Fa anys, dècades, que dura. És un corrent continu de migrants d’Hondures, Guatemala, el Salvador i Nicaragua que intenten arribar als Estats Units. Primer va ser utilitzant diversos mitjans de transport (camions, autocars, cotxes...) per remuntar la carretera Panamericana, concebuda a la V Conferència Internacional dels Estats Americans el 1923 i, posteriorment, construïda en la seva totalitat, excepte un tram entre Colòmbia i Panamà, amb diferents variants des de l’Argentina i Xile per tot el litoral est del continent fins a arribar al Canadà i Alaska.

Després va ser viatjant clandestinament a través de la bestia, nom amb què és coneguda la xarxa de ferrocarrils de transport de mercaderies que uneix les fronteres sud i nord de Mèxic. És un viatge extremadament perillós, no només perquè cal agafar els trens en marxa, la qual cosa comporta caigudes i accidents que deriven sovint en amputacions, decapitacions o traumatismes diversos, sinó també perquè els migrants en cas de ser descoberts s’exposen a la brutalitat de la policia mexicana o, encara pitjor, a tota mena d’abusos dels delinqüents i les màfies –assalts, extorsions, segrestos, tortures, assassinats, agressions sexuals, robatoris...–. El periodista i fotògraf independent Joseph Sorrentino estimava el 2012 (“Train of the Unknowns”, a Commonweal Magazine, 26 de novembre) que entre 400.000 i 500.000 migrants utilitzaven el també anomenat tren de la mort per travessar il·legalment Mèxic i que el 80% eren assaltats o robats i el 60% de les dones, violades. Les ajudes que reben de les poblacions locals, de determinades institucions com Hermanos en el Camino –del capellà Alejandro Solalinde– i dels serveis d’assistència del govern mexicà resulten clarament insuficients per fer front a tants problemes.

Tanmateix, aquesta onada que, segons el president Donald Trump, “amenaça” els Estats Units és totalment diferent a les anteriors. Ara són milers de famílies senceres les que deixen els seus països per marxar a peu prop de 5.000 quilòmetres en línia recta des dels llocs de sortida fins a la frontera de Mèxic amb els Estats Units. És una fugida desesperada de la misèria, de la pobresa (el 60% de la població de Guatemala i Hondures viu sota el llindar de la pobresa i el 34% al Salvador), de la por a les maras i als càrtels i les màfies de la droga que maten i extorsionen (26 assassinats per cada 100.000 habitants a Guatemala, 46 a Hondures i 62 al Salvador), de la manca de futur i d’un passat tenyit de violència política i d’assassinats: en aquestes petites repúbliques, les dictadures i els conflictes civils van ser una constant en les tres darreres dècades del segle XX i el preu pagat en víctimes i desapareguts per crims de guerra o a causa de la violència política (200.000 a Guatemala; 75.000 al Salvador; 50.000 a Nicaragua; desapareguts i execucions sumàries “deliberadament i sistemàticament” entre el 1981 i el 1984, segons Amnistia Internacional a Hondures) és esfereïdor en relació amb la seva migrada població a principis d’aquest segle: Guatemala, 12,9 milions d’habitants; Hondures, 6,4; el Salvador, 6,2, i Nicaragua, 4,9. Aquest passat traumàtic recent és encara molt viu entre la població.

Com a element afegit, l’acció de la Drug Enforcement Administration (DEA) ha obligat a canviar la ruta de la droga que des del Perú, Bolívia, l’Equador i, sobretot, Colòmbia i Mèxic, es dirigeix cap al gran mercat de consum que són els Estats Units. La ruta terrestre a través de l’Amèrica Central és una opció força utilitzada, i la feblesa política i institucional d’aquests països facilita als càrtels corrompre funcionaris i, si cal, governs. Al mateix temps, la legalització del consum de cànnabis al Canadà i en nou estats nord-americans (Califòrnia, Alaska, Colorado, Maine, Massachusetts, Nevada, Oregon, Washington i Vermont), un sector que es calcula que crea 340.000 llocs de treball i mou uns 50.000 milions de dòlars, ha provocat també canvis i noves competències entre els càrtels. Mèxic, el segon productor de cànnabis del món després del Marroc, està en curs de legalitzar la producció, el consum i la venda de cànnabis, perquè, segons el preàmbul de la llei presentada al Senat, és la manera de posar fi a l’anomenada guerra contra el narcotràfic”, que ha generat dues conseqüències: l’enduriment de la violència en tots els racons del país i la criminalització de sectors vulnerables de la societat a causa d’activitats relacionades amb el cànnabis.

En suma, la caravana de migrants que Trump pretén aturar amb l’exèrcit continua decidida cap als Estats Units fugint de la violència, de la pobresa i de la manca de futur. És, com la dels refugiats sirians que truquen desesperats a les portes d’Europa, una caravana de la “dignitat” a la recerca del “somni americà”. Si hi arriben i no són deportats, descobriran que aquest és molt dur, però menys que el que han deixat enrere.