El mur que vol construir el president dels Estats Units, Donald Trump, a la frontera amb Mèxic i que té un cost de 5.000 milions de dòlars, és ara per ara l’afer més mediàtic. El mandatari l’ha convertit en la seva batalla personal i continua entossudit amb el seu discurs de sempre: criminalitzar els immigrants i culpar-los de tots els mals que pateix el país. Un discurs que fins ara els seus votants compren, però que transporta els Estats Units a una crisi sense precedents amb la inactivitat de l’administració, que ja fa gairebé tres setmanes que no disposa de finançament. L’objectiu és clar: construir un mur de més de 3.000 quilòmetres. Malauradament, aquesta tanca no és l’única. Ceuta i Melilla, que per a molts són la porta a Europa, també formen part del rànquing de murs. Les dues ciutats espanyoles es van fer tristament famoses per les imatges de persones que durant hores quedaven penjades de la tanca o que patien greus ferides per les ganivetes col·locades a la part superior del mur per evitar els assalts. I per episodis molt més greus protagonitzats per la Guàrdia Civil. El cor d’Europa tampoc se n’escapa. En plena crisi de refugiats, països com Hongria, governat per l’ultradretà Viktor Orbán, van alçar unes tanques amb filat per impedir que les persones que majoritàriament escapaven del conflicte bèl·lic de Síria (i de la violència en països com l’Iraq i l’Afganistan) poguessin arribar a Alemanya i Àustria, els destins més desitjats. Amb aquestes mesures –que també van adoptar Sèrbia i Macedònia–, es va tancar aquest camí, l’anomenada via dels Balcans, que per a molts havia estat un bri d’esperança. El 2019 es commemorarà el 30è aniversari de la caiguda del mur de Berlín, un fet històric que va permetre unir les dues Alemanyes. Malgrat això, a Europa, tristament, es continuen alçant murs. I els que encara continuen dempeus arreu del món, com el de Cisjordània, el que separa les dues Corees i el que hi ha entre l’Índia i el Pakistan. Conflictes latents tapats per un mur.