El futur del Pròxim Orient
Un estudi analitza les claus de futur en una de les zones més inestables del planeta. Hi haurà més revolucions? Hi ha esperança a l’Iraq? Quin paper hi jugarà la Unió Europea? Com evolucionarà el conflicte araboisraelià?
I haurà una segona onada de revoltes com les que es van anomenar Primavera Àrab? Quina influència real té Rússia a la regió? Hi ha esperança a l’Iraq? I a Síria? Quin paper hi ha de jugar la Unió Europea? I els Estats Units? I el conflicte entre Israel i Palestina?
A aquestes i a altres preguntes intenta donar resposta un ambiciós projecte liderat pel CIDOB (Barcelona Centre For International Affairs) –un think thank amb seu a Barcelona– i l’Istituto Affari Internazionali i que té com a objectiu conèixer les claus de futur a la regió del Pròxim Orient i el nord d’Àfrica. Han estat tres anys de feina, més de tres-centes entrevistes, catorze centres investigadors implicats i un pressupost de 2,4 milions d’euros finançats per la Unió Europea.
Els resultats d’aquest treball deixen entreveure les línies que marcaran els països d’aquesta regió durant els propers anys. Hi haurà noves revoltes? Els experts asseguren que sí, que seria possible. El 2021 es compliran els deu anys de les primeres revolucions (Primavera Àrab) als països àrabs. Aquest aniversari se sumarà al fet que la població no ha vist millorades les seves expectatives de vida. Tot i això, s’augura que la repressió que puguin mostrar els estats encara sigui més violenta. I és que una de les revelacions que s’han evidenciat en els darrers anys és que aquests països (Egipte, Tunísia, Síria i l’Iraq, per posar alguns exemples) han aconseguit quelcom que semblava difícil fa un temps: enfortir els estats que ja hi havia. Els embats que han rebut aquests governs han servit perquè les estructures s’hagin anat protegint fins al punt de millorar aspectes tan cabdals com la seguretat. De retruc, les fronteres són més sòlides. Els investigadors han portat a terme un gran treball de recerca, i els testimonis amb qui han parlat són d’allò més variats. Així, hi ha des d’excombatents d’alguna milícia fins a diferents perfils.
I quin és el paper que hi juguen els agents exteriors? És innegable que Rússia ara mateix és un dels actors internacionals amb més pes a la regió per la seva intervenció en la guerra de Síria. Tot i això, i segons es desprèn dels resultats de les entrevistes dutes a terme, aquest és percebut com el “moment Rússia”.
Es reconeix la seva importància però la majoria creuen que passarà de llarg. La relació d’aquests països amb la Unió Europea és més complexa. El coordinador científic del projecte, Eduard Soler, assegura: “Europa en els darrers anys s’ha centrat en si mateixa.” Tot i aquest allunyament europeu, Soler assegura que “no té l’opció de desenganxar-se’n”. “Primerament, per la proximitat física i després per la proximitat humana”, diu l’investigador. “Es podria donar el cas que el 2050 un dels polítics més destacats fos d’origen sirià”, afegeix. Pel que fa al paper que hi juga els Estats Units, cada vegada es veu més llunyà i amb poc pes específic a la regió. “És ben cert que hi ha respostes curioses. Normalment, Europa s’associa amb França. El Regne Unit ha perdut molt protagonisme, tot i que la majoria coneix què és el Brexit”, explica Soler.
La Xina és un dels nous actors que apareix a la regió. Amb lentitud però amb pas ferm, Pequín es comença a obrir camí, sobretot en diversos països de l’Àfrica. És una carrera de fons que no ha fet més que començar.
Per l’investigador, un dels punts més reveladors que aporta l’estudi és l’augment de la sensació d’autoritarisme que es desprèn de les enquestes realitzades. “La Primavera Àrab ha amplificat l’obsessió dels règims àrabs per seguir en el poder.” Soler assegura que es veu l’augment de l’autoritarisme com a possible agent d’“inestabilitat” i que s’ha convertit en una de les grans preocupacions dels habitants de la regió. A Egipte, per posar un exemple, ja es veu com la primera percepció de risc.
futur
Després de viure períodes convulsos, el nivell d’esperança en quests països difereix significativament entre si. És curiós el cas de l’Iran, on la majoria dels enquestats considera que el seu país està en una bona situació i que té un alt nivell d’esperança, tot i que les enquestes es van fer enmig de la pluja de sancions a aquest país. Un altre dels resultats que deixa entreveure l’estudi és l’esperança que es respira a l’Iraq. Després d’anys d’una violència continuada, el país sembla que s’estabilitza de mica en mica. A Síria, de moment, no hi ha la mateixa sensació, tot i que les enquestes es van fer abans dels últims embats contra Estat Islàmic a la zona de Baghouz, un dels darrers bastions de la formació gihadista. “És aquí on s’ha demostrat que el sistema d’estat és molt més resilient del que es podria pensar”, assegura Soler davant la pèrdua de poder d’Estat Islàmic.
Quan es mira cap al Pròxim Orient i el nord d’Àfrica, una de les dades més reveladores és l’alt percentatge de gent jove que hi ha en aquests països. Tot i això, aquest gran potencial es veu perjudicat per les altes taxes d’atur i pel malestar que això genera entre les generacions més joves.
De fet, aquest és un dels motius pels quals es podrien tornar a engegar una sèrie de revoltes com la que en les darreres setmanes s’ha gestat a Algèria, que comptats analistes havien previst. Malgrat això, els ciutadans d’aquests països creuen que si es donés el cas, aquestes noves protestes no generarien l’empatia que sí que van aconseguir les predecessores.
desestabilització
I el conflicte per excel·lència del Pròxim Orient? I les pugnes pel poder a la regió entre l’Iran i l’Aràbia Saudita?
Les conclusions de l’informe asseguren que el conflicte entre israelians i palestins perd centralitat en una àrea que ens els darrers anys ha viscut períodes amb una gran violència i ha comptat amb dues de les pitjors guerres que actualment es lliuren al planeta: la del Iemen i la de Síria. Soler va explicar que als investigadors els havia estat impossible poder introduir-se al Iemen per fer l’estudi.
Pel que fa als dos actors més potents de la regió, l’Aràbia Saudita i l’Iran, és evident la seva influència en els països del seu entorn, però Soler també alerta del perill de caure “en una visió simplista” si s’intenta només explicar per de la lluita entre sunnites i xiïtes. L’Iran ha anat guanyant enemics entre els estats àrabs, fet que ha forçat l’acostament entre Israel i aquests països.
La regió s’enfronta a uns anys clau que marcaran el seu futur. La falta d’oportunitats per a la gent més jove, la corrupció estesa entre els governs i la desestabilització econòmica són alguns dels reptes més difícils que hauran d’encarar. “La dimensió mediambiental i de la justícia social”, al costat de la desocupació juvenil, els mals governs i la repressió política són també percebuts com a riscos “essencials” a l’hora de provocar “nous processos de desestabilització”, assegura Soler.
