País de consultes
L’exemple d’Arenys de Munt va tenir un innegable efecte multiplicador amb l’organització entusiasta de més de 500 consultes a Catalunya i un resultat encoratjador: 884.000 vots vàlids i un suport indiscutible al sí
PRIMERA TONGADA
AGLUTINADOR
NAIXEMENT
Setmanes abans que Arenys de Munt preguntés als seus veïns si volien la independència de Catalunya, alguns municipis catalans ja es van mostrar interessats a repetir l’experiència a casa seva. En un principi, van ser aproximacions tímides, pendents de com es desenvolupava tot i, en especial, de si finalment es podia tirar endavant amb la celebració tot i els pals a les rodes posats per l’Estat i les amenaces dels sectors més ultres. Un cop finalitzat el 13 de setembre del 2009, i davant l’èxit assolit a la població maresmenca, a aquelles primeres propostes, s’hi van anar sumant desenes i desenes fins a consolidar un total de 553 arreu del territori. El seu desenvolupament, però, necessitava una estructura prou ferma perquè els diferents processos es poguessin desenvolupar amb total normalitat i amb la màxima garantia de transparència. El coordinador de la consulta d’Arenys de Munt, Josep Manel Ximenis, recorda que des de bon començament es va intentar estendre a la resta de consultes el bon funcionament de la primera. “Calia un òrgan independentista unitari, en què tothom pogués participar, entitats sobiranistes i partits polítics, amb un espai comú i respectant la ideologia i la identitat de cadascú sense cap supeditació”, assenyala.
Amb prou feines superada la ressaca de la consulta, el 17 de setembre es va convocar una reunió al CIEMEN per aglutinar les entitats sobiranistes i donar resposta a la demanda d’aquells municipis que volien posar les urnes. La responsabilitat de dirigir la futura organització va caure en l’Alfons López Tena, que també s’havia encarregat de presidir la junta avaluadora de la consulta d’Arenys de Munt. “Aquell dia es va decidir compartir la proposta amb els partits polítics que estaven agrupats a l’ens Decidim.cat, i la reunió es va fer pocs dies després”, assenyala Ximenis. Ja en aquells primers contactes es va evidenciar que els camins de les entitats i els dels partits polítics no anaven paral·lels. A mesura que passaven els dies, el distanciament es va fer més evident i les topades entre membres dels dos bàndols en forma de declaracions o d’entrevistes es van multiplicar. “Nosaltres, des del món social, vam comprovar com els partits polítics volien controlar un moviment que era de tots els ciutadans, que havia de ser inclusiu”, lamenta Ximenis, i l’exalcalde d’Arenys de Munt, Carles Móra, afegeix que va arribar un moment que tot plegat es va convertir “en una lluita de poders”.
Tot i això, malgrat l’ambient enrarit, a l’octubre es va crear oficialment la Coordinadora Nacional per a la Consulta sobre la Independència. L’acta fundacional incloïa l’adhesió de vint-i-cinc entitats representatives de la societat civil catalana, la presència d’un consell plenari en què tenien cabuda entitats, partits polítics i comissions organitzadores locals i d’unes comissions tècniques per donar suport a tots aquells municipis que volguessin fer una consulta. El 24 d’octubre, en un consell plenari multitudinari a Arenys de Munt, es van aprovar els documents fundacionals. Alfons López Tena es mantenia com a coordinador general; Miquel Martín, com a responsable de campanya; Josep Manel Ximenis, com a cap de voluntaris i formació; Uriel Bertran, com a responsable de grups locals; Josep Calduch, com a cap de seguretat, i Lluís Pérez, de logística. Carles Móra va ser nomenat portaveu de la coordinadora, però tal com ell recorda, poc després va ser substituït.
LA PRIMERA FORNADA
El 13 de desembre del 2009, 166 municipis catalans –el dia abans havien votat els ciutadans de Sant Jaume de Frontanyà– van repetir l’experiència d’Arenys de Munt gràcies, en bona part, a la implicació de 15.000 voluntaris que van posar tot l’esforç per garantir una jornada festiva i que es va desenvolupar amb total normalitat. “Aquella primera onada va trobar ressò en els mitjans internacionals, que van començar a parlar del moviment independentista com d’un moviment social”, recorda Uriel Bertran. Es va assolir un 27,41% global de participació amb una contundent victòria del sí, i la jornada va tenir observadors vinguts del País Basc, Galícia i Itàlia.
La segona fornada de consultes va revalidar l’aposta sobiranista encara que amb una participació menor, tant dels municipis (80), com del percentatge de votants (21,1%). “En aquesta segona convocatòria, era evident que l’autodeterminació era un projecte amb un ampli suport popular”, comenta Bertran. El 25 d’abril va votar una nova tongada de poblacions que va esdevenir la més nombrosa, amb 211 municipis, i que va evidenciar que a les grans ciutats era més difícil mobilitzar els votants. Fins llavors, només en tres de les setze ciutats de més de 25.000 habitants s’havia superat el 20% de participació. “El 25-A va ser la prova definitiva per assegurar un dels objectius prioritaris de la coordinadora, que era dur les votacions a la capital catalana”, manté Bertran. En aquell moment, ja s’acumulaven prop de 500.000 vots emesos, i els membres de la coordinadora inflaven el pit recordant que els suports a les consultes en alguns casos superaven de bon tros l’aconseguit per alguns partits de l’arc parlamentari.
més de 884.000 vots
En la quarta onada de consultes, el 20 de juny del 2010, hi va participar la xifra més pobra. Només 48 municipis, però amb la presència de grans urbs com Cornellà de Llobregat i Esplugues de Llobregat, on la campanya pel no va obtenir els suports més alts que s’havien obtingut fins llavors. Les ciutats de la corona metropolitana es van mantenir refractàries al fenomen independentista. Com a contrapartida, Mataró, un dels feus socialistes més antics, va aconseguir, amb un 24%, situar-se al capdavant de la participació d’aquell dia.
Finalment, la prova de foc va arribar el 10 d’abril del 2011, amb l’organització de la consulta a la ciutat de Barcelona que, malgrat que va estar acompanyada d’una vintena de poblacions més, va acaparar tota l’atenció mediàtica. La feina feta pels organitzadors a la capital catalana, barri a barri i fomentant el vot anticipat, va ser gegantina, i la jornada es va tancar amb un respectable 21,37%. A la resta de poblacions, la participació es va moure entre el 5,35% de Gavà i el 51,5% de Fogars de Montclús. Cal aclarir, però, que fins al 10 d’abril i de manera esglaonada, una vintena més de pobles van celebrar consultes en dates diferents i de manera individual. Al final, a Catalunya es va votar en 553 municipis amb un total de 884.508 participants.
Després de més d’un any i mig de consultes, tota aquella mobilització i compromís ciutadà per la independència del país no es podia tancar en una caixa i quedar en un no res. De fet, després de la resposta massiva als carrers el juliol del 2010, quan el Tribunal Constitucional va fer pública la sentència que retallava l’Estatut, ja es va veure que la gent no callaria més. Bona part d’aquest escenari va servir per impulsar la creació, el març del 2012, de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). El nou ens, amb vocació d’arrelament al territori, establia les bases i el full de ruta cap a la independència de Catalunya. Un trencament amb Espanya que es preveia que es pogués fer realitat el 2014.
TERESA MÁRQUEZ
mtmarquez@lrp.cat
.