Glòria a hong kong
La República Popular de la Xina (RPX) ha esdevingut la primera potència econòmica i comercial del món. Utilitza de manera intel·ligent un agressiu soft power (‘poder tou’) i una diplomàcia amable per obrir nous mercats i estendre la seva influència arreu del món. Ho veiem amb la nova ruta de la seda impulsada per Xi Jinping, president de la República i secretari general del Comitè Central de l’omnipresent partit únic, el Partit Comunista de la Xina (PCX).
Ara bé, en l’actual món global i interdependent la seva capacitat d’acció és limitada i no sempre pot amagar els problemes i les contradiccions que ha d’afrontar. Alguns, Pequín els presenta com a interns i pretén que no s’hi immisceixin les organitzacions internacionals o que no en facin referència altres països, cosa que no sempre aconsegueix. És el cas dels conflictes a les regions autònomes del Tibet i del Xinjiang (Uigurstan), on la Xina fomenta la immigració de població per capgirar la majoria demogràfica de tibetans i uigurs en aquestes regions, aplica sovint una dura repressió sobre aquestes minories, dificulta o impedeix l’accés a periodistes i visitants estrangers i controla la poca informació que arriba a l’exterior. Altres són herències de delimitacions de fronteres o de sobirania mal resoltes, com és el cas del conflicte territorial al mar de la Xina Meridional, que afecta la Xina, el Vietnam, les Filipines, Malàisia i Brunei i, per descomptat, de l’enfrontament per la sobirania de Taiwan. I, tot i que formalment és un conflicte intern, en el cas de Hong Kong és on Pequín està condicionat per tractats internacionals.
Hong Kong va ser ocupat pels britànics el 1841. El 1898, Londres va signar un contracte d’arrendament per noranta-nou anys dels denominats “nous territoris” que incloïen l’illa i la regió que l’envolta. Així doncs, el contracte d’arrendament acabava l’1 de juliol del 1997, moment en què Hong Kong havia de passar a la sobirania xinesa. A mitjans dels vuitanta, Margaret Thatcher i Deng Xiaoping van iniciar les negociacions per facilitar la transferència de Hong Kong a la RPX el 1997 i, d’acord amb el principi “d’un país, dos sistemes” defensat pel líder xinès, el desembre del 1984 es va signar la declaració conjunta per la qual Londres es comprometia a transferir a la RPX l’enclavament l’1 de juliol del 1997, i Pequín, a constituir una regió administrativa especial amb un ampli grau d’autonomia (excepte en qüestions relacionades amb la política exterior i la defensa, que corresponen al govern xinès) i a preservar el sistema polític i econòmic de Hong Kong durant mig segle: separació de poders (executiu, legislatiu, judicial), eleccions per sufragi universal (Pequín ha posposat l’aplicació d’aquesta mesura), sistema legal de base britànica, economia capitalista... La declaració va ser enregistrada pels dos governs a les Nacions Unides el 12 de juny del 1985. Des del 1997, Hong Kong és, oficialment, la Regió Administrativa Especial de Hong Kong de la RPX, que gaudeix d’una àmplia autonomia i que viu constantment en la tensió entre aprofundir les mesures democràtiques que reclama una gran part de la població i els intents del govern xinès de restringir els drets i les llibertats que diferencien Hong Kong de la resta de províncies, entitats administratives i regions autònomes de la Xina. Això dona lloc a tensions periòdiques i a episodis d’enfrontaments entre les autoritats xineses i l’oposició d’una majoria de la població.
El 2014, Pequín va aprovar una llei electoral que restringia la presentació de candidatures a la presidència de l’executiu de Hong Kong en les eleccions del 2017 a l’aprovació prèvia del Partit Comunista. Les protestes massives de la població reclamant el sufragi universal sense restriccions, que es van perllongar més de dos mesos en el que es va conèixer com la revolució dels paraigües, no van aconseguir aturar la nova llei, però si demostrar a Pequín i al món que la població de Hong Kong no acceptaria dòcilment les mesures d’involució democràtica que pretenia Pequín.
Aquest estiu ha esclatat una nova revolta quan, d’acord amb les indicacions de Pequín, la cap del govern autònom, Carrie Lam, va aprovar una llei d’extradició a la Xina que, finalment, es va veure obligada a derogar davant la magnitud de les protestes i el seu ressò internacional, amplificat per la difusió a les xarxes d’un himne propi, Glòria a Hong Kong. Trenta anys després de les protestes de la plaça de Tiananmen que van suposar una massacre de manifestants, el poder totalitari del PCX s’enfronta de manera creixent a uns conflictes territorials de difícil solució (Tibet, Uigurstan) i, sobretot, a les exigències de llibertat i democràcia d’una gran part de la població de Hong Kong que són un mirall per a una oposició interior durament emmordassada.