GUERRA silenciada

Escalada de violència

Dos anys després que el president Biya declarés públicament la guerra als independentistes, molts civils d’Ambazònia han estat assassinats i els militars han cremat més de 170 pobles de la regió. La violència s’ha incrementat durant els últims divuit mesos, amb atacs aleatoris, detencions arbitràries, tortures, segrestos i violacions. “L’exèrcit camerunès, sobretot els membres del Batalló d’Intervenció Ràpida, executa sense escrúpols dones i nens, cala foc a llars i mata ciutadans desarmats”, insisteix amb desesperació la dona desplaçada a Yaoundé. “Fa tres mesos, dos germans meus estaven reformant la casa i van agafar l’autobús per anar a comprar material. L’exèrcit els va fer aturar, els va obligar a baixar i els va afusellar al mig de la carretera”, explica amb llàgrimes als ulls. Cap de les persones consultades ha volgut que es publiqui el seu nom per por. “L’exèrcit ha executat secretament diversos activistes que donen suport a la independència d’Ambazònia. Estic segur que em vindran a buscar si publiques el meu nom”, assegura temorós un altre testimoni que considera la situació un “genocidi en tota regla”.

La crisi a les regions anglòfones, que va començar com una protesta sectorial d’advocats i mestres, s’ha convertit en un conflicte de gran envergadura, sobretot després de la repressió violenta de les forces de seguretat cameruneses el 22 de setembre i l’1 d’octubre del 2017. Un any abans, van començar les manifestacions contra la imposició francòfona a jutjats i escoles, la centralització creixent del país, la discriminació de l’anglès i la manca d’inversions a la regió. Històricament, els anglòfons han estat els més perjudicats per la distribució nacional de recursos. Amb els pas dels anys, a més, la representació política anglòfona i la participació en molts nivells de la societat han disminuït. Dels 36 ministres que controlen els pressupostos departamentals, només un és anglòfon i malgrat les estipulacions constitucionals, l’ús de l’anglès gairebé no existeix en l’administració estatal.

De fet, no és el primer cop que es declara la independència d’Ambazònia. El 1984, quan Paul Biya va canviar per decret el nom i la bandera del país –que passava de tenir dues estrelles, com a símbol dels dos estats federats, a una de sola, que simbolitzava la “unitat nacional”– i va abolir la federació entre els estats del Camerun Occidental i Oriental, Fon Gorji Dinka ja la va declarar. El 1999, Frederick Alobwede Ebong també va proclamar el restabliment de la sobirania i la independència d’Ambazònia, immediatament avortada per l’exèrcit oriental.

impunitat

Al principi, la repressió actual es difonia a través de les xarxes socials, en què abunden vídeos d’afusellaments, tortures i pallisses dels soldats en territori anglòfon, però el govern apaga internet a la regió quan li convé: “És una vergonya que no puguem ensenyar al món que ens estan fent. Executen persones a l’atzar sense cap motiu, només per venjança i per atemorir-nos.” La majoria d’habitants d’Ambazònia ho tenen clar: “Vivim una dictadura que actua amb total impunitat. Cada vegada envien més soldats per obligar la gent a marxar de casa seva i haver-se de refugiar als boscos selvàtics enmig d’unes condicions climàtiques molt adverses.” De fet, les zones de Buea, Muyuka, Bamenda i Ekona estan quedant desertes a causa de l’èxode massiu de persones. Un altre testimoni assenyala que molts pobles han estat incendiats, com Nguti, Kembong, Tinto, Belo i Oshie, entre molts d’altres, i que algunes poblacions han patit atacs indiscriminats des d’helicòpters, com Kumbo, Mamfé, Tombel i Buea. “Han atacat hospitals, amb pacients indefensos a dins”, relata indignat.

Segons les diferents fonts, aquesta repressió desproporcionada està fent que“persones molt moderades hagin decidit defensar-se i combatre per donar suport al moviment independentista”. Estan convençuts que la violència militar només està incrementant el sentiment independentista i està creant un odi que “trigarà molts anys a desaparèixer”: “Aquells a qui han matat familiars innocents no veuran mai més el Camerun com el seu país i lluitaran amb totes les forces per marxar-ne.” El president de l’autoproclamada República Federal d’Ambazònia, Sisiku Ayuk Tabe, va difondre un vídeo des de l’exili expressant-se en els mateixos termes: “Podeu matar tots els ciutadans d’Ambazònia que vulguin ser lliures, començant per mi, però no podreu matar mai el nostre esperit de llibertat.” Després de la declaració d’independència, els moviments secessionistes van crear un govern interí presidit per Ayuk Tabe que va formar un gabinet a l’exili. El 6 de gener, però, Ayuk Tabe va ser detingut amb tot el seu govern pel Departament de Serveis de Seguretat de Nigèria i deportats al Camerun, segons sembla, en contra de les lleis humanitàries internacionals. Havien fugit a Abuja per evitar una mort segura a mans de l’exèrcit comandat per Paul Biya.

Des de llavors, viuen entre reixes, sense representació legal Els fiscals francòfons, amb forts vincles amb el règim, demanen la pena de mort per a tots els detinguts del Camerun del Sud. L’escalfament del conflicte començava el 8 de desembre del 2016, quan l’RDPC, que governa el país camerunès des de la independència del 1960, va negar que hi hagués un problema anglòfon i va organitzar un congrés a Bamenda. Com a resposta, els independentistes van bloquejar les carreteres, van substituir la bandera camerunesa per la d’Ambazònia en edificis oficials i van cremar el cotxe de Paul Atanga Nji, el ministre d’Assumptes Especials que havia convocat la reunió a la ciutat. El govern de Paul Biya va qualificar els manifestants de terroristes i els fets es van saldar amb un centenar de detinguts que van anar a parar a una base militar de la capital. A principis del 2017, el govern del Camerun va tallar l’accés a internet a la regió de majoria anglòfona durant més de tres mesos argumentant que les xarxes socials s’utilitzaven per instigar disturbis i va desplegar tropes de l’exèrcit per reprimir-los. La resposta social va combinar una campanya de desobediència civil de sis mesos de vagues generals i boicots escolars que, de moment, han significat tot un any escolar perdut. Els ciutadans de parla anglesa del Camerun conformen una cinquena part de la població en dues de les deu regions del país, però en contrast amb els testimonis anglòfons, a la part francòfona costa molt trobar gent que reconegui obertament l’existència d’una guerra civil o que tingui consciència de les actuacions de l’exèrcit. Els taxistes, cambrers, guies de museus, professors i metges atribueixen la violència únicament als manifestants i els acusen de voler trencar la unitat nacional amb l’ús de la força. Al·leguen que el govern camerunès ha dut a terme moltes mesures per distendre la situació, com la retirada de càrrecs i l’alliberament de part dels líders anglòfons detinguts el gener del 2017. El sentiment majoritari a la part francòfona és que “la voluntat de dues regions no es pot imposar al que volen les altres vuit”. Per ells, la situació és intolerable i una declaració d’independència ha de ser penada. “Els separatistes han pres les armes i actuen amb violència”, critica un jove taxista. Ha llegit a la premsa que estan “acusats de cremar mercats, atacar bases civils, decapitar soldats i segrestar persones que titllen de traïdors”. De fet, un informe d’Amnistia Internacional diu que els separatistes armats han matat 44 membres les forces de seguretat des del setembre passat. El mateix organisme, també ha documentat cinc atacs als caps tradicionals, que els independentistes acusen de simpatitzar amb el govern de Yaoundé. El suport als independentistes per part de la població francòfona és escàs. Creuen que són responsables de la situació per haver declarat la independència i haver-la defensat amb armes. La premsa en francès responsabilitza de les morts i els incendis els combatents d’Ambazònia. En alguns casos, els punts de vista són contraposats. Com en el cas de les dues infermeres assassinades a l’hospital de Bamenda a mitjans d’agost. El Camerun francòfon creu fermament que són víctimes dels independentistes, mentre que al bàndol anglòfon gairebé ningú dubta que van ser afusellades pels militars.

De fet, el personal mèdic està amenaçat per les dues parts del conflicte: les forces de seguretat governamentals els acusen de tractar i curar combatents armats i permetre que s’amaguin als hospitals, mentre que els independentistes armats els acusen de revelar les seves identitats als militars. A l’Hospital Regional de Bamenda, gairebé no hi queden metges a causa de la inseguretat. Al capdavall, però, a les ciutats francòfones, sobretot a la capital, Yaoundé, es creu que l’exèrcit està defensant la sobirania del país i protegint les escoles i els negocis que els independentistes tracten d’atacar per sembrar el caos.

El passat mes de maig, l’Església del Camerun va fer una crida al diàleg per evitar una guerra civil a la regió anglòfona. Fins ara, el govern s’ha negat a dialogar amb els partidaris de la independència: l’argument que Issa Tchiroma Bakary, ministre de Comunicació del Camerun, dona als mitjans és que “no és possible seure al voltant d’una taula amb grups que vulguin trencar la nació”. Per contra, els partidaris de la creació del nou estat manifesten: “L’absència de voluntat del Camerun per negociar i la insistència en la utilització d’una força desproporcionada no ens deixen cap altra opció que defensar-nos.” Amb el nivell de tensió actual, que augmenta progressivament, molts experts assenyalen que la situació pot empitjorar encara més.