‘Això era casa meva’

Dos amics d’infan­tesa sig­nen el docu­men­tal Això era casa meva, que res­se­gueix el con­flicte sirià a través de les dues grans ciu­tats del país: Damasc i Alep. Gabriel Gar­roum (Bar­ce­lona, 1990) és fill de pare sirià i mare cata­lana. El jove ha vis­cut tota la vida en un barri de la capi­tal cata­lana i a l’estiu, durant anys, anava a Alep a visi­tar la família del pare. La guerra de Síria el va remoure per dins. Aquell con­flicte va des­ta­par sen­ti­ments que tenia ama­gats. Gar­roum tenia pla­ne­jat un viatge a Síria per fer unes entre­vis­tes i aca­bar així el doc­to­rat. Gar­roum és inves­ti­ga­dor doc­to­ral d’estu­dis de la guerra al Kings’ College de Lon­dres. El seu amic i direc­tor del docu­men­tal Xavier Segura (Bar­ce­lona, 1991) el va voler acom­pa­nyar. Així que l’agost del 2018, amb una càmera de fil­mar petita, van començar un viatge cap a Síria que tin­dria com a pri­mera parada Bei­rut, la capi­tal del Líban. Des d’allà van aga­far un cotxe cap a Damasc i després van anar cap a Alep. Una set­mana en cada ciu­tat, en ple agost, en un país que viu una situ­ació molt fràgil. Van patir algun epi­sodi de bom­bar­deig. El docu­men­tal té com a fil con­duc­tor Gar­roum. “A més, també hem pogut entre­vis­tar gent d’allà. No ha estat gens fàcil. A la pri­mera tro­bada no vam acon­se­guir res. Has de jugar al seu joc, fer un cafè amb ells... Has de gene­rar con­fiança”, explica el jove, que coneix bé el caràcter sirià. “Tot i això, t’ado­nes que la gent allà té ganes d’expli­car-se”, afirma Segura, que visi­tava Síria per pri­mera vegada. Els dos joves expli­quen que han evi­tat fer pre­gun­tes polítiques: les feri­des encara estan ober­tes. “Hem inten­tat fugir del típic docu­men­tal de la guerra de Síria. Que la gent ens expliqués com eren abans de la guerra i com estan després. Com la guerra afecta la gent, la iden­ti­tat de les per­so­nes”, afe­geix.

El que es pot veure en el docu­men­tal –que s’ha pagat amb temps, recur­sos pro­pis i que es va estre­nar als cine­mes Girona de Bar­ce­lona– és un país que ha patit molt. Les diferències evi­dents entre Alep i Damasc també expli­quen quin tipus de bata­lla s’ha lliu­rat al ter­ri­tori. A la capi­tal siri­ana es viu amb una certa nor­ma­li­tat; el cen­tre de la ciu­tat es va blin­dar des del prin­cipi del con­flicte i ha que­dat més o menys intacte. “És quan surts als afo­res que t’ado­nes del silenci. És el cas del barri de Jobar (que era en mans dels opo­si­tors), que va que­dar total­ment des­truït. És un con­trast molt bèstia. El que veus és la gent que s’hi ha que­dat... on vivien...”, explica Segura. “És un esque­let buit. És d’un cinisme bru­tal entrar en una escola de nenes, en ruïnes, i que a cada pas hi hagi un retrat d’Al-assad”, afe­geix. Pre­ci­sa­ment, aquesta escola havia estat un dels quar­ters gene­rals dels rebels, d’on sor­tien quilòmetres de túnels que con­nec­ta­ven diver­ses pobla­ci­ons. Quan l’exèrcit sirià el va recu­pe­rar va pen­jar la pro­pa­ganda. Les dinàmiques de guerra han estat dife­rents. La segona ciu­tat, la capi­tal econòmica, està com­ple­ta­ment divi­dida. Alep va patir durant anys allò que s’ano­mena la guerra urbana. “La zona antiga està reben­tada. Tota la part sud i est de la ciu­tat és a terra i tota la part oest i nord està més o menys intacta”, explica Gar­roum. La pre­gunta és ine­vi­ta­ble. “Com està casa teva?” Reco­neix que enfron­tar-se a aquesta situ­ació és com­pli­cat, perquè tot i ser bons amics mai havien par­lat del tema. “Ell mai m’havia pre­gun­tat res i d’aquí a ser qui et posa una càmera al davant, amb un bloc de pre­gun­tes... en un entorn mig des­truït... Emo­ci­o­nal­ment, hi ha un pas”, reco­neix Gar­roum. El jove asse­gura que quan li pre­gun­ten com l’ha afec­tat la violència a Síria ara té una res­posta: “M’ha fet ser cons­ci­ent que soc sirià, que és una cosa que no tenia des­co­di­fi­cada. No havia assu­mit el punt d’iden­ti­tat. I el que fa la violència és que et rebel·la coses que hi ha allà, però que no esta­ven mobi­lit­za­des. I això li passa a molta gent. Ho pots cana­lit­zar cap a bé i de vega­des es ges­ti­ona a través del radi­ca­lisme i la violència. És molt com­pli­cat. Molts amics meus siri­ans s’han radi­ca­lit­zat, d’una banda i de l’altra. Extre­ma­da­ment radi­cals. La violència els ha mobi­lit­zat ”, asse­gura. Els tes­ti­mo­nis que donen veu al docu­men­tal expli­quen com era el seu dia a dia. “Només resava perquè la guerra s’acabés i no hagués d’expli­car als meus fills tot el que estava pas­sant”, expli­cava un comer­ci­ant. Durant aquells anys, van inten­tar que les seves vides can­vi­es­sin el mínim pos­si­ble. “Els nens van estar dos mesos sense poder anar a l’escola. Nosal­tres, però, sortíem, anàvem fins allà. Estava tan­cada. I a la tarda ho tornàvem a inten­tar. Mol­tes vega­des els bom­bar­de­jos eren a l’hora d’entrada i sor­tida de les esco­les”, lamen­ten. Després de vuit anys de con­flicte, el més habi­tual és que hi hagi talls d’elec­tri­ci­tat i que la recons­trucció no sigui tan ràpida com s’havia promès. “Hi ha un des­con­ten­ta­ment social crei­xent. Els pro­jec­tes que s’estan apro­vant per a Damasc tenen una men­ta­li­tat neo­li­be­ral, un pro­jecte simi­lar al de Bei­rut. De renda molt alta, que difi­culta el retorn dels refu­gi­ats”, explica Gar­roum. I men­tre en algu­nes ciu­tats ja es parla ober­ta­ment del final de la guerra, hi ha zones que con­ti­nuen cas­ti­ga­des pel con­flicte. És el cas de la província d’Idlib, on viuen més de 3 mili­ons de per­so­nes i que és en mans de la facció que abans era Al-Qaida. En els dar­rers dies els bom­bar­de­jos han dei­xat almenys una vin­tena de vícti­mes. El sud con­ti­nua en mans del govern, però alguns con­flic­tes dei­xen entre­veure que hi ha un des­con­ten­ta­ment social crei­xent. A l’est, a Raqqa i a la zona kurda també con­ti­nuen les ten­si­ons, men­tre que el nord està ocu­pat per Tur­quia. Un esce­nari difícil i que es divi­deix entre les zones on hi ha con­flicte i els nous pro­jec­tes libe­rals que volen con­ver­tir les dues grans ciu­tats en un apa­ra­dor. I enmig, el que vol el poble sirià: tor­nar al seu país i poder recons­truir casa seva.

ADELA GENÍS

age­nis@​lrp.​cat