Populisme i extrema dreta

Els dos països amb més població del con­ti­nent ame­ricà, que repre­sen­ten el 53% de la població total, tenen ja un pre­si­dent popu­lista. El cas de Jair Bol­so­naro va molt més enllà i es pot qua­li­fi­car d’extrema dreta l’autor de fra­ses com ara “l’error de la dic­ta­dura [1964-1985] va ser tor­tu­rar i no matar”. Aquest exca­pità va dei­xar l’exèrcit el 1988 arran d’un fosc judici per inten­tar col·locar bom­bes de poca potència en pro­testa pels bai­xos sala­ris dels mili­tars i va ingres­sar en política per mitjà del Par­tit Demòcrata Cristià. L’1 de gener del 2019 esde­vindrà pre­si­dent del Bra­sil fins al 2023 pel con­ser­va­dor i dretà Par­tit Social Libe­ral.

La victòria de Bol­so­naro ha posat fi a 16 anys de governs del Par­tit dels Tre­ba­lla­dors (PT) amb Lula da Silva (2003-2011), Dilma Rous­seff (del 2011 a l’agost del 2016, quan va ser des­tituïda pel Senat) i el poc carismàtic Mic­hel Temer (2016-2018). Els votants, can­sats de la cor­rupció, de la pobresa, d’una crisi econòmica que no sem­bla superar-se i de la violència (més de sei­xanta mil assas­si­nats a l’any), han con­fiat en un sal­vapàtries que, com sem­pre fa el popu­lisme, pro­met solu­ci­ons fàcils a pro­ble­mes com­ple­xos. Així, el 1999 va decla­rar: “Hau­rien d’haver estat afu­se­llats uns trenta mil cor­rup­tes, començant pel pre­si­dent Fer­nando Hen­ri­que Car­doso” (el pre­de­ces­sor de Lula da Silva). I, el 2014: “És una desgràcia ser patró en aquest país, amb tants drets per als tre­ba­lla­dors”, per no citar les seves opi­ni­ons homòfobes, misògines i de fona­men­ta­lisme cristià.

L’ascens del popu­lisme i de l’extrema dreta és una plaga que amenaça el futur polític i la con­vivència en molts països i també a Europa. A Ale­ma­nya, en les pas­sa­des elec­ci­ons de Hesse i Bavi­era, l’euro­escèptica i xenòfoba Alter­na­tiva per Ale­ma­nya (AfD) va acon­se­guir repre­sen­tació als dos par­la­ments regi­o­nals i va com­ple­tar, així, la seva presència en tots els länder. Angela Merkel, la diri­gent euro­pea que ha dut a terme –jun­ta­ment amb el govern suec– la política en favor de l’aco­lli­ment de refu­gi­ats més cohe­rent i huma­nitària, ha vist com això donava ales a AfD, que prac­tica una isla­mofòbia extrema i es nodreix d’antics mili­tants i votants de la Unió Demòcrata Cris­ti­ana (CDU) i del Par­tit Democràtic Lliure (FDL). Merkel ha anun­ciat que pensa renun­ciar a la pre­sidència de la CDU i a la ree­lecció com a can­ce­llera després de l’enèsima sotra­gada elec­to­ral dels par­tits de la gran coa­lició que gover­nen Ale­ma­nya (CDU –la Unió Social Cris­ti­ana, CSU a Bavi­era– i el Par­tit Soci­al­demòcrata, SPD). A Europa el popu­lisme i l’extrema dreta s’ali­men­ten des de fa un parell de dècades de la por i el rebuig a “l’altre”, és a dir, l’immi­grant o el refu­giat, espe­ci­al­ment si és musulmà (però, no sem­pre, perquè dar­rere del Bre­xit hi ha també un rebuig als immi­grants de l’est i el sud d’Europa), i de l’euro­es­cep­ti­cisme, alhora que pro­po­sen solu­ci­ons sim­ples (Donald Trump redu­eix sovint les seves pro­pos­tes o deci­si­ons polítiques als 280 caràcters de les seves piu­la­des), com en el seu moment va fer l’islam polític a Algèria o a l’Iran quan reduïa el seu pro­grama a la frase “l’islam és la solució”. Solu­ci­ons també des­ca­ra­da­ment auto­ritàries i anti­de­mocràtiques. La para­doxa és que, més enllà de la presència tra­di­ci­o­nal amb més o menys força de l’extrema dreta a França, els Països Bai­xos, Itàlia o el Regne Unit, alguns dels països on els dar­rers anys més ha avançat l’extrema dreta i on més s’han endu­rit les polítiques immi­gratòries són pre­ci­sa­ment aquells que tenen menys immi­gració: Polònia, 0,4% de resi­dents no naci­o­nals el 2015; Eslovàquia, 1,2%; Hon­gria, 1,6%; Finlàndia, 4,2%; la República Txeca, 4,5%. Aques­tes xifres con­tras­ten amb els països nòrdics i de l’Europa occi­den­tal, que són els que pre­sen­ten els per­cen­tat­ges de resi­dents no naci­o­nals més ele­vats: Suïssa, 24,6%; Àustria, 14,4%; Irlanda, 12,4%; Bèlgica, 11,7%; Ale­ma­nya, 10,5%; Noru­ega, 10,3%; Espa­nya, 9,5%; el Regne Unit, 8,6%; Itàlia, 8,3%, Dina­marca, 8,1%; Suècia, 7,8%, i França, 6,6%. En suma, comença a ser alar­mant a Europa aquest déjà-vu que recorda cada cop més l’ascens de l’extrema dreta durant el període d’entre­guer­res. La crisi, les polítiques d’aus­te­ri­tat –de desi­gual­tat– i les guer­res a l’Ori­ent Mitjà i l’Àfrica han dei­xat –estan dei­xant– massa feri­des ober­tes i fac­tu­res pen­dents que exi­gei­xen repen­sar la Unió Euro­pea en ter­mes de soli­da­ri­tat, de justícia social, de demo­cra­tit­zació i de lluita con­tra la buro­cra­tit­zació exces­siva i ine­ficaç si volem superar aquest mal tràngol que ens con­du­eix al des­as­tre col·lec­tiu.