L’ANÀLISI
El nou ordre mundial, en joc a Veneçuela
El chavisme ha estat crític amb els Estats Units. Quan la situació econòmica s’ha deteriorat s’han potenciat aliances amb Rússia, la Xina i l’Iran
La història de Veneçuela dels darrers anys ha estat marcada per una crisi econòmica galopant i una creixent oposició al chavisme. Hugo Chávez va guanyar la presidència el 1998 amb el 56% dels vots. Va promoure una nova constitució i va ser reelegit president el 2000, el 2006 i el 2012. És la “revolució bolivariana” que pretenia instaurar el “socialisme del segle XXI”. Les reformes econòmiques de Chávez i els canvis per blindar el seu poder van provocar les ires de l’oposició conservadora i les protestes estudiantils. Els aldarulls van anar a més després de la mort de Chávez (finals de desembre del 2012, probablement a l’Havana) i l’ajustada i discutida victòria de Nicolás Maduro (50,6% del vots) el 2013 davant el candidat de l’oposició (Mesa de la Unitat Democràtica, MUD), Henrique Capriles (49,1%). El 2015, la MUD va guanyar les eleccions a l’Assemblea Nacional (AN), amb el 65,3% dels vots, i es va produir una dualitat de poders institucionals. Aleshores, Maduro va instaurar una Assemblea Nacional Constituent, mentre el Tribunal Suprem de Justícia bloquejava les decisions de l’AN.
El chavisme va ser molt crític amb els Estats Units i amb l’Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA, ara qüestionada per Donald Trump) que impulsava Washington, i va promoure l’Aliança Bolivariana per les Amèriques (ALBA), de la qual han format part Cuba, Nicaragua, l’Equador, Bolívia i Veneçuela. A mesura que la situació econòmica es deteriorava, però, va estrènyer relacions amb Rússia, la Xina, el Vietnam, l’Iran, Síria i, sobretot, amb la Cuba de Fidel Castro, la bèstia negra dels conservadors estatunidencs. En els darrers anys, a pesar de la riquesa petroliera (vuitè exportador mundial), la situació econòmica i social de Veneçuela s’ha fet insuportable: reducció del PIB a la meitat des del 2014 i de la renda per capita al nivell del 1953, caiguda de les exportacions un 58% i de les importacions un 76%, fi del finançament rus i xinès i augment del deute, hiperinflació, falta de medicaments i de productes bàsics (des d’aliments fins a sabó), misèria, delinqüència, emigració descontrolada (més de 3 milions entre el 2015 i el 2018), censura informativa, repressió de la dissidència...
trump a la casa blanca
Tot plegat ha desembocat en la greu crisi política actual, que ha posat de relleu, d’una banda, que la riquesa en hidrocarburs no garanteix la prosperitat i dona pas sovint a una aferrissada competència entre interessos forans que deriva en inestabilitat i violència política i àdhuc en conflictes armats; i, de l’altra, que la remodelació del poder mundial després de la guerra freda encara no s’ha tancat i que cada cop que arriba un president republicà a la Casa Blanca es reactiven les temptacions d’exercir una hegemonia absoluta en un món que és multipolar i estretament interdependent. La reacció internacional ho evidencia. Els EUA, que importen de Veneçuela un 7% del petroli, han estat els primers a reconèixer l’autoproclamat Juan Guaidó com a president i pressionen Maduro amb la petroliera CITGO –ubicada als EUA–, que refina el 27% del petroli veneçolà, però que és propietat des del 1990 de l’empresa pública Petrolis de Veneçuela SA (PDVSA), al seu torn hipotecada per la petroliera Rosneft com a garantia dels crèdits russos concedits a Chávez i Maduro. Les sancions podrien posar CITGO no a disposició dels EUA de Trump, sinó de Putin! D’ací l’extrema bel·ligerància de Trump. Amb Washington s’han alineat la majoria de països del continent americà, inclòs el Salvador després de la victòria de Nayib Bukele (53,7% dels vots) i l’enfonsament del Front Farabundo Martí d’Alliberament Nacional (FMLN); el Grup de Lima (format per catorze països americans el 2017 per trobar una sortida a la crisi veneçolana), tot i que en la reunió d’Ottawa han promès ajuda humanitària i han descartat la intervenció militar, i la majoria dels països europeus, que han reconegut Guaidó com a president interí o “encarregat” de convocar eleccions lliures, amb algunes excepcions (Itàlia i Grècia). Altres com Noruega, Mèxic, l’Uruguai i el Japó demanen un diàleg que culmini amb eleccions lliures. A favor de Maduro hi ha Rússia, la Xina, Cuba, Bolívia, Bielorússia, l’Iran, Turquia i Sud-àfrica. És el complicat i creuat mapa d’una mena de nova guerra freda en què les aliances poden variar segons si l’escenari del conflicte se situa a Veneçuela, l’Iran, Líbia o Síria, posem per cas, o segons qui intenta moure el fil dels cops d’estat o de les guerres i en què, per variar, a la UE li costa trobar el seu lloc.
L’única certesa és que la intervenció militar no pot ser mai la solució i que, per tant, només queda impulsar un diàleg que condueixi a unes eleccions lliures i plenament democràtiques a Veneçuela.
