Els dos països amb més població del continent americà, que representen el 53% de la població total, tenen ja un president populista. El cas de Jair Bolsonaro va molt més enllà i es pot qualificar d’extrema dreta l’autor de frases com ara “l’error de la dictadura [1964-1985] va ser torturar i no matar”. Aquest excapità va deixar l’exèrcit el 1988 arran d’un fosc judici per intentar col·locar bombes de poca potència en protesta pels baixos salaris dels militars i va ingressar en política per mitjà del Partit Demòcrata Cristià. L’1 de gener del 2019 esdevindrà president del Brasil fins al 2023 pel conservador i dretà Partit Social Liberal.

La victòria de Bolsonaro ha posat fi a 16 anys de governs del Partit dels Treballadors (PT) amb Lula da Silva (2003-2011), Dilma Rousseff (del 2011 a l’agost del 2016, quan va ser destituïda pel Senat) i el poc carismàtic Michel Temer (2016-2018). Els votants, cansats de la corrupció, de la pobresa, d’una crisi econòmica que no sembla superar-se i de la violència (més de seixanta mil assassinats a l’any), han confiat en un salvapàtries que, com sempre fa el populisme, promet solucions fàcils a problemes complexos. Així, el 1999 va declarar: “Haurien d’haver estat afusellats uns trenta mil corruptes, començant pel president Fernando Henrique Cardoso” (el predecessor de Lula da Silva). I, el 2014: “És una desgràcia ser patró en aquest país, amb tants drets per als treballadors”, per no citar les seves opinions homòfobes, misògines i de fonamentalisme cristià.

L’ascens del populisme i de l’extrema dreta és una plaga que amenaça el futur polític i la convivència en molts països i també a Europa. A Alemanya, en les passades eleccions de Hesse i Baviera, l’euroescèptica i xenòfoba Alternativa per Alemanya (AfD) va aconseguir representació als dos parlaments regionals i va completar, així, la seva presència en tots els länder. Angela Merkel, la dirigent europea que ha dut a terme –juntament amb el govern suec– la política en favor de l’acolliment de refugiats més coherent i humanitària, ha vist com això donava ales a AfD, que practica una islamofòbia extrema i es nodreix d’antics militants i votants de la Unió Demòcrata Cristiana (CDU) i del Partit Democràtic Lliure (FDL). Merkel ha anunciat que pensa renunciar a la presidència de la CDU i a la reelecció com a cancellera després de l’enèsima sotragada electoral dels partits de la gran coalició que governen Alemanya (CDU –la Unió Social Cristiana, CSU a Baviera– i el Partit Socialdemòcrata, SPD). A Europa el populisme i l’extrema dreta s’alimenten des de fa un parell de dècades de la por i el rebuig a “l’altre”, és a dir, l’immigrant o el refugiat, especialment si és musulmà (però, no sempre, perquè darrere del Brexit hi ha també un rebuig als immigrants de l’est i el sud d’Europa), i de l’euroescepticisme, alhora que proposen solucions simples (Donald Trump redueix sovint les seves propostes o decisions polítiques als 280 caràcters de les seves piulades), com en el seu moment va fer l’islam polític a Algèria o a l’Iran quan reduïa el seu programa a la frase “l’islam és la solució”. Solucions també descaradament autoritàries i antidemocràtiques. La paradoxa és que, més enllà de la presència tradicional amb més o menys força de l’extrema dreta a França, els Països Baixos, Itàlia o el Regne Unit, alguns dels països on els darrers anys més ha avançat l’extrema dreta i on més s’han endurit les polítiques immigratòries són precisament aquells que tenen menys immigració: Polònia, 0,4% de residents no nacionals el 2015; Eslovàquia, 1,2%; Hongria, 1,6%; Finlàndia, 4,2%; la República Txeca, 4,5%. Aquestes xifres contrasten amb els països nòrdics i de l’Europa occidental, que són els que presenten els percentatges de residents no nacionals més elevats: Suïssa, 24,6%; Àustria, 14,4%; Irlanda, 12,4%; Bèlgica, 11,7%; Alemanya, 10,5%; Noruega, 10,3%; Espanya, 9,5%; el Regne Unit, 8,6%; Itàlia, 8,3%, Dinamarca, 8,1%; Suècia, 7,8%, i França, 6,6%. En suma, comença a ser alarmant a Europa aquest déjà-vu que recorda cada cop més l’ascens de l’extrema dreta durant el període d’entreguerres. La crisi, les polítiques d’austeritat –de desigualtat– i les guerres a l’Orient Mitjà i l’Àfrica han deixat –estan deixant– massa ferides obertes i factures pendents que exigeixen repensar la Unió Europea en termes de solidaritat, de justícia social, de democratització i de lluita contra la burocratització excessiva i ineficaç si volem superar aquest mal tràngol que ens condueix al desastre col·lectiu.