Riace és un poble de la regió de Calàbria situat en un turó de tres-cents metres d’altitud a set quilòmetres del mar Jònic que al llarg de la segona meitat del segle XX ha perdut població, ja que va passar de 2.331 habitants el 1951 a 1.605 el 2001. L’especulació urbanística al litoral i la inseguretat provocada pel crim organitzat –la màfia calabresa, la ’Ndrangheta– estan al darrere d’aquest lent despoblament. I, tanmateix, l’1 de gener del 2017 hi havia 2.345 residents (1.181 homes i 1.164 dones). Això representa un creixement modest en termes absoluts (segueix sent un municipi molt petit), però un increment de prop del 50% en menys de dues dècades. El nombre total de famílies és de 897, la qual cosa suposa 2,6 membres per terme mitjà. La taxa de natalitat és del 10,9% (molt elevada si la comparem amb la taxa de natalitat d’Itàlia, que amb el 7,6% és la més baixa d’Europa, o amb la de Catalunya, que és del 8,9%), la qual cosa es relaciona també amb una edat mitjana, 38 anys, força baixa i poc corrent a l’envellida Europa. També és jove la distribució per edats de la població, un 17,8%, entre 0 i 14 anys (Catalunya, 15,8%); un 66,7%, entre 15 i 64 (65,5%), i un 15,5%, de 65 o més (18,6%).

L’explicació d’aquests trets demogràfics força singulars i d’una població que podríem denominar jove, si més no en el context europeu, té a veure amb l’elevat nombre de residents estrangers (532), que representen el 22,7% de la població total del municipi, percentatge que contrasta amb els dels municipis veïns que, amb poques excepcions, no sobrepassen el 4 o 5%. Més de dues terceres parts d’aquests residents estrangers de Riace provenen d’Àfrica (Nigèria, 117; Eritrea, 56; Somàlia, 41; Mali, 38; el Camerun, 27; Costa d’Ivori, 22; Gàmbia, 17; Ghana, 17; Egipte, 16; Etiòpia, 15; el Txad, 10...) i una sisena part, d’Àsia (el Pakistan, 33; l’Afganistan,19; Bangladesh, 12; el Líban, 9; Síria, 8...).

Els primers migrants van arribar el 1998. Va ser per casualitat. Eren kurds que fugien en un vaixell que va encallar a les costes d’un poble que es quedava sense població perquè la falta de futur obligava els seus habitants a emigrar a les ciutats industrials del nord o a Austràlia. Un any després, Domenico Lucano, alcalde del municipi des del 2004, va fundar una associació d’acollida, Città Futura, que proposa que els immigrants restaurin cases, carrers i escoles desocupades, que recuperin oficis tradicionals i que conreïn les terres abandonades. Riace té de nou vida, amb col·legis i escoles bressol, granges escola, turisme cultural i solidari, i s’ha convertit en la referència europea d’una nova forma d’acollida i d’integració dels nouvinguts en petites comunitats rurals que reneixen amb l’arribada dels migrants i dels refugiats, tal com explica Tiziana Barillà, autora del llibre Utopia de la normalidad. Riace, el modelo de acogida de Domenico Lucano (Icària, 2018). Aviat, altres municipis veïns van imitar el model, com Camini (810 habitants i un 19% de residents estrangers), que amb el suport de l’Associazione Jungi Mundi de Rosario Zurzolo acull refugiats sirians, nigerians i iraquians.

L’experiència de Riace –i d’altres petits municipis rurals d’Itàlia– posa en valor que hi ha altres maneres d’encarar el tema de la immigració i dels refugiats més enllà del model de l’Europa fortalesa que el pensament ultraconservador vol imposar des de fa dècades, i posa en evidència les polítiques xenòfobes del ministre de l’Interior italià, Matteo Salvini. Justament per això, Riace i el seu alcalde són una amenaça per a Salvini i per al govern populista i contra natura de Giuseppe Conte (Moviment 5 Estrelles, suposadament de centreesquerra –antisistema, antieuro, euroescèptic, democràcia directa i digital– i la Lliga Nord, extrema dreta –xenòfob, contrari a la immigració, euroescèptic–). La reacció no s’ha fet esperar. El Ministeri de l’Interior ha bloquejat durant dos anys els fons europeus destinats a l’acollida de refugiats, i Lucano roman en arrest domiciliari des del 2 d’octubre, sota l’acusació d’afavorir la immigració il·legal. A més, la seva companya sentimental, Tesfahun Lemlem, ha estat comminada a abandonar Itàlia. Fins i tot la ’Ndrangheta amenaça les associacions implicades en l’acollida d’immigrants i refugiats i atempta contra algunes de les seves seus.

Riace, però, demostra que encara som a temps de recuperar els valors sobre els quals val la pena construir Europa, tan sols cal coratge i voluntat per defensar-los contra els embats del poder despòtic i del pensament ultraconservador.