Els altres 11-S

Hi ha dates que apleguen una mena d’atracció històrica. És el cas de l’11 de setembre, en què a Catalunya es commemora el dia que, el 1714, Barcelona, després de catorze mesos de setge, va ser ocupada per les tropes borbòniques de Felip V i es va posar fi a la guerra de Successió (el castell de Cardona va resistir fins al dia 18 i la ciutat de Mallorca, fins al juliol del 1717) i a la possibilitat de forjar un estat modern respectuós amb les institucions de les nacions que configuraven la monarquia espanyola. Ben al contrari, els Decrets de Nova Planta (1701-1719) van imposar un règim absolutista i van posar fi a les llibertats i a les institucions catalanes.

Molt aviat (1760) van tenir lloc les primeres reivindicacions per reclamar la reinstauració de les institucions de la Corona d’Aragó, però va ser a partir de mitjan segle XIX que la reivindicació va prendre força a Catalunya fins a assolir una certa continuïtat durant les dues primeres dècades del segle XX i la Segona República. La dictadura franquista, com abans la de Primo de Rivera, va remetre la Diada a la clandestinitat fins a la primera tolerada del 1976, a Sant Boi de Llobregat, i a la multitudinària del 1977 per reclamar l’estatut. Finalment, després de dècades de normalitat institucional, els darrers set anys s’ha tornat a les diades reivindicatives i multitudinàries per reivindicar el dret a decidir.

L’11 de setembre es commemoren també altres fets: la investidura de Guifré el Pilós com a comte de Barcelona i Girona (878), el desembarcament a Mallorca de les tropes de Jaume I (1229), l’expulsió dels moriscos del Regne de València (1609), el primer pacte Galeuska (1923) i el cop d’Estat militar contra el govern d’Unitat Popular i la mort de Salvador Allende (1973). Però, sens dubte, l’11-S que mai oblidarem és el de fa divuit anys, quan el futur va deixar de ser el que somiàvem.

Eren poc més de tres quarts de tres de la tarda (les 8:46 minuts a la costa est dels Estats Units) quan les cadenes televisives de tot el món van començar a difondre unes imatges desconcertants: un avió Boeing 767 d’American Airlines va impactar contra la torre bessona nord del World Trade Center de Nova York. Un accident? Un atemptat? Divuit minuts després, es van esvair els dubtes quan un segon Boeing 767, ara d’United Airlines, va impactar contra la torre bessona sud. A les 9.35, un altre Boeing 757 d’American Airlines va caure sobre l’ala oest del Pentàgon i, trenta minuts més tard, de nou un Boeing 757 es va estavellar prop de Pittsburgh. En total, gairebé 3.000 víctimes. L’agressió més gran soferta mai en territori dels EUA (l’atac japonès a Pearl Harbor del 7 de desembre del 1941 va fer 2.400 víctimes). Com va assenyalar un any més tard Joseph S. Nye, professor de la Universitat de Harvard i president del Consell Nacional d’Intel·ligència de l’administració de Bill Clinton, els atemptats de l’11-S van visibilitzar la vulnerabilitat de la primera potència mundial i, sens dubte, van donar pas a un món diferent.

L’11-S és la posada en escena d’un terrorisme indiscriminat d’abast mundial que no respon a conflictes territorials, sinó que cerca socialitzar el terror en un combat global contra el capitalisme i el sistema de valors occidentals que, segons la versió espúria de l’islam d’Al-Qaida (i d’Estat Islàmic després), amenacen les societats musulmanes. L’administració neoconservadora del president George Bush va donar, en paraules de John Paul Lederach, professor de construcció de pau internacional a la Universitat de Notre Dame (Indiana), la “resposta equivocada”: les invasions de l’Afganistan i l’Iraq. Durant una dècada, en paral·lel als atemptats (Madrid, Londres...), vam interpretar l’islam a través de la lent distorsionada d’Al-Qaida. Es van complir així els objectius d’Ossama bin Laden i Ayman Al-Zawahiri: la inseguretat es va estendre pels països occidentals, tot i que els nivells de conflictivitat armada van ser inferiors als de la guerra freda, i la perversa dicotomia entre seguretat i llibertats va envair les polítiques occidentals que van prioritzar el suport a les dictadures i les teocràcies en detriment dels processos de canvi (revoltes àrabs).

Ara fa deu anys, el flagell de la crisi tancava el cercle i propiciava l’ascens del populisme, de l’extrema dreta i de la islamofòbia que qüestionen els valors de la construcció de la Unió Europea, com s’ha visualitzat amb els refugiats d’una guerra en què Baixar al-Assad ha passat de ser el problema a esdevenir la solució amb el suport del president rus, Vladímir Putin. De retruc, el populisme ultraconservador i radicalment proteccionista de Donald Trump triomfava als EUA. Tot plegat un guió molt ben escrit per aprofundir en les desigualtats (Thomas Piketty) i garantir els interessos dels poderosos.