Tensió a Israel: el malmès procés de pau

Les últi­mes pas­ses del malmès procés de pau van ser a Taba, una petita loca­li­tat egípcia al golf d’Aqaba, entre el 21 i el 27 de gener del 2001. Van ser pro­pi­ci­a­des pel lla­vors alt repre­sen­tant de la Unió Euro­pea en el procés de pau ara­bois­ra­elià, Miguel Ángel Mora­ti­nos. Van aca­bar sense acord, igual com mig any abans havien fra­cas­sat les nego­ci­a­ci­ons patro­ci­na­des pel pre­si­dent Bill Clin­ton entre el pri­mer minis­tre isra­elià, Ehud Barak, i el pre­si­dent de l’Auto­ri­tat Naci­o­nal Pales­tina, Yas­ser Ara­fat, a Camp David (de l’11 al 24 de juliol del 2000). Després del fracàs de Taba i en plena inti­fada d’Al-Aqsa (del 28 de setem­bre de 2000 al 8 de febrer del 2005), ini­ci­ada arran de la visita pro­vo­cació d’Ariel Sha­ron a l’espla­nada de les Mes­qui­tes per dis­pu­tar a Ben­ja­min Neta­nyahu el lide­ratge del Likud, van tenir lloc les elec­ci­ons a pri­mer minis­tre d’Israel del 6 de febrer del 2001. Sha­ron les va gua­nyar per una àmplia majo­ria (62,4% dels vots). Dos anys després, el Likud va obte­nir el doble d’escons que el Par­tit Labo­rista (38 i 19) en les elec­ci­ons a la Kenésset.

Des de lla­vors, s’han succeït a Israel els governs de cen­tre dreta (Kadima) i, sobre­tot, de dreta (Likud) i dreta extrema (Likud + Israel Bei­tenu), men­tre que el cen­tre esquerra labo­rista i l’esquerra (Mérèts) han anat per­dent suport i repre­sen­tació par­la­mentària. Paral·lela­ment, després de la des­con­nexió uni­la­te­ral de Gaza de l’agost del 2005, han estat freqüents les ope­ra­ci­ons de càstig con­tra la Franja (la presó més gran de la Terra, segons el títol del dar­rer lli­bre de l’his­to­ri­a­dor isra­elià Ilan Pappé) i s’han incre­men­tat les ocu­pa­ci­ons de ter­res i els assen­ta­ments il·legals a Cis­jordània impul­sats pels governs de Neta­nyahu, pri­mer minis­tre des del març del 2009 (i abans entre el 1996 i el 1999). Així, segons l’Ofi­cina Cen­tral d’Estadística d’Israel i sense comp­tar Jeru­sa­lem Est, el total de colons isra­e­li­ans a Cis­jordània ha pas­sat dels 198.095 del 2001 als 449.697 del 3 de gener del 2019. Un incre­ment del 127% en menys de dues dècades en un ter­ri­tori que, segons la legis­lació inter­na­ci­o­nal i els diver­sos fulls de ruta pro­po­sats, hau­ria de for­mar part d’un futur estat palestí! Estem més lluny que mai d’un pos­si­ble acord de pau i la política isra­e­li­ana sem­bla abo­cada a ten­si­ons crei­xents.

D’una banda, en un procés paral·lel a la crei­xent mili­ta­rit­zació de la soci­e­tat isra­e­li­ana, s’ha produït un incre­ment de la cor­rupció que esquitxa els pri­mers minis­tres: tot i que el cas va ser arxi­vat el 2004, Sha­ron va ser acu­sat de cor­rupció; el 2015, Ehud Olmert va ser con­dem­nat a sis anys de presó –rebai­xats a divuit mesos– per cor­rupció i pre­va­ri­cació; el 21 de novem­bre pas­sat, el fis­cal gene­ral d’Israel impu­tava Neta­nyahu per sub­orn, frau i abús de poder.