Lluites sense fronteres

. Adela Genís

agenis@lrp.cat

Parlem amb dos joves que als seus països, Egipte i Mèxic, han patit la repressió. Ahmed Ali és un fotoperiodista que va ser condemnat a 25 anys de presó. Refugiat a l’Estat espanyol, denuncia els abusos de l’actual govern d’Abdelfatah al-Sisi. Per la seva banda, Janahuy Paredes és la veu de les famílies que han patit desaparicions forçoses. El seu pare va desaparèixer el 2007. Aquests activistes pels drets humans han visitat diverses ciutats de Catalunya, que des del 2013 organitzen aquesta trobada en un intent d’explicar i acostar diverses problemàtiques a través del projecte Ciutats Defensores dels Drets Humans.

Ali es va interessar pel que passava al seu voltant des de ben petit. L’assassinat d’un nen palestí en mans de la policia israeliana, que va veure per la televisió, va ser un punt d’inflexió. “Volia saber per què mataven un nen”, assegura Ali. Des d’aquell moment, el seu pare li va començar a comprar llibres i ell feia de voluntari amb els refugiats palestins que vivien a la seva ciutat, el Caire. L’any 2008 va néixer el Moviment 6 d’Abril, un grup format per joves i estudiants en contra del règim de Hosni Mubàrak. “Jo treballava com a informàtic per a una empresa francesa, però el 2011 ho vaig deixar per la fotografia, encara que no m’hi dedicava de manera professional.” I per què aquest canvi? Perquè durant les protestes a la plaça Tahrir vam veure que les imatges que arribaven al món estaven manipulades. Vam decidir obrir un lloc web i cada cop teníem més visites i després algunes agències internacionals ens demanaven fotografies.” Ali explica que eren milions de persones a la plaça i que en els mitjans oficials els comptaven per desenes. “La gent no ho entenia! Gairebé cada família egípcia tenia algun familiar manifestant-se. Va ser una revolució dels joves. El 25 de gener, la plaça estava plena de persones que tenien menys de 40 anys!

I després d’aquests anys, quina és la situació a Egipte? Doncs molt pitjor que amb la revolució. Des que hi ha al poder Abdelfatah Al-Sisi, les presons s’han omplert. No queda cap ONG internacional a Egipte. Totes han tancat per por. El nostre lloc web també està tancat perquè el govern el va bloquejar. Hi ha moltes persones a l’exili, com jo. Un amic meu que és advocat va sentir als jutjats el meu nom i que em condemnarien a vint-i-cinc anys de presó. Em va trucar i m’ho va dir. Vaig pensar a no sortir de casa..., però al cap de tres dies vaig agafar un avió cap a Uganda perquè en aquell país no necessites visat i va ser fàcil... M’hi vaig quedar durant dos mesos i després vaig anar a Kenya amb l’ajuda d’Amnistia Internacional, organització amb la qual ja havia treballat a Egipte. “El dia més feliç de la meva vida va ser quan va caure el règim de Hosni Mubarak”, relata. El seu somni és poder tornar algun dia al seu país; mentrestant, treballa per aconseguir-ho.

Per la seva banda, la mexicana Janahuy Paredes representa milers de persones que han patit desaparicions forçoses dels seus familiars. “El meu pare va ser detingut per part d’elements de l’Estat: exèrcit, policia federal i policia estatal”, explica Paredes. La jove activista diu que al seu país la violència està molt estesa. “És estrany trobar a algú a Mèxic que no estigui o que no tingui algun familiar que hagi patit violència. És un fenomen psicopolític”, assegura. “Hi ha dos tipus de desaparicions forçades: les polítiques i les civils”, afegeix. Segons Paredes, aquesta estratègia és un mecanisme de control i de temor que fa servir el mateix Estat i en què també participen altres cossos com podrien ser la policia, l’exèrcit i fins i tot grups de paramilitars. “D’aquesta manera, s’aniquila la dissidència social i se sotmet la població a un estat de paràlisi, a més de trencar els llaços de solidaritat entre la comunitat”, assegura. Paredes relata que el seu pare, en el moment de la seva desaparició, defensava amb altres comunitats que no es privatitzés el llac de Zirahuén, a l’estat de Michoacán. “Un dels objectius de l’Estat és garantir el saqueig dels recursos naturals per tal de poder aprovar grans projectes d’empreses”, afirma. “Crec que és perquè denunciava això que el van fer desaparèixer. No ho sé del cert, és l’Estat qui ho sap”, denuncia. Paredes també remarca que aquest fenomen és especialment virulent entre els joves de les classes més desafavorides. “Hi ha una política dirigida, són carn de canó. Són una presa fàcil per cometre el crim perfecte. És una pràctica molt generalitzada, una estratègia de control social”, explica Paredes, que assegura que en moltes ocasions l’Estat acusa el crim organitzat d’estar al darrere de les desaparicions. En aquest cas, el que fan és servir-se d’una estratègia de confusió, perquè es desconeix si la persona desapareguda tenia vincles amb el narcotràfic.