Bush, l’home pragmàtic

George Herbert Walker Bush va néixer a Milton (Massachusetts) el juny del 1924 i va morir a Texas el divendres 30 de novembre del 2018. Va ser el 41è president dels Estats Units, entre el 1989 i el 1993, i comparteix amb Jimmy Carter el dubtós privilegi de ser un dels dos presidents que no va aconseguir la reelecció des del 1945. Veterà de la Segona Guerra Mundial i milionari vinculat a la indústria del petroli, va mantenir durant molts anys estretes relacions amb l’elit saudita –inclosos membres de la família d’Ossama bin Laden– i, sobretot, amb l’ambaixador als Estats Units (1983-2005), el príncep Bandar bin Sultan bin Abdulaziz Al Saud. Era un home de l’establishment, de llarga carrera política, amb coneixement de l’administració i experiència internacional: membre de la Cambra de Representants dels Estats Units (1967-71); ambaixador a l’ONU (1971-73) i a la Xina (1974-75); president del Comitè Nacional Republicà (1973-74) –va ser l’encarregat de sol·licitar al president Nixon que renunciés arran del Watergate–; director de la CIA (1976-77); aspirant a la nominació a candidat presidencial pel partit republicà el 1979, en què va vèncer l’exgovernador de Califòrnia i futur president Ronald Reagan, amb qui va ser vicepresident (1981-89). El 1988 va aconseguir la nominació republicana i en les eleccions del novembre va derrotar el candidat demòcrata Michael S. Dukakis per una aclaparadora diferència: 47.946.000 vots populars i 426 vots electorals contra 41.016.000 i 111.

Republicà, conservador moderat i pragmàtic, el 9 de febrer del 1989, en el seu primer discurs de l’estat de la Unió, va prometre una política continuista dirigida a un país que començava a recuperar la confiança en si mateix després del fiasco del Vietnam i la crisi dels setanta vuitanta que es va superar amb un cost social molt elevat i amb un increment del deute (170 mil milions de dòlars) fins llavors desconegut amb les rígides polítiques neoliberals del seu antecessor. I també va prometre augmentar les despeses en salut, educació i recerca i va fer una referència –impensable avui en boca de Donald Trump– a la necessitat de protegir el medi ambient i reduir les emissions contaminants.

Durant la seva presidència, es va produir el canvi més rellevant del segle XX en política internacional: el novembre del 1989 va caure el mur de Berlín; a Polònia i Hongria feia mesos que s’havia iniciat la transició política, i el desembre del 1991 va desaparèixer l’URSS, que va donar lloc a quinze estats independents. El procés d’implosió soviètic es va iniciar amb les reformes de Mikhaïl Gorbatxov uns anys abans, i Reagan va contribuir a accelerar-lo amb la “guerra de les galàxies”, un repte impossible d’assumir per a la malmesa economia soviètica, però que va concloure amb Bush a la presidència. Amb ell es va visualitzar el hard power, la nova hegemonia mundial i militar nord-americana (desembre del 1989, invasió de Panamà; 1991, alliberament de Kuwait) i es va assumir el paper d’única superpotència.

La guerra de l’Iraq de Bush pare va presentar grans diferències amb la de Bush fill. La més important, més enllà de l’acord o desacord amb l’actuació dels dos presidents, és que el primer va intentar una acció multilateral –intervenció militar autoritzada per una resolució de l’ONU, acció limitada a alliberar Kuwait, formació d’una coalició de 34 països, convocatòria d’una Conferència de Pau a Madrid per intentar trobar una solució al conflicte dels territoris ocupats de Palestina i els alts del Golan–, mentre que el segon va actuar unilateralment amb el menyspreu de l’ONU i dels aliats europeus –excepte Tony Blair i José Maria Aznar–. I, tanmateix, Bush va perdre la reelecció enfront d’un jove de 46 anys amb aires de la generació contestatària del 68 que va utilitzar una frase afortunada, “és l’economia, estúpid”, que va tenir la virtut de centrar la campanya en allò que preocupava en aquells moments els ciutadans dels EUA: l’educació, la sanitat, el creixement econòmic i la creació d’ocupació. I George Herbert Walker Bush va ser criticat pels republicans que el van considerar massa tou, mentre que els seus successors demòcrates (Bill Clinton i Barack Obama) en guarden un bon record i, àdhuc, hi reconeixien una certa amistat. Ara bé, Bush fill va fer enyorar Bush pare i Trump farà enyorar pare i fill. Per cert, en el llibre de Mark Updegrove The last republicans, Bush pare confessa que va votar Hillary Clinton perquè no li agradava el candidat que havia triat el seu partit, un fatxenda “a qui sobrava ego i mancava humanitat”.