Matteo Salvini, Marine Le Pen, Viktor Orbán i Geert Wilders són alguns dels noms que representen el populisme europeu des de fa anys. Són populars a Itàlia, França, Hongria i Holanda, però també a Polònia, Alemanya i Dinamarca. En una carrera de fons, aquests partits han aconseguit fer forat entre l’electorat i passar de ser formacions testimonials a aconseguir algun càrrec destacat, com és el cas de Salvini a la vicepresidència italiana. Amb un estil directe, en ocasions clarament xenòfob (la croada contra l’entrada de migrants i de refugiats és un dels punts forts de l’italià) i en contra de les institucions europees, els partits que fins fa pocs anys es consideraven outsiders comencen a tenir poder. És el discurs dels uns contra els altres, que ara també copia perillosament la dreta utradretana espanyola de Vox. Un relat que compra part de l’electorat europeu –encara molt tocat per la crisi econòmica–, que, per exemple en el cas italià, veu les institucions europees més com un llast que no pas com una solució als seus problemes. La burocràcia de Brussel·les i les receptes d’austeritat es venen com un dels entrebancs per al desenvolupament econòmic de cada país. Ara, Marine Le Pen (una de les més veteranes) i Matteo Salvini presenten una aliança, amb el nom de Front de la Llibertat, per encarar conjuntament les eleccions europees del mes de maig vinent. El que segurament no expliquen als seus potencials votants és que és precisament des dels faristols de la Unió Europea (i gràcies a la gran quantitat de recursos econòmics) que el seu discurs s’ha fet popular. En un moment delicat per a la UE –quan es discuteix la sortida del Regne Unit– els moviments populistes i que es mostren euroescèptics estan en auge. Tot i això, sembla que els líders d’aquests moviments no tenen la intenció d’abandonar les institucions europees ni tampoc que els seus països deixin, en breu, el club dels estats membres.