Tensió a Israel: el malmès procés de pau

Les últimes passes del malmès procés de pau van ser a Taba, una petita localitat egípcia al golf d’Aqaba, entre el 21 i el 27 de gener del 2001. Van ser propiciades pel llavors alt representant de la Unió Europea en el procés de pau araboisraelià, Miguel Ángel Moratinos. Van acabar sense acord, igual com mig any abans havien fracassat les negociacions patrocinades pel president Bill Clinton entre el primer ministre israelià, Ehud Barak, i el president de l’Autoritat Nacional Palestina, Yasser Arafat, a Camp David (de l’11 al 24 de juliol del 2000). Després del fracàs de Taba i en plena intifada d’Al-Aqsa (del 28 de setembre de 2000 al 8 de febrer del 2005), iniciada arran de la visita provocació d’Ariel Sharon a l’esplanada de les Mesquites per disputar a Benjamin Netanyahu el lideratge del Likud, van tenir lloc les eleccions a primer ministre d’Israel del 6 de febrer del 2001. Sharon les va guanyar per una àmplia majoria (62,4% dels vots). Dos anys després, el Likud va obtenir el doble d’escons que el Partit Laborista (38 i 19) en les eleccions a la Kenésset.

Des de llavors, s’han succeït a Israel els governs de centre dreta (Kadima) i, sobretot, de dreta (Likud) i dreta extrema (Likud + Israel Beitenu), mentre que el centre esquerra laborista i l’esquerra (Mérèts) han anat perdent suport i representació parlamentària. Paral·lelament, després de la desconnexió unilateral de Gaza de l’agost del 2005, han estat freqüents les operacions de càstig contra la Franja (la presó més gran de la Terra, segons el títol del darrer llibre de l’historiador israelià Ilan Pappé) i s’han incrementat les ocupacions de terres i els assentaments il·legals a Cisjordània impulsats pels governs de Netanyahu, primer ministre des del març del 2009 (i abans entre el 1996 i el 1999). Així, segons l’Oficina Central d’Estadística d’Israel i sense comptar Jerusalem Est, el total de colons israelians a Cisjordània ha passat dels 198.095 del 2001 als 449.697 del 3 de gener del 2019. Un increment del 127% en menys de dues dècades en un territori que, segons la legislació internacional i els diversos fulls de ruta proposats, hauria de formar part d’un futur estat palestí! Estem més lluny que mai d’un possible acord de pau i la política israeliana sembla abocada a tensions creixents.

D’una banda, en un procés paral·lel a la creixent militarització de la societat israeliana, s’ha produït un increment de la corrupció que esquitxa els primers ministres: tot i que el cas va ser arxivat el 2004, Sharon va ser acusat de corrupció; el 2015, Ehud Olmert va ser condemnat a sis anys de presó –rebaixats a divuit mesos– per corrupció i prevaricació; el 21 de novembre passat, el fiscal general d’Israel imputava Netanyahu per suborn, frau i abús de poder.