Internacional

Anàlisi

COP CONTRA EL MOVIMENT INDÍGENA

El populisme i els moviments nacionals són un fenomen específic de l’Amèrica Llatina
Ni Washington ni l’oligarquia perdonen a Morales que hagi nacionalitzat els jaciments de petroli gas

El popu­lisme i els movi­ments naci­o­nal popu­lars són un feno­men polític específic de l’Amèrica Lla­tina que no té equi­valència en altres parts del món. Tam­poc és equi­pa­ra­ble al que s’entén per aquest mateix nom avui a Europa, i que Alain Tou­raine va defi­nir el 1989 com a propi de soci­e­tats amb estruc­tu­res de classe que encara no han estat ben deli­mi­ta­des i que s’enca­mi­nen a “gene­rar una reacció de caràcter naci­o­nal con­tra les moder­nit­za­ci­ons diri­gi­des des de l’exte­rior”. S’evita així la con­flic­ti­vi­tat social gene­rada per la moder­nit­zació capi­ta­lista, arti­cu­lant ali­an­ces inter­clas­sis­tes, i és per això que, recent­ment, altres autors l’han defi­nit com una forma d’arti­cu­lar deman­des soci­als hete­rogènies i de tras­lla­dar-les al camp polític, de tal manera que no es pot cate­go­rit­zar el popu­lisme en els típics camps ideològics d’esquerra o dreta, ja que de fet tro­bem exem­ples que es poden ads­criure a un o un altre camp ideològic o que com­par­tei­xen carac­terísti­ques de tots dos i sovint conté alhora ele­ments de con­ser­va­do­risme i de pro­gres­sisme.

Per Pedro A. Martínez Lillo i Pablo Rubio Api­o­laza (2017), més enllà de la defi­nició, el que compta són els trets que carac­te­rit­zen el popu­lisme en la seva hete­ro­geneïtat: ambigüitat o eclec­ti­cisme ideològic i apel·lació dis­cur­siva al poble, que comprèn una mul­ti­pli­ci­tat d’actors soci­als orga­nit­zats des de col·lec­tius de dones, movi­ments indígenes, clas­ses mit­ja­nes i popu­lars...

També s’apel·la a un dis­curs anti­o­ligàrquic i anti­es­ta­blish­ment, a la presència d’una per­so­na­li­tat més o menys carismàtica i al sor­gi­ment d’una relació de cli­en­te­lisme entre el líder i les mas­ses que, en molts països de l’Amèrica Lla­tina, es con­si­dera com una manera “d’enfor­tir la democràcia” en inte­grar les mas­ses en soci­e­tats on les ins­ti­tu­ci­ons polítiques són rela­ti­va­ment febles.

Els governs d’Evo Mora­les no es poden con­si­de­rar ben bé popu­lis­tes, en el sen­tit que ho van ser els de Juan Domingo Perón (1946-1955) a l’Argen­tina, Getúlio Var­gas al Bra­sil (1930-1954) i, a la mateixa Bolívia, els del Movi­ment Naci­o­na­lista Revo­lu­ci­o­nari del 1952 al 1964, tot i que com­par­teix algu­nes de les seves carac­terísti­ques. Mora­les prové, per nai­xe­ment i per acti­vi­tat política i social, del món indígena (el 60% de la població de Bolívia), cam­pe­rol i dels movi­ments soci­als. Líder sin­di­cal dels con­re­a­dors de coca, va donar veu al movi­ment indígena durant les pro­tes­tes en con­tra de la política econòmica de Gon­zalo Sánchez de Losada que van aca­bar amb la renúncia pre­si­den­cial el 2003.

acu­sació de frau

Mora­les es va pre­sen­tar i va gua­nyar les elec­ci­ons pre­si­den­ci­als del 2005 (54% dels vots) amb el Movi­mi­ento al Soci­a­lismo (MAS), un par­tit d’esquer­res fun­dat el 1997. Va ser ree­le­git el 2009 (64% dels vots) i el 2014 (61%) i després d’una con­tro­ver­tida decisió del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, Mora­les va optar a un quart man­dat (la cons­ti­tució de Bolívia només en per­met dos de seguits i ja n’acu­mu­lava tres) el 20 d’octu­bre pas­sat.

Les acu­sa­ci­ons de frau elec­to­ral van desem­bo­car en pro­tes­tes impor­tants i en la inter­venció de l’Orga­nit­zació d’Estats Ame­ri­cans (OEA), que va reco­ma­nar repe­tir les elec­ci­ons. Mora­les va accep­tar, però l’opo­sició va exi­gir la seva renúncia i va pro­moure nous alda­rulls que ja han oca­si­o­nat més d’una tren­tena de morts en les dar­re­res set­ma­nes. De fet, diver­ses orga­nit­za­ci­ons inter­na­ci­o­nals han denun­ciat la “força des­pro­por­ci­o­nada” que s’ha uti­lit­zat con­tra els par­ti­da­ris de Mora­les. El cap de l’exèrcit, Willi­ams Kali­man, ha sug­ge­rit públi­ca­ment a Mora­les que renunciï al seu man­dat pre­si­den­cial per tal de, ha dit: “Per­me­tre la paci­fi­cació i el man­te­ni­ment de l’esta­bi­li­tat pel bé de la nos­tra Bolívia.” Paral·lela­ment, la poli­cia s’ha amo­ti­nat. Per l’opo­sició, els Estats Units i els seus ali­ats no es tracta for­mal­ment d’un cop d’estat; per Mèxic, l’Uru­guai, el Para­guai, Rússia i molts altres països i exman­da­ta­ris com Lula de Silva, sí que és un cop d’estat.

Sigui com sigui, Mora­les s’ha vist obli­gat a renun­ciar al càrrec i a exi­liar-se a Mèxic, men­tre que en una ope­ració de més que dub­tosa lega­li­tat cons­ti­tu­ci­o­nal i sense majo­ria par­la­mentària, la sena­dora Jea­nine Áñez, amb la Bíblia a la mà, s’ha auto­pro­cla­mat pre­si­denta i ha for­mat un govern ultra­con­ser­va­dor beneït per Kali­man.

No hi ha dubte que Mora­les ha comès errors, com el de forçar un quart man­dat quan el MAS podria haver optat per altres can­di­dats, però el que de ben segur que no li per­do­nen ni Was­hing­ton ni l’oli­gar­quia blanca boli­vi­ana és haver naci­o­na­lit­zat els jaci­ments de petroli i gas (Bolívia és expor­ta­dor net) i haver impo­sat cànons ele­vats a les empre­ses estran­ge­res que els explo­ten i, encara menys, no obrir als interes­sos pri­vats l’extracció de liti –el tri­an­gle for­mat pels jaci­ments de Xile, l’Argen­tina i Bolívia con­cen­tra el 85% de les reser­ves cone­gu­des–, fona­men­tal per al desen­vo­lu­pa­ment de l’auto­moció elèctrica. No, no ha estat for­mal­ment un cop d’estat, però se li assem­bla molt i amenaça de sumir el país en una guerra civil, ja que el Movi­mi­ento al Soci­a­lismo i el movi­ment indígena encara con­tro­len les dues ter­ce­res parts del Par­la­ment.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor