Les cendres de la revolta

cop d’estat

La victòria del par­tit isla­mista va ser ina­pel·lable. El pre­si­dent, Moha­med Mursi, tenia l’honor d’arri­bar al poder com un càrrec electe, esco­llit lliu­re­ment pels ciu­ta­dans. La xarxa d’ajut social que durant anys havien anat tei­xint els Ger­mans Musul­mans explica aquesta victòria acla­pa­ra­dora. I és que on no arri­bava el poder del rais ho feia el poder dels isla­mis­tes. Tan­ma­teix, el suport al seu govern i a les seves ini­ci­a­ti­ves va anar deca­ient. La deriva política i econòmica va pro­vo­car un males­tar que va aca­bar amb un cop d’estat pro­vo­cat per un dels poders fàctics del país, i el suport incon­di­ci­o­nal que havia tin­gut Mursi –un home for­mat als Estats Units i que havia arri­bat a tre­ba­llar per a la NASA– no va evi­tar que fos con­dem­nat a cadena perpètua i que morís fa pocs mesos a la presó just abans que comencés el seu judici.

L’exèrcit, com des de feia dècades i sobre­tot en l’època de Muba­rak, tor­nava a tenir el poder, i el gene­ral Abdel Fat­tah al-Sisi s’eri­gia com a balu­ard i defensa de la uni­tat del país. Després, el mateix gene­ral es va pre­sen­tar a les elec­ci­ons a la pre­sidència i va obte­nir una victòria incon­tes­ta­ble. D’uns anys ençà, la repressió con­tra la dis­sidència s’ha tor­nat, com en els pit­jors temps de la dic­ta­dura, irres­pi­ra­ble. Al-Sisi és cada vegada més fort davant d’uns par­tits opo­si­tors i d’uns sin­di­cats –clau per enten­dre la revo­lució ini­ci­ada a prin­ci­pis del 2011– deca­pi­tats davant de tanta repressió. Líbia també va ser un dels països pro­ta­go­nis­tes. No es va bate­jar ni amb el nom de Revolta del Ges­samí (Tunísia) ni de Revo­lució Blanca (Egipte). De fet, en qual­se­vol cer­ca­dor es coneix com a guerra de Líbia del 2011. El petit estat àrab havia estat domi­nat per l’omni­pre­sent Muham­mad Al-Gad­dafi, que durant la dècada dels vui­tanta del segle pas­sat es va arri­bar a con­ver­tir en un ene­mic públic.

estat fallit

El con­trol que Al-Gad­dafi exer­cia en aquesta con­flic­tiva zona del pla­neta, però, el va anar con­ver­tint amb els anys en una espècie d’aliat d’Occi­dent davant l’amenaça isla­mista. No només això. Líbia és un dels grans pro­duc­tors de petroli del món, i la revolta en aquest estat de seguida es va sufo­car amb una inter­venció armada de la Unió Euro­pea, que no va dub­tar a fer ser­vir el seu poten­cial per posar fi al poder de Gad­dafi, con­vençuts en aquell moment que supo­sava la millor opció. La dècada que acaba no reflec­teix un millor esce­nari. Líbia i caos són dues parau­les que van de bra­cet. S’escri­uen jun­tes en els titu­lars de premsa. Des de la cai­guda de Gad­dafi, el país s’ha con­ver­tit en un espai on reg­nen les guer­res de guer­ri­lles, on hi ha dos governs –el de Trípoli és el que reco­neix la Unió Euro­pea– i on Estat Islàmic havia esta­blert una de les seves bases més pode­ro­ses.

D’altra banda, les màfies han ocu­pat la costa i és d’on sur­ten les bar­cas­ses ple­nes de migrants que van cap a Europa. De fet, el país dis­posa de cen­tres de detenció –amb la con­nivència de la Unió Euro­pea– per evi­tar que aques­tes per­so­nes puguin arri­bar al con­ti­nent. Alguns mit­jans de comu­ni­cació, entre els quals hi ha la cadena britànica BBC, han denun­ciat els abu­sos a què són sot­me­sos aquests migrants, que fins i tot s’han arri­bat a ven­dre com a esclaus.

Síria i el Iemen han estat els països que més han patit els efec­tes de la revolta. Els dos estats encara patei­xen unes guer­res cru­en­tes que es van ini­ciar sota el parai­gua d’aques­tes ano­me­na­des revo­lu­ci­ons. A Síria, es va seguir l’exem­ple del que estava pas­sant als països veïns (Egipte, Tunísia i Líbia), on els mani­fes­tants havien acon­se­guit der­ro­car un règim que feia més de trenta anys que els opri­mia i fer fora dic­ta­dors tan engan­xats al càrrec com el tunisià Ben Ali, l’egipci Hosni Muba­rak i el libi Moam­mar al-Gad­dafi, aquest últim assas­si­nat i vexat per un grup de rebels en unes imat­ges del man­da­tari que van fer la volta al món.

guerra glo­bal

Els rebels siri­ans també volien der­ro­car el règim, però es van tro­bar amb un exèrcit que de seguida va fer pinya al cos­tat de Bai­xar al-Assad. La revolta siri­ana va ser opri­mida per les for­ces de segu­re­tat amb una gran violència con­tra la població civil. Les mani­fes­ta­ci­ons que tenien lloc cada diven­dres en ciu­tats com Homs i Hama aca­ba­ven amb dese­nes de morts i es van anar enve­ri­nant fins que va sor­gir l’Exèrcit Sirià Lliure, que agru­pava grups de rebels en con­tra del règim. La guerra civil estava ser­vida. El març del 2011, s’ini­ci­ava un con­flicte que encara s’allarga i que ha supo­sat la des­trucció gai­rebé total del país. Els dar­rers recomp­tes par­len de més de 400.00 morts i més d’11 mili­ons de des­plaçats (en un país que abans de la guerra tenia uns 22 mili­ons d’habi­tants).

El con­flicte sirià s’ha con­ver­tit en un con­flicte que altres països han uti­lit­zat per raons geo­es­tratègiques i és on ha ger­mi­nat la lla­vor d’Estat Islàmic. Tur­quia, per exem­ple, en un pri­mer moment es va mos­trar de forma vehe­ment en con­tra del règim sirià i va per­me­tre que mili­ci­ans giha­dis­tes entres­sin per la seva fron­tera cap al ter­ri­tori en un moment de la guerra en què els grups isla­mis­tes havien pres una bona part del ter­ri­tori. Els grups de rebels ana­ven per­dent ascendència davant de grups com Estat Islàmic i fili­als d’Al-Qaida que tenien millor arma­ment i més bons sous. Aquest trans­va­sa­ment de com­ba­tents va afe­blir els grups rebels, majo­ritària­ment inte­grats per siri­ans. I és que a Síria també hi van arri­bar milers de mili­ci­ans seduïts pel dis­curs giha­dista. A la retina que­den les imat­ges de des­trucció de la ciu­tat de Pal­mira. L’Iran, la Xina (d’una manera més tímida) i les milícies liba­ne­ses de Hez­bo­llah des del pri­mer minut van donar suport al règim d’Al-assad.

L’entrada de Rússia el setem­bre del 2015 va supo­sar l’inici de la fi de la guerra. El poder de Mos­cou, fidel aliat de Damasc des de l’època de la Unió Soviètica, va ser­vir a l’exèrcit del dic­ta­dor Al-Assad per recu­pe­rar ter­ri­tori en un moment clau en què les seves for­ces (després de més de qua­tre anys de guerra) ja esta­ven molt debi­li­ta­des. Ara, els com­bats con­ti­nuen en zones on encara hi ha grups isla­mis­tes (sobre­tot a la província d’Idlib) i a la zona del Kur­dis­tan sirià, on Tur­quia va començar fa uns mesos una ope­ració per gua­nyar ter­ri­tori als kurds i des­fer l’auto­no­mia que havien gua­nyat durant l’època del con­flicte.

Síria, com la resta de països àrabs, enceta una nova dècada mar­cada per la incer­tesa. El con­flicte es va esllan­guint i ara serà l’hora de començar a recons­truir un país total­ment devas­tat per la guerra i que els refu­gi­ats puguin recu­pe­rar casa seva. En l’ima­gi­nari d’una gene­ració que­darà la imatge d’una revolta que va con­ver­tir el país en cen­dres.