Castigant l’Iran
La política exterior del president dels Estats Units, Donald Trump, destaca per la seva vehemència contra aquells que considera “enemics”. La retirada de Washington, el mes de maig passat, de l’acord nuclear –pactat pel seu antecessor, Barack Obama– va ser un dur revés per a Teheran, que malda per aconseguir un marc favorable que li permeti una projecció internacional. L’administració Trump no preveu aquest escenari, acusa directament els iranians de “finançar el terrorisme” i els torna a endurir les sancions. Aquesta estratègia, però, ha topat ara amb el tribunal de l’ONU, que ordena als Estats Units que aixequi part de les sancions, sobretot pel que fa a productes alimentaris i mèdics. La mesura dels jutges és provisional i dona resposta a una denúncia que va presentar Teheran.
El president del país, Hassan Rouhani, va arribar al poder amb l’objectiu de millorar les condicions de vida dels iranians, però el mandatari es troba lluny de complir les expectatives. Amb un atur que supera el 10%, els joves veuen amb desesperança el futur d’un país que ofereix poques oportunitats. A més, els conflictes en què es troba involucrat –les guerres de Síria i el Iemen, en la seva pugna particular amb l’Aràbia Saudita per guanyar ascendència regional– suposen ingents quantitats de diners que surten de les arques de l’Estat i que no es destinen a altres partides.
La decisió del tribunal de l’ONU és vinculant, però ara caldrà veure si el govern dels Estats Units la compleix, perquè l’aplicació de la sentència depèn de la voluntat dels estats. Si s’aplica, serà un baló d’oxigen per a un país on part de la població civil té greus mancances. El problema de fons, però, són els sectors més durs i conservadors que impedeixen l’obertura al món d’una societat cansada de les guerres a l’exterior que perjudiquen l’economia iraniana i el seu progrés.