Anàlisi
COP CONTRA EL MOVIMENT INDÍGENA
El populisme i els moviments nacionals són un fenomen específic de l’Amèrica Llatina
Ni Washington ni l’oligarquia perdonen a Morales que hagi nacionalitzat els jaciments de petroli gas
El populisme i els moviments nacional populars són un fenomen polític específic de l’Amèrica Llatina que no té equivalència en altres parts del món. Tampoc és equiparable al que s’entén per aquest mateix nom avui a Europa, i que Alain Touraine va definir el 1989 com a propi de societats amb estructures de classe que encara no han estat ben delimitades i que s’encaminen a “generar una reacció de caràcter nacional contra les modernitzacions dirigides des de l’exterior”. S’evita així la conflictivitat social generada per la modernització capitalista, articulant aliances interclassistes, i és per això que, recentment, altres autors l’han definit com una forma d’articular demandes socials heterogènies i de traslladar-les al camp polític, de tal manera que no es pot categoritzar el populisme en els típics camps ideològics d’esquerra o dreta, ja que de fet trobem exemples que es poden adscriure a un o un altre camp ideològic o que comparteixen característiques de tots dos i sovint conté alhora elements de conservadorisme i de progressisme.
Per Pedro A. Martínez Lillo i Pablo Rubio Apiolaza (2017), més enllà de la definició, el que compta són els trets que caracteritzen el populisme en la seva heterogeneïtat: ambigüitat o eclecticisme ideològic i apel·lació discursiva al poble, que comprèn una multiplicitat d’actors socials organitzats des de col·lectius de dones, moviments indígenes, classes mitjanes i populars...
També s’apel·la a un discurs antioligàrquic i antiestablishment, a la presència d’una personalitat més o menys carismàtica i al sorgiment d’una relació de clientelisme entre el líder i les masses que, en molts països de l’Amèrica Llatina, es considera com una manera “d’enfortir la democràcia” en integrar les masses en societats on les institucions polítiques són relativament febles.
Els governs d’Evo Morales no es poden considerar ben bé populistes, en el sentit que ho van ser els de Juan Domingo Perón (1946-1955) a l’Argentina, Getúlio Vargas al Brasil (1930-1954) i, a la mateixa Bolívia, els del Moviment Nacionalista Revolucionari del 1952 al 1964, tot i que comparteix algunes de les seves característiques. Morales prové, per naixement i per activitat política i social, del món indígena (el 60% de la població de Bolívia), camperol i dels moviments socials. Líder sindical dels conreadors de coca, va donar veu al moviment indígena durant les protestes en contra de la política econòmica de Gonzalo Sánchez de Losada que van acabar amb la renúncia presidencial el 2003.
acusació de frau
Morales es va presentar i va guanyar les eleccions presidencials del 2005 (54% dels vots) amb el Movimiento al Socialismo (MAS), un partit d’esquerres fundat el 1997. Va ser reelegit el 2009 (64% dels vots) i el 2014 (61%) i després d’una controvertida decisió del Tribunal Constitucional, Morales va optar a un quart mandat (la constitució de Bolívia només en permet dos de seguits i ja n’acumulava tres) el 20 d’octubre passat.
Les acusacions de frau electoral van desembocar en protestes importants i en la intervenció de l’Organització d’Estats Americans (OEA), que va recomanar repetir les eleccions. Morales va acceptar, però l’oposició va exigir la seva renúncia i va promoure nous aldarulls que ja han ocasionat més d’una trentena de morts en les darreres setmanes. De fet, diverses organitzacions internacionals han denunciat la “força desproporcionada” que s’ha utilitzat contra els partidaris de Morales. El cap de l’exèrcit, Williams Kaliman, ha suggerit públicament a Morales que renunciï al seu mandat presidencial per tal de, ha dit: “Permetre la pacificació i el manteniment de l’estabilitat pel bé de la nostra Bolívia.” Paral·lelament, la policia s’ha amotinat. Per l’oposició, els Estats Units i els seus aliats no es tracta formalment d’un cop d’estat; per Mèxic, l’Uruguai, el Paraguai, Rússia i molts altres països i exmandataris com Lula de Silva, sí que és un cop d’estat.
Sigui com sigui, Morales s’ha vist obligat a renunciar al càrrec i a exiliar-se a Mèxic, mentre que en una operació de més que dubtosa legalitat constitucional i sense majoria parlamentària, la senadora Jeanine Áñez, amb la Bíblia a la mà, s’ha autoproclamat presidenta i ha format un govern ultraconservador beneït per Kaliman.
No hi ha dubte que Morales ha comès errors, com el de forçar un quart mandat quan el MAS podria haver optat per altres candidats, però el que de ben segur que no li perdonen ni Washington ni l’oligarquia blanca boliviana és haver nacionalitzat els jaciments de petroli i gas (Bolívia és exportador net) i haver imposat cànons elevats a les empreses estrangeres que els exploten i, encara menys, no obrir als interessos privats l’extracció de liti –el triangle format pels jaciments de Xile, l’Argentina i Bolívia concentra el 85% de les reserves conegudes–, fonamental per al desenvolupament de l’automoció elèctrica. No, no ha estat formalment un cop d’estat, però se li assembla molt i amenaça de sumir el país en una guerra civil, ja que el Movimiento al Socialismo i el moviment indígena encara controlen les dues terceres parts del Parlament.
