Lluites sense fronteres

. Adela Genís

age­nis@​lrp.​cat

Par­lem amb dos joves que als seus països, Egipte i Mèxic, han patit la repressió. Ahmed Ali és un foto­pe­ri­o­dista que va ser con­dem­nat a 25 anys de presó. Refu­giat a l’Estat espa­nyol, denun­cia els abu­sos de l’actual govern d’Abdel­fa­tah al-Sisi. Per la seva banda, Jana­huy Pare­des és la veu de les famílies que han patit des­a­pa­ri­ci­ons forçoses. El seu pare va des­a­parèixer el 2007. Aquests acti­vis­tes pels drets humans han visi­tat diver­ses ciu­tats de Cata­lu­nya, que des del 2013 orga­nit­zen aquesta tro­bada en un intent d’expli­car i acos­tar diver­ses pro­blemàtiques a través del pro­jecte Ciu­tats Defen­so­res dels Drets Humans.

Ali es va interes­sar pel que pas­sava al seu vol­tant des de ben petit. L’assas­si­nat d’un nen palestí en mans de la poli­cia isra­e­li­ana, que va veure per la tele­visió, va ser un punt d’inflexió. “Volia saber per què mata­ven un nen”, asse­gura Ali. Des d’aquell moment, el seu pare li va començar a com­prar lli­bres i ell feia de volun­tari amb els refu­gi­ats pales­tins que vivien a la seva ciu­tat, el Caire. L’any 2008 va néixer el Movi­ment 6 d’Abril, un grup for­mat per joves i estu­di­ants en con­tra del règim de Hosni Mubàrak. “Jo tre­ba­llava com a informàtic per a una empresa fran­cesa, però el 2011 ho vaig dei­xar per la foto­gra­fia, encara que no m’hi dedi­cava de manera pro­fes­si­o­nal.” I per què aquest canvi? Perquè durant les pro­tes­tes a la plaça Tah­rir vam veure que les imat­ges que arri­ba­ven al món esta­ven mani­pu­la­des. Vam deci­dir obrir un lloc web i cada cop teníem més visi­tes i després algu­nes agències inter­na­ci­o­nals ens dema­na­ven foto­gra­fies.” Ali explica que eren mili­ons de per­so­nes a la plaça i que en els mit­jans ofi­ci­als els comp­ta­ven per dese­nes. “La gent no ho ente­nia! Gai­rebé cada família egípcia tenia algun fami­liar mani­fes­tant-se. Va ser una revo­lució dels joves. El 25 de gener, la plaça estava plena de per­so­nes que tenien menys de 40 anys!

I després d’aquests anys, quina és la situ­ació a Egipte? Doncs molt pit­jor que amb la revo­lució. Des que hi ha al poder Abdel­fa­tah Al-Sisi, les pre­sons s’han omplert. No queda cap ONG inter­na­ci­o­nal a Egipte. Totes han tan­cat per por. El nos­tre lloc web també està tan­cat perquè el govern el va blo­que­jar. Hi ha mol­tes per­so­nes a l’exili, com jo. Un amic meu que és advo­cat va sen­tir als jut­jats el meu nom i que em con­dem­na­rien a vint-i-cinc anys de presó. Em va tru­car i m’ho va dir. Vaig pen­sar a no sor­tir de casa..., però al cap de tres dies vaig aga­far un avió cap a Uganda perquè en aquell país no neces­si­tes visat i va ser fàcil... M’hi vaig que­dar durant dos mesos i després vaig anar a Kenya amb l’ajuda d’Amnis­tia Inter­na­ci­o­nal, orga­nit­zació amb la qual ja havia tre­ba­llat a Egipte. “El dia més feliç de la meva vida va ser quan va caure el règim de Hosni Muba­rak”, relata. El seu somni és poder tor­nar algun dia al seu país; men­tres­tant, tre­ba­lla per acon­se­guir-ho.

Per la seva banda, la mexi­cana Jana­huy Pare­des repre­senta milers de per­so­nes que han patit des­a­pa­ri­ci­ons forçoses dels seus fami­li­ars. “El meu pare va ser detin­gut per part d’ele­ments de l’Estat: exèrcit, poli­cia fede­ral i poli­cia esta­tal”, explica Pare­des. La jove acti­vista diu que al seu país la violència està molt estesa. “És estrany tro­bar a algú a Mèxic que no esti­gui o que no tin­gui algun fami­liar que hagi patit violència. És un feno­men psi­co­polític”, asse­gura. “Hi ha dos tipus de des­a­pa­ri­ci­ons forçades: les polítiques i les civils”, afe­geix. Segons Pare­des, aquesta estratègia és un meca­nisme de con­trol i de temor que fa ser­vir el mateix Estat i en què també par­ti­ci­pen altres cos­sos com podrien ser la poli­cia, l’exèrcit i fins i tot grups de para­mi­li­tars. “D’aquesta manera, s’ani­quila la dis­sidència social i se sot­met la població a un estat de paràlisi, a més de tren­car els llaços de soli­da­ri­tat entre la comu­ni­tat”, asse­gura. Pare­des relata que el seu pare, en el moment de la seva des­a­pa­rició, defen­sava amb altres comu­ni­tats que no es pri­va­titzés el llac de Zirahuén, a l’estat de Mic­hoacán. “Un dels objec­tius de l’Estat és garan­tir el saqueig dels recur­sos natu­rals per tal de poder apro­var grans pro­jec­tes d’empre­ses”, afirma. “Crec que és perquè denun­ci­ava això que el van fer des­a­parèixer. No ho sé del cert, és l’Estat qui ho sap”, denun­cia. Pare­des també remarca que aquest feno­men és espe­ci­al­ment viru­lent entre els joves de les clas­ses més des­a­fa­vo­ri­des. “Hi ha una política diri­gida, són carn de canó. Són una presa fàcil per come­tre el crim per­fecte. És una pràctica molt gene­ra­lit­zada, una estratègia de con­trol social”, explica Pare­des, que asse­gura que en mol­tes oca­si­ons l’Estat acusa el crim orga­nit­zat d’estar al dar­rere de les des­a­pa­ri­ci­ons. En aquest cas, el que fan és ser­vir-se d’una estratègia de con­fusió, perquè es des­co­neix si la per­sona des­a­pa­re­guda tenia vin­cles amb el nar­cotràfic.