Nova oportunitat per a Riace

Riace és un poble de la regió de Calàbria situat en un turó de tres-cents metres d’alti­tud a set quilòmetres del mar Jònic que al llarg de la segona mei­tat del segle XX ha per­dut població, ja que va pas­sar de 2.331 habi­tants el 1951 a 1.605 el 2001. L’espe­cu­lació urbanística al lito­ral i la inse­gu­re­tat pro­vo­cada pel crim orga­nit­zat –la màfia cala­bresa, la ’Ndrang­heta– estan al dar­rere d’aquest lent des­po­bla­ment. I, tan­ma­teix, l’1 de gener del 2017 hi havia 2.345 resi­dents (1.181 homes i 1.164 dones). Això repre­senta un crei­xe­ment modest en ter­mes abso­luts (segueix sent un muni­cipi molt petit), però un incre­ment de prop del 50% en menys de dues dècades. El nom­bre total de famílies és de 897, la qual cosa suposa 2,6 mem­bres per terme mitjà. La taxa de nata­li­tat és del 10,9% (molt ele­vada si la com­pa­rem amb la taxa de nata­li­tat d’Itàlia, que amb el 7,6% és la més baixa d’Europa, o amb la de Cata­lu­nya, que és del 8,9%), la qual cosa es rela­ci­ona també amb una edat mit­jana, 38 anys, força baixa i poc cor­rent a l’enve­llida Europa. També és jove la dis­tri­bució per edats de la població, un 17,8%, entre 0 i 14 anys (Cata­lu­nya, 15,8%); un 66,7%, entre 15 i 64 (65,5%), i un 15,5%, de 65 o més (18,6%).

L’expli­cació d’aquests trets demogràfics força sin­gu­lars i d’una població que podríem deno­mi­nar jove, si més no en el con­text euro­peu, té a veure amb l’ele­vat nom­bre de resi­dents estran­gers (532), que repre­sen­ten el 22,7% de la població total del muni­cipi, per­cen­tatge que con­trasta amb els dels muni­ci­pis veïns que, amb poques excep­ci­ons, no sobre­pas­sen el 4 o 5%. Més de dues ter­ce­res parts d’aquests resi­dents estran­gers de Riace pro­ve­nen d’Àfrica (Nigèria, 117; Eri­trea, 56; Somàlia, 41; Mali, 38; el Came­run, 27; Costa d’Ivori, 22; Gàmbia, 17; Ghana, 17; Egipte, 16; Etiòpia, 15; el Txad, 10...) i una sisena part, d’Àsia (el Pakis­tan, 33; l’Afga­nis­tan,19; Ban­gla­desh, 12; el Líban, 9; Síria, 8...).

Els pri­mers migrants van arri­bar el 1998. Va ser per casu­a­li­tat. Eren kurds que fugien en un vai­xell que va enca­llar a les cos­tes d’un poble que es que­dava sense població perquè la falta de futur obli­gava els seus habi­tants a emi­grar a les ciu­tats indus­tri­als del nord o a Austràlia. Un any després, Dome­nico Lucano, alcalde del muni­cipi des del 2004, va fun­dar una asso­ci­ació d’aco­llida, Città Futura, que pro­posa que els immi­grants res­tau­rin cases, car­rers i esco­les deso­cu­pa­des, que recu­pe­rin ofi­cis tra­di­ci­o­nals i que conreïn les ter­res aban­do­na­des. Riace té de nou vida, amb col·legis i esco­les bres­sol, gran­ges escola, turisme cul­tu­ral i soli­dari, i s’ha con­ver­tit en la referència euro­pea d’una nova forma d’aco­llida i d’inte­gració dels nou­vin­guts en peti­tes comu­ni­tats rurals que renei­xen amb l’arri­bada dels migrants i dels refu­gi­ats, tal com explica Tizi­ana Barillà, autora del lli­bre Uto­pia de la nor­ma­li­dad. Riace, el modelo de aco­gida de Dome­nico Lucano (Icària, 2018). Aviat, altres muni­ci­pis veïns van imi­tar el model, com Camini (810 habi­tants i un 19% de resi­dents estran­gers), que amb el suport de l’Asso­ci­a­zi­one Jungi Mundi de Rosa­rio Zur­zolo acull refu­gi­ats siri­ans, nige­ri­ans i ira­quians.

L’experiència de Riace –i d’altres petits muni­ci­pis rurals d’Itàlia– posa en valor que hi ha altres mane­res d’enca­rar el tema de la immi­gració i dels refu­gi­ats més enllà del model de l’Europa for­ta­lesa que el pen­sa­ment ultra­con­ser­va­dor vol impo­sar des de fa dècades, i posa en evidència les polítiques xenòfobes del minis­tre de l’Inte­rior italià, Mat­teo Sal­vini. Jus­ta­ment per això, Riace i el seu alcalde són una amenaça per a Sal­vini i per al govern popu­lista i con­tra natura de Giu­seppe Conte (Movi­ment 5 Estre­lles, supo­sa­da­ment de cen­tre­es­querra –anti­sis­tema, anti­euro, euro­escèptic, democràcia directa i digi­tal– i la Lliga Nord, extrema dreta –xenòfob, con­trari a la immi­gració, euro­escèptic–). La reacció no s’ha fet espe­rar. El Minis­teri de l’Inte­rior ha blo­que­jat durant dos anys els fons euro­peus des­ti­nats a l’aco­llida de refu­gi­ats, i Lucano roman en arrest domi­ci­li­ari des del 2 d’octu­bre, sota l’acu­sació d’afa­vo­rir la immi­gració il·legal. A més, la seva com­pa­nya sen­ti­men­tal, Tes­fa­hun Lem­lem, ha estat com­mi­nada a aban­do­nar Itàlia. Fins i tot la ’Ndrang­heta amenaça les asso­ci­a­ci­ons impli­ca­des en l’aco­llida d’immi­grants i refu­gi­ats i atempta con­tra algu­nes de les seves seus.

Riace, però, demos­tra que encara som a temps de recu­pe­rar els valors sobre els quals val la pena cons­truir Europa, tan sols cal coratge i volun­tat per defen­sar-los con­tra els embats del poder despòtic i del pen­sa­ment ultra­con­ser­va­dor.