Brexit, Escòcia i Catalunya

El març del 2013, Chris­top­her K. Con­nolly, espe­ci­a­lista en rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals i en dret inter­na­ci­o­nal i com­pa­rat per la Uni­ver­si­tat de Virgínia i la Cor­nell Law School i aju­dant del fis­cal del dis­tricte sud de Nova York, publica Inde­pen­dence in Europe: seces­sion, sove­reig­nty, and the Euro­pean Union (en català, a: www.​parlament.​cat/​document/​intrade/​44005), on, després d’adver­tir que els punts de vista de l’arti­cle eren només seus i no del govern ni del Depar­ta­ment de Justícia dels EUA, ana­lit­zava els casos d’Escòcia, Cata­lu­nya i Flan­des i les seves con­seqüències en el marc de la UE.

Després de fer un breu repàs de la història de les tres naci­ons i dels movi­ments seces­si­o­nis­tes, passa a ocu­par-se del dret d’auto­de­ter­mi­nació, que té els seus orígens en els catorze punts de Woo­drow Wil­son del 1918 i que queda reco­llit en l’arti­cle 1.2 de la Carta de les Naci­ons Uni­des del 1945 (“Desen­vo­lu­par entre les naci­ons unes rela­ci­ons amis­to­ses basa­des en el res­pecte al prin­cipi de la igual­tat de drets dels pobles i del seu dret a la lliure deter­mi­nació”), que es va con­ve­nir a apli­car només a les colònies, ja que el “dret inter­na­ci­o­nal és, abans que res, un con­junt de regles fetes per i per als estats, que s’han mos­trat reti­cents a apro­var un dret que jus­ti­fi­qui el seu des­mem­bra­ment”. De fet, en el marc de les Naci­ons Uni­des només s’han sepa­rat amb èxit sense el con­sen­ti­ment dels seus estats matrius Ban­gla­desh, Eri­trea i Kosova. Encara més, arran del cas del Pakis­tan, que es va sepa­rar de l’Índia quan l’excolònia britànica ja era mem­bre de l’ONU, es va esta­blir el prin­cipi gene­ral que, en cas de divisió d’un estat, hereta la per­so­na­li­tat jurídica el que con­serva la majo­ria del ter­ri­tori, de la població, de les for­ces arma­des i la seu del govern, men­tre que l’Estat que se segrega ha de dema­nar l’admissió: és el que es va apli­car en el cas de l’URSS i Iugoslàvia.

Però, fora del marc de l’ONU, hi ha poca legis­lació sobre la situ­ació dels estats que se segre­guen, tret de l’arti­cle 34 de la Con­venció de Viena del 1978, que sug­ge­reix que la secessió com­porta l’assumpció automàtica de les obli­ga­ci­ons de la seva exmetròpoli; del pre­ce­dent d’Algèria, que, tot i for­mar part de la metròpoli, va que­dar fora de la CEE; de la secessió pac­tada de l’antiga Txe­cos­lovàquia, i de la llei de clare­dat cana­denca del 1998.

El jurista nord-ame­ricà con­cloïa que, mal­grat la manca de referències en el dret inter­na­ci­o­nal, con­fi­ava que la UE tro­ba­ria una via a la inde­pendència post­mo­derna, “a l’euro­pea”, basada en la nego­ci­ació i l’acord, puix “no hi ha cap raó per la quals els prin­ci­pis democràtics que van guiar la Cort Suprema del Canadà [...] no hagues­sin d’apli­car-se amb la mateixa vali­desa a democràcies com ara Espa­nya, el Regne Unit i Bèlgica”.

Però, des del 2013, ha plo­gut força. Pri­mer, el referèndum d’Escòcia del setem­bre del 2014, en què es va impo­sar la per­manència al Regne Unit per un 55,3% dels vots. Segon, a Cata­lu­nya, hi ha hagut el procés par­ti­ci­pa­tiu del novem­bre del 2014, amb un 37% del cens elec­to­ral i un 81% de vots favo­ra­bles a la inde­pendència, i, sobre­tot, el referèndum no acor­dat de l’1 d’octu­bre del 2017, amb una par­ti­ci­pació del 43%, un 90% de vots a favor de la secessió i una bru­tal acció poli­cial con­tra els votants i judi­cial con­tra els política cata­lans. Tant a Escòcia com a Cata­lu­nya el govern cen­tral va insis­tir que la sepa­ració dei­xa­ria els nous estats fora de la UE i que els cal­dria dema­nar de nou l’adhesió, fet que plan­te­ja­ria un pro­blema jurídic, ja que esco­ce­sos i cata­lans són ciu­ta­dans euro­peus i no queda gens clar quin seria el prin­cipi legal per des­pos­seir-los de la dita ciu­ta­da­nia. Ter­cer, el juny del 2016, se cele­bra el referèndum sobre la per­manència (remain) o la sor­tida (leave) del Regne Unit de la UE i s’imposa el leave per un 52% dels vots, però a Escòcia gua­nya el remain amb un 62%. Per últim, les elec­ci­ons al Regne Unit han con­fir­mat una majo­ria abso­luta del líder popu­lista con­ser­va­dor Boris John­son (43,6% dels vots i 365 escons) i la ensul­si­ada labo­rista. Al mateix temps, però, els naci­o­na­lis­tes de l’SNP obte­nen 48 dels 59 escons d’Escòcia i, per pri­mera vegada a Irlanda del Nord, els par­tits naci­o­na­lis­tes opo­sats al Bre­xit han acon­se­guit més escons que els uni­o­nis­tes pro­britànics. I la líder esco­cesa Nicola Stur­geon ja ha exi­git fer un segon referèndum perquè s’han alte­rat les con­di­ci­ons en què es va rea­lit­zar el pri­mer. I Flan­des forma part de “l’Estat fallit més reei­xit de tots els temps”, que s’apaga len­ta­ment a còpia de cedir com­petències als governs fede­rats.

Què farà la UE si Escòcia demana l’adhesió? Què farà la UE si el Par­la­ment de Cata­lu­nya sol·licita for­mal­ment rea­lit­zar un referèndum? És com­pa­ti­ble un sí a Escòcia i un no a Cata­lu­nya? El debat sobre el dret a la secessió tot just comença a la UE.