En hores baixes

La Unió Euro­pea viu moments con­vul­sos encara que les nego­ci­a­ci­ons per la marxa del Regne Unit s’hagin inten­tat embol­ca­llar de bona sin­to­nia entre Lon­dres i Brus­sel·les. I és que és la pri­mera vegada que un estat mem­bre aban­do­narà el club dels 28. Les dar­re­res con­ver­ses del Bre­xit se cele­bren amb uns líders en hores bai­xes i inten­tant superar les seves pròpies cri­sis domèsti­ques.

La pri­mera minis­tra britànica, The­resa May, viu moments difícils. El seu lide­ratge està en entre­dit fins i tot entre les files del seu par­tit, els con­ser­va­dors. La pre­mier ha hagut de fer marxa enrere i tor­nar amb els papers cap a Brus­sel·les per inten­tar acon­se­guir un acord millor per al Regne Unit que a hores d’ara sem­bla com­pli­cat que pugui acon­se­guir. I és que la Unió Euro­pea, en un fet gai­rebé inu­sual, s’ha com­por­tat com un bloc monolític a l’hora de nego­ciar amb els britànics. La pri­mera minis­tra governa, però té gai­rebé tot­hom en con­tra: tota l’opo­sició i la majo­ria dels seus dipu­tats. May ja ha anun­ciat que no es pre­sen­tarà a la ree­lecció, i el seu prin­ci­pal objec­tiu és que el Regne Unit marxi amb un bon acord de la Unió Euro­pea però, de moment, hi ha mili­tars en estat d’alerta per garan­tir la segu­re­tat. El caos en què s’està con­ver­tint la sor­tida de la Gran Bre­ta­nya de la UE coin­ci­deix amb el feble lide­ratge que osten­ten els actu­als pre­si­dents dels dos motors euro­peus: Angela Merkel i Emma­nuel Macron.

El pre­si­dent francès viu una greu crisi de popu­la­ri­tat a causa de la pro­testa dels ano­me­nats “armi­lles gro­gues”. Aquest movi­ment popu­lar i trans­ver­sal, que s’ha for­jat a les peti­tes i mit­ja­nes ciu­tats fran­ce­ses, ha des­ta­pat l’essència d’un man­da­tari que s’ha mos­trat allu­nyat dels pro­ble­mes que pre­o­cu­pen bona part dels fran­ce­sos. Macron ha hagut de cedir davant d’un movi­ment sense líders visi­bles, allu­nyat dels sin­di­cats i dels movi­ments anti­glo­ba­lit­zació, però que ha acon­se­guit certa com­prensió per part de la soci­e­tat fran­cesa tot i l’ús de la violència en deter­mi­na­des con­cen­tra­ci­ons. Davant d’aquest esce­nari, Macron s’ha vist obli­gat a aug­men­tar el salari mínim, ha reduït alguns impos­tos i ha fet marxa enrere a l’hora d’apli­car la polèmica taxa ecològica sobre el car­bu­rant per evi­tar con­ti­nuar en cai­guda lliure en les enques­tes. Men­tres­tant, la can­ce­llera, Angela Merkel pre­para la reti­rada. És una marxa anun­ci­ada, però que sig­ni­fica un relleu impor­tant tant al seu par­tit, la CDU (Unió Cris­ti­a­no­demòcrata), com a Ale­ma­nya i també a Europa. Merkel ha estat una figura clau a la Unió Euro­pea i ha des­ta­cat durant aquests dar­rers anys per gover­nar amb mà de ferro i per llui­tar per man­te­nir l’esta­bi­li­tat durant la crisi econòmica amb dures recep­tes d’aus­te­ri­tat. La decisió de dei­xar entrar un milió de refu­gi­ats el 2015 va pro­vo­car un des­con­ten­ta­ment en molts sec­tors de la soci­e­tat ale­ma­nya i, de retruc, l’auge de par­tits com Alter­na­tiva per Ale­ma­nya (AfD). Els mals resul­tats elec­to­rals de la seva for­mació en les diver­ses elec­ci­ons ha obli­gat la can­ce­llera a fer un pas al cos­tat que s’ha cris­tal·lit­zat en el seu relleu: Anne­gret Kramp-Kar­ren­ba­uer, bate­jada com la Mini-Merkel per molts mit­jans de comu­ni­cació.