La caravana de la dignitat

Fa anys, dècades, que dura. És un cor­rent con­tinu de migrants d’Hon­du­res, Gua­te­mala, el Sal­va­dor i Nica­ra­gua que inten­ten arri­bar als Estats Units. Pri­mer va ser uti­lit­zant diver­sos mit­jans de trans­port (cami­ons, auto­cars, cot­xes...) per remun­tar la car­re­tera Pana­me­ri­cana, con­ce­buda a la V Con­ferència Inter­na­ci­o­nal dels Estats Ame­ri­cans el 1923 i, poste­ri­or­ment, cons­truïda en la seva tota­li­tat, excepte un tram entre Colòmbia i Panamà, amb dife­rents vari­ants des de l’Argen­tina i Xile per tot el lito­ral est del con­ti­nent fins a arri­bar al Canadà i Alaska.

Després va ser viat­jant clan­des­ti­na­ment a través de la bes­tia, nom amb què és cone­guda la xarxa de fer­ro­car­rils de trans­port de mer­ca­de­ries que uneix les fron­te­res sud i nord de Mèxic. És un viatge extre­ma­da­ment perillós, no només perquè cal aga­far els trens en marxa, la qual cosa com­porta cai­gu­des i acci­dents que deri­ven sovint en ampu­ta­ci­ons, deca­pi­ta­ci­ons o trau­ma­tis­mes diver­sos, sinó també perquè els migrants en cas de ser des­co­berts s’expo­sen a la bru­ta­li­tat de la poli­cia mexi­cana o, encara pit­jor, a tota mena d’abu­sos dels delinqüents i les màfies –assalts, extor­si­ons, segres­tos, tor­tu­res, assas­si­nats, agres­si­ons sexu­als, roba­to­ris...–. El peri­o­dista i fotògraf inde­pen­dent Joseph Sor­ren­tino esti­mava el 2012 (“Train of the Unk­nowns”, a Com­monweal Maga­zine, 26 de novem­bre) que entre 400.000 i 500.000 migrants uti­lit­za­ven el també ano­me­nat tren de la mort per tra­ves­sar il·legal­ment Mèxic i que el 80% eren assal­tats o robats i el 60% de les dones, vio­la­des. Les aju­des que reben de les pobla­ci­ons locals, de deter­mi­na­des ins­ti­tu­ci­ons com Her­ma­nos en el Camino –del capellà Ale­jan­dro Sola­linde– i dels ser­veis d’assistència del govern mexicà resul­ten clara­ment insu­fi­ci­ents per fer front a tants pro­ble­mes.

Tan­ma­teix, aquesta onada que, segons el pre­si­dent Donald Trump, “amenaça” els Estats Units és total­ment dife­rent a les ante­ri­ors. Ara són milers de famílies sen­ce­res les que dei­xen els seus països per mar­xar a peu prop de 5.000 quilòmetres en línia recta des dels llocs de sor­tida fins a la fron­tera de Mèxic amb els Estats Units. És una fugida des­es­pe­rada de la misèria, de la pobresa (el 60% de la població de Gua­te­mala i Hon­du­res viu sota el llin­dar de la pobresa i el 34% al Sal­va­dor), de la por a les maras i als càrtels i les màfies de la droga que maten i extor­si­o­nen (26 assas­si­nats per cada 100.000 habi­tants a Gua­te­mala, 46 a Hon­du­res i 62 al Sal­va­dor), de la manca de futur i d’un pas­sat tenyit de violència política i d’assas­si­nats: en aques­tes peti­tes repúbli­ques, les dic­ta­du­res i els con­flic­tes civils van ser una cons­tant en les tres dar­re­res dècades del segle XX i el preu pagat en vícti­mes i des­a­pa­re­guts per crims de guerra o a causa de la violència política (200.000 a Gua­te­mala; 75.000 al Sal­va­dor; 50.000 a Nica­ra­gua; des­a­pa­re­guts i exe­cu­ci­ons sumàries “deli­be­ra­da­ment i sis­temàtica­ment” entre el 1981 i el 1984, segons Amnis­tia Inter­na­ci­o­nal a Hon­du­res) és esfereïdor en relació amb la seva migrada població a prin­ci­pis d’aquest segle: Gua­te­mala, 12,9 mili­ons d’habi­tants; Hon­du­res, 6,4; el Sal­va­dor, 6,2, i Nica­ra­gua, 4,9. Aquest pas­sat traumàtic recent és encara molt viu entre la població.

Com a ele­ment afe­git, l’acció de la Drug Enfor­ce­ment Admi­nis­tra­tion (DEA) ha obli­gat a can­viar la ruta de la droga que des del Perú, Bolívia, l’Equa­dor i, sobre­tot, Colòmbia i Mèxic, es diri­geix cap al gran mer­cat de con­sum que són els Estats Units. La ruta ter­res­tre a través de l’Amèrica Cen­tral és una opció força uti­lit­zada, i la feblesa política i ins­ti­tu­ci­o­nal d’aquests països faci­lita als càrtels cor­rom­pre fun­ci­o­na­ris i, si cal, governs. Al mateix temps, la lega­lit­zació del con­sum de cànna­bis al Canadà i en nou estats nord-ame­ri­cans (Califòrnia, Alaska, Colo­rado, Maine, Mas­sac­hu­setts, Nevada, Ore­gon, Was­hing­ton i Ver­mont), un sec­tor que es cal­cula que crea 340.000 llocs de tre­ball i mou uns 50.000 mili­ons de dòlars, ha pro­vo­cat també can­vis i noves com­petències entre els càrtels. Mèxic, el segon pro­duc­tor de cànna­bis del món després del Mar­roc, està en curs de lega­lit­zar la pro­ducció, el con­sum i la venda de cànna­bis, perquè, segons el preàmbul de la llei pre­sen­tada al Senat, és la manera de posar fi a l’ano­me­nada guerra con­tra el nar­cotràfic”, que ha gene­rat dues con­seqüències: l’endu­ri­ment de la violència en tots els racons del país i la cri­mi­na­lit­zació de sec­tors vul­ne­ra­bles de la soci­e­tat a causa d’acti­vi­tats rela­ci­o­na­des amb el cànna­bis.

En suma, la cara­vana de migrants que Trump pretén atu­rar amb l’exèrcit con­ti­nua deci­dida cap als Estats Units fugint de la violència, de la pobresa i de la manca de futur. És, com la dels refu­gi­ats siri­ans que tru­quen des­es­pe­rats a les por­tes d’Europa, una cara­vana de la “dig­ni­tat” a la recerca del “somni ame­ricà”. Si hi arri­ben i no són depor­tats, des­co­bri­ran que aquest és molt dur, però menys que el que han dei­xat enrere.