L’ANÀLISI
La decadència de les monarquies
Les cases reials europees tenen poc a veure amb l’origen de la institució; el paper que se’ls dona pot ser assumit pel president de la república
La monarquia és actualment una institució decadent que, sense comptar aquells països de la Commonwealth que simbòlicament mantenen com a cap d’estat el titular de la corona del Regne Unit, perviu sobretot a Europa i Àsia i, testimonialment, a Àfrica i Oceania. A Europa ho fa en forma de monarquies parlamentàries (el Regne Unit, els tres països del Benelux, Noruega, Suècia, Dinamarca i Espanya), igual que al Japó, Bhutan, Samoa, Tonga i, amb reserves per les prerrogatives que encara conserva el monarca, al Marroc i Jordània. També trobem monarquies no parlamentàries en altres països d’Àsia (Tailàndia, Malàisia, Cambodja i Brunei) i, a pesar de les bones relacions que mantenen les democràcies occidentals amb aquestes cases reials, hi ha les monarquies petrolieres en forma de teocràcies absolutistes i impresentables de la península aràbiga. A l’Àfrica es mantenen dues monarquies tradicionals, a Swazilàndia i Lesotho, que formen part de la República de Sud-àfrica.
Si deixem de banda l’execució de Carles I el 1649 durant la guerra civil anglesa (1642-1651), que va comportar per uns anys l’abolició de la monarquia i la proclamació d’una efímera república, el primer embat a Europa contra la institució monàrquica va ser la Revolució Francesa. Lluís XVI va ser guillotinat el 1793, però quan la institució va rebre el cop més fort va ser amb la Primera i la Segona Guerra Mundial, que van comportar la desaparició de les dinasties regnants a Rússia, Àustria-Hongria i l’Imperi Otomà i, progressivament, després del 1945, per imposició de règims democràtics o totalitaris o per referèndum o simple abolició a Itàlia, Bulgària, Grècia... Les monarquies que encara resten a Europa tenen poc a veure amb els orígens de la institució en l’edat mitjana, quan la pugna per un poder molt fragmentat i les invasions que van seguir a la desaparició de l’Imperi Romà van afavorir comandaments militars forts i carismàtics per defensar el territori. Molts cops els primers monarques eren escollits entre cabdills d’igual rang, però, molt aviat es va imposar el principi de primogenitura en detriment del d’elecció. Per legitimar el poder del monarca, se’l relacionava amb un dret diví apadrinat per l’Església –i amb l’aparició del Sacre Imperi en el segle X amb una submissió formal o simbòlica a l’emperador d’Occident–, d’ací la correspondència encara avui de moltes cases dinàstiques europees amb les corresponents esglésies: Bèlgica i Espanya amb el catolicisme, el Regne Unit amb l’anglicanisme (formalment el monarca és el cap de l’Església d’Anglaterra), els Països Baixos amb el protestantisme, i, abans del 1917, els tsars amb l’Església ortodoxa...
Els defensors de la institució destaquen el seu paper com a símbol de la unitat nacional davant les forces centrífugues que amenacen amb la divisió territorial i consideren que el monarca fa el paper d’àrbitre. Tanmateix, en els règims democràtics aquestes funcions no tenen raó de ser perquè el poder i els seus símbols poden ser assumits per un president de la república, que és escollit pels ciutadans, i, en tot cas, corresponen al Parlament i al govern, representants de la sobirania popular. En aquest cas, el monarca queda relegat a un paper ja decididament simbòlic, de representació protocol·lària.
És difícil d’entendre que es pugui defensar una institució amb greus deficiències democràtiques i convertir-la en la representació simbòlica d’un estat. I és incomprensible que ho defensin partits que es reclamen d’esquerres o simplement demòcrates, ja que el càrrec és hereditari –un dret de naixement privatiu d’una família i que, per tant, trenca el principi d’igualtat dels ciutadans–, i, en el cas de la monarquia espanyola, segons la Constitució preval la successió masculina sobre la femenina, és a dir, no només no tots els ciutadans no són iguals, sinó que les dones de la família reial són encara menys iguals que els homes. En el cas de l’Estat, ni tan sols es pot al·ludir a la surrealista “gràcia divina”, ja que la reinstauració de la monarquia va ser per “gràcia del dictador” (llei de successió en la direcció de l’Estat del 1947; proclamació per les Corts espanyoles el 1969 de Joan Carles de Borbó com a successor de Franco). Deu ser per aquest pecat original que tants polítics monàrquics –o el mateix rei en la final de la copa del 2016 en què jugaven el Barça i el Sevilla i es preveia una altra xiulada– llueixen corbates verdes (en castellà VERDE és l’acrònim de viva el rey de España) com a muda reivindicació d’una institució que no té sentit ni raó de ser ni que ara la defensin els socialistes.