La mirada mediàtica internacional

El dilluns 1 d’octu­bre, El Punt Avui reproduïa més de trenta pàgines de la premsa inter­na­ci­o­nal d’ara fa un any que dona­ven compte del fort ressò que havia tin­gut el referèndum de Cata­lu­nya i la inac­cep­ta­ble res­posta, en forma de violència poli­cial –a la qual es va afe­gir poc després el des­vari judi­cial–, del govern de Mari­ano Rajoy. Per pri­mera vegada des de feia molt de temps, Cata­lu­nya pas­sava a ocu­par un lloc des­ta­cat en els mit­jans inter­na­ci­o­nals gràcies, sobre­tot, a la mal­des­tra i car­pe­to­vetònica reacció del PP.

El sen­ti­ment de soli­da­ri­tat que entre deter­mi­nats cer­cles de l’opinió publi­cada van des­per­tar les imat­ges de la bru­ta­li­tat amb què la poli­cia col­pe­java els ciu­ta­dans que pre­te­nien votar el resu­mia prou bé Paul Mason –soci­al­demòcrata radi­cal, segons la seva pròpia defi­nició– a The Guar­dian el 2 d’octu­bre del 2017: “Estem amb tu, Cata­lu­nya. La revolta a Espa­nya és més gran que les ban­de­res i el llen­guatge. Dos mili­ons de cata­lans es van enfron­tar a l’amenaça poli­cial per exi­gir la inde­pendència. Igual que a Escòcia i a Grècia, aquesta és una forma de naci­o­na­lisme moderna i cos­mo­po­lita.” I arre­me­tia con­tra el silenci còmplice de la UE: “És tràgic veure el cen­trisme euro­peu que una vegada va com­pren­dre el prin­cipi d’auto­de­ter­mi­nació dis­po­sat a diluir-lo davant les nor­mes de la UE, la raci­o­na­li­tat econòmica i el com­promís diplomàtic amb un polític men­ti­der com Rajoy.”

En els mesos poste­ri­ors al referèndum es van suc­ceir les anàlisis i les infor­ma­ci­ons que inten­ta­ven posar llum a uns esde­ve­ni­ments (decla­ració /con­ge­lació de la inde­pendència, exi­lis i empre­so­na­ments, apli­cació de l’arti­cle 155, elec­ci­ons del desem­bre del 2017) cada cop més com­ple­xos i difícils d’esca­tir des de la distància. En gene­ral, es detec­ten alguns trets comuns: el rebuig a l’actu­ació poli­cial l’1 d’octu­bre del 2017 va ser gai­rebé unànime, inclosa la premsa més con­ser­va­dora. També hi havia con­sens a con­si­de­rar que, més enllà d’un ús des­me­su­rat de la força, el govern de Rajoy no va saber donar cap res­posta política a unes rei­vin­di­ca­ci­ons que s’expres­sa­ven de manera democràtica i pacífica. Aquesta una­ni­mi­tat es trenca, però, a l’hora de donar suport a una pos­si­ble inde­pendència de Cata­lu­nya que, sobre­tot els mit­jans més con­ser­va­dors o dels països amb més tra­dició cen­tra­lista, per­ce­ben com una amenaça a la uni­tat ter­ri­to­rial d’alguns estats euro­peus i de la mateixa UE. La nega­tiva del govern espa­nyol a cele­brar un referèndum acor­dat a Cata­lu­nya resulta espe­ci­al­ment incom­pren­si­ble per a molts ana­lis­tes i peri­o­dis­tes anglo­sa­xons i, com és d’espe­rar, els suports més evi­dents al procés català es donen a la premsa esco­cesa (The Nati­o­nal) i que­be­quesa (Huff­post, edició de Que­bec). De nou era un colum­nista de The Guar­dian, l’his­to­ri­a­dor d’esquer­res Owen Jones, qui expres­sava de manera clara i con­tun­dent l’11 d’octu­bre una opinió molt estesa: “Espero que Cata­lu­nya es quedi amb Espa­nya, però jo dono suport al dret que tenen a dei­xar-la [...] perquè tot i que els cata­lans no poden dir que són per­so­nes colo­nit­za­des, el que està en joc és el prin­cipi democràtic bàsic de l’auto­de­ter­mi­nació naci­o­nal [...]. Els governs cana­denc i britànic van per­me­tre referèndums d’inde­pendència al Que­bec i Escòcia [...], i segu­ra­ment és l’única reso­lució pos­si­ble per a aquesta crisi.” Igual de con­tun­dent es mos­trava set dies més tard l’edi­tor polític del The Herald (Escòcia) Iain Macw­hir­ter quan asse­nya­lava que “la detenció, sense fiança, de dos líders de la inde­pendència cata­lana [Jordi Sànchez i Jordi Cui­xart] per càrrecs de sedició ens porta a un ter­ri­tori nou i inqui­e­tant... Van ser empre­so­nats per aju­dar la gent a votar”. I afir­mava que “els cata­lans tenen el dret inter­na­ci­o­nal al seu cos­tat”.

Un any després, The New York Times des­ta­cava que el con­flicte segueix sense solució, que per­dura el blo­queig polític mal­grat els can­vis en els governs de Madrid i de Bar­ce­lona i que seguei­xen a la presó o a l’exili polítics elec­tes. The Guar­dian donava cober­tura a les mani­fes­ta­ci­ons sota el lema “1-O, ni oblit, ni perdó”, però, asse­nya­lava la divisió de la soci­e­tat cata­lana al vol­tant de la inde­pendència (“la par­ti­ci­pació [en el referèndum] va ser del 42%”) i recor­dava que el prin­ci­pal obs­ta­cle per obrir nego­ci­a­ci­ons és l’empre­so­na­ment dels líders inde­pen­den­tis­tes.

També tres mit­jans euro­peus es des­plaçaven a la presó de Lle­do­ners per entre­vis­tar l’excon­se­ller d’Afers Exte­ri­ors Raül Romeva. En defi­ni­tiva, l’interès mediàtic en els mit­jans inter­na­ci­o­nals segueix obert un any després del referèndum i cen­trat, sobre­tot, en l’aber­ració dels empre­so­na­ments, de les acu­sa­ci­ons i en la manca de solu­ci­ons polítiques.