“El Brexit serà una lliçó”

En aquests moments tenim tres grans poders: els Estats Units, Rússia i la Xina. Hauríem d’incloure aquí la Unió Euro­pea? Fa dub­tar. El que és cert és que no la podrem incloure fins que no siguem una unió política. És una Unió Euro­pea que queda molt lluny de la idea que en tenien els pares fun­da­dors. La fede­ració de la Unió Euro­pea no és una uto­pia. És una meta molt real si volem ser con­si­de­rats al món. Ale­ma­nya, França, el Regne Unit... són poders forts però no estan al mateix nivell ni ho esta­ran mai dels tres que he men­ci­o­nat. Tam­poc podem dir que aquests tres domi­nen el món perquè el que tenim ara és una mena de poder mul­ti­po­lar, una mena de joc en què els actors tre­ba­llen junts per acon­se­guir influència en nom de l’interès naci­o­nal.

S’ha d’inten­tar anar més enllà dels interes­sos naci­o­nals. Acon­se­guir que hi hagi una mena d’interès euro­peu.

Sí, és més dèbil, però s’ha d’asse­nya­lar també que unes ins­ti­tu­ci­ons que es van crear fa setanta anys no s’eva­po­ra­ran d’un dia per l’altre. Són molt for­tes. I el Bre­xit s’ha con­ver­tit en un pro­blema per males deci­si­ons polítiques del Par­tit Con­ser­va­dor i espe­ci­al­ment de David Came­ron. Es va orga­nit­zar el referèndum i no hi havia cap pla per aban­do­nar la Unió Euro­pea. I May ha aga­fat aquest man­dat, gai­rebé com si fos una missió churc­hi­lli­ana: “Faré el que he de fer. Costi el que costi.” Però és un des­as­tre. No sé com s’ho faran per sor­tir-se’n.

Des del meu punt de vista, hau­ran de sor­tir. Tenen data de sor­tida. Estan dema­nant una pròrroga més enllà de les elec­ci­ons euro­pees... La situ­ació és una mica boja perquè s’haurà de fer cam­pa­nya elec­to­ral, les elec­ci­ons... i després mar­xar! O orga­nit­zar un nou referèndum. Això és una cosa nova. És la pri­mera vegada que s’està inten­tant uti­lit­zar l’arti­cle 50 del Trac­tat de Lis­boa, que explica què s’ha de fer quan un país vol mar­xar. Em sap molt greu el que està pas­sant, però això serà una lliçó històrica per al futur. Perquè els països que en un futur vul­guin mar­xar de la Unió Euro­pea veu­ran que no és fàcil, que té uns cos­tos molt alts. Els pares fun­da­dors euro­peus no la van cons­truir amb aquesta idea. De Gas­peri, Ade­na­uer, Mon­net, Schu­mann... no van pen­sar que ho cons­truïen i que després ani­rien a casa i ja està. Penso que Angela Merkel podria haver fet molt més per la cons­trucció de la Unió Euro­pea. Emma­nuel Macron ara insis­teix en algu­nes idees però al mateix temps té una forta idea de França i els seus interes­sos naci­o­nals. O Espa­nya mateix amb l’excel·lent dis­curs de Pedro Sánchez el 16 de gener en què defen­sava un exèrcit euro­peu. Encara que mol­tes vega­des són només dis­cur­sos.

Sí, és cert. Es pot dibui­xar amb la metàfora del riu quan estàs inten­tant tra­ves­sar-lo i et tro­bes just al mig. Europa es troba enmig del riu i aquest és el punt més perillós. Estem dei­xant enrere les coses típiques dels estats naci­o­nals a l’altra riba i estem en el procés de donar més poder a Brus­sel·les. I això no sig­ni­fica una altra capi­tal euro­pea. Però sig­ni­fica un nosal­tres i dei­xar enrere el jo, jo, jo. I això ani­ria en la línia d’una Europa més forta. Una Europa pro­to­fe­de­ral però encara no estem aquí. Només amb una Unió Euro­pea real, pro­ba­ble­ment una fede­ració, tin­drem tots els avan­tat­ges que jus­ti­fi­ca­rien els sacri­fi­cis. I entre­mig pas­sen pro­ces­sos com els que men­ci­o­na­ves: pas­sen coses a Cata­lu­nya, pas­sen coses a Itàlia, pas­sen coses a Escòcia... I què passa? Que la Unió Euro­pea encara no té el poder per reac­ci­o­nar de la manera que la gent espe­ra­ria. I lla­vors tens aques­tes decep­ci­ons... i la gent pensa que és millor tor­nar al pas­sat. I s’ha de pen­sar en les noves gene­ra­ci­ons. Per exem­ple, en el cas del Bre­xit la majo­ria de joves hi està en con­tra. Les fron­te­res naci­o­nals no tenen sen­tit.

En aques­tes pròximes elec­ci­ons [al Par­la­ment Euro­peu] la gent de tot Europa hau­ria d’enten­dre que els par­tits que han de votar no són els que hau­rien de votar en unes elec­ci­ons naci­o­nals. Hau­rien de fer-ho pels par­tits que tenen un interès en Europa.

El que està inten­tant fer és con­ver­tir-se en el líder d’aques­tes for­ces a tot Europa. Intenta pre­sen­tar les elec­ci­ons euro­pees com la manera d’entrar al Par­la­ment com ja ho va fer la Lliga [el par­tit de Sal­vini] al Par­la­ment italià. A l’inici la Lliga era un par­tit local, del nord, i després van can­viar radi­cal­ment perquè quan van entrar al Par­la­ment es van con­ver­tir en una força naci­o­nal i de mica en mica també han anat can­vi­ant la seva ide­o­lo­gia. I aquest és el tipus d’Europa que hem de rebut­jar perquè és una Europa que mira el pas­sat i no el futur. Que no va en la direcció que merei­xem al món. Són els valors que hauríem de pro­te­gir fins i tot fora d’Europa.

Són nou­vin­guts. Molta gent ha cri­ti­cat qui jo crec que és un gran polític, Romano Prodi. Ell sabia que hi havia ris­cos a l’hora d’accep­tar aquests països però sabia que s’havia de fer, encara que pot­ser semblés un procés massa ràpid. Creia que era l’única manera de posar fi real­ment a la guerra freda. Hon­gria, Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Letònia, Estònia i Lituània han tin­gut un mena de sub­desen­vo­lu­pa­ment pel fet de ser a la perifèria. Esta­ven sota l’òrbita soviètica i després aquests països s’han hagut de desen­vo­lu­par per si matei­xos. Així, el 2004, quan van entrar a la Unió Euro­pea van pen­sar: “Ara és l’hora.” Ara ja són dins del club i han de com­plir amb les nor­mes. Encara que a vega­des hi hagi algu­nes temp­ta­ci­ons i espe­ci­al­ment del líder hon­garès, Vik­tor Orbán, amb la idea de la “democràcia il·libe­ral”, com diu ell. I això és anti­eu­ro­peu. S’ha de llui­tar en con­tra d’això perquè la Unió Euro­pea està cons­truïda sobre els valors de la democràcia libe­ral, no de la democràcia il·libe­ral. I, si algú dona suport a aquesta idea, no diré que sigui expul­sat de la Unió Euro­pea perquè això seria estúpid, però la Unió hau­ria de ser molt estricta i dir que aquests no són els valors que estem com­par­tint.

Per exem­ple, amb el cas del Bre­xit: “No us pre­o­cu­peu, britànics, que aquí estem nosal­tres per aju­dar-vos!” Hi ha la imatge molt estesa en l’opinió pública que els Estats Units han estat sem­pre en con­tra de la inte­gració euro­pea i això no és cert. Si vas a la història, als anys cin­quanta, als anys sei­xanta... L’esta­blish­ment nord-ame­ricà estava a favor de la inte­gració euro­pea, però no només de la inte­gració econòmica, sinó també de la política perquè els supo­sa­ria, a l’altra banda de l’Atlàntic, una Europa forta capaç de pro­te­gir-se a si mateixa. Pre­si­dents com ara Ken­nedy i John­son van par­lar d’una col·labo­ració real. D’una banda, els Estats Units d’Amèrica i, ells deien, els Estats Units d’Europa, d’una altra banda.