Les cendres de la revolta

cop d’estat

La victòria del partit islamista va ser inapel·lable. El president, Mohamed Mursi, tenia l’honor d’arribar al poder com un càrrec electe, escollit lliurement pels ciutadans. La xarxa d’ajut social que durant anys havien anat teixint els Germans Musulmans explica aquesta victòria aclaparadora. I és que on no arribava el poder del rais ho feia el poder dels islamistes. Tanmateix, el suport al seu govern i a les seves iniciatives va anar decaient. La deriva política i econòmica va provocar un malestar que va acabar amb un cop d’estat provocat per un dels poders fàctics del país, i el suport incondicional que havia tingut Mursi –un home format als Estats Units i que havia arribat a treballar per a la NASA– no va evitar que fos condemnat a cadena perpètua i que morís fa pocs mesos a la presó just abans que comencés el seu judici.

L’exèrcit, com des de feia dècades i sobretot en l’època de Mubarak, tornava a tenir el poder, i el general Abdel Fattah al-Sisi s’erigia com a baluard i defensa de la unitat del país. Després, el mateix general es va presentar a les eleccions a la presidència i va obtenir una victòria incontestable. D’uns anys ençà, la repressió contra la dissidència s’ha tornat, com en els pitjors temps de la dictadura, irrespirable. Al-Sisi és cada vegada més fort davant d’uns partits opositors i d’uns sindicats –clau per entendre la revolució iniciada a principis del 2011– decapitats davant de tanta repressió. Líbia també va ser un dels països protagonistes. No es va batejar ni amb el nom de Revolta del Gessamí (Tunísia) ni de Revolució Blanca (Egipte). De fet, en qualsevol cercador es coneix com a guerra de Líbia del 2011. El petit estat àrab havia estat dominat per l’omnipresent Muhammad Al-Gaddafi, que durant la dècada dels vuitanta del segle passat es va arribar a convertir en un enemic públic.

estat fallit

El control que Al-Gaddafi exercia en aquesta conflictiva zona del planeta, però, el va anar convertint amb els anys en una espècie d’aliat d’Occident davant l’amenaça islamista. No només això. Líbia és un dels grans productors de petroli del món, i la revolta en aquest estat de seguida es va sufocar amb una intervenció armada de la Unió Europea, que no va dubtar a fer servir el seu potencial per posar fi al poder de Gaddafi, convençuts en aquell moment que suposava la millor opció. La dècada que acaba no reflecteix un millor escenari. Líbia i caos són dues paraules que van de bracet. S’escriuen juntes en els titulars de premsa. Des de la caiguda de Gaddafi, el país s’ha convertit en un espai on regnen les guerres de guerrilles, on hi ha dos governs –el de Trípoli és el que reconeix la Unió Europea– i on Estat Islàmic havia establert una de les seves bases més poderoses.

D’altra banda, les màfies han ocupat la costa i és d’on surten les barcasses plenes de migrants que van cap a Europa. De fet, el país disposa de centres de detenció –amb la connivència de la Unió Europea– per evitar que aquestes persones puguin arribar al continent. Alguns mitjans de comunicació, entre els quals hi ha la cadena britànica BBC, han denunciat els abusos a què són sotmesos aquests migrants, que fins i tot s’han arribat a vendre com a esclaus.

Síria i el Iemen han estat els països que més han patit els efectes de la revolta. Els dos estats encara pateixen unes guerres cruentes que es van iniciar sota el paraigua d’aquestes anomenades revolucions. A Síria, es va seguir l’exemple del que estava passant als països veïns (Egipte, Tunísia i Líbia), on els manifestants havien aconseguit derrocar un règim que feia més de trenta anys que els oprimia i fer fora dictadors tan enganxats al càrrec com el tunisià Ben Ali, l’egipci Hosni Mubarak i el libi Moammar al-Gaddafi, aquest últim assassinat i vexat per un grup de rebels en unes imatges del mandatari que van fer la volta al món.

guerra global

Els rebels sirians també volien derrocar el règim, però es van trobar amb un exèrcit que de seguida va fer pinya al costat de Baixar al-Assad. La revolta siriana va ser oprimida per les forces de seguretat amb una gran violència contra la població civil. Les manifestacions que tenien lloc cada divendres en ciutats com Homs i Hama acabaven amb desenes de morts i es van anar enverinant fins que va sorgir l’Exèrcit Sirià Lliure, que agrupava grups de rebels en contra del règim. La guerra civil estava servida. El març del 2011, s’iniciava un conflicte que encara s’allarga i que ha suposat la destrucció gairebé total del país. Els darrers recomptes parlen de més de 400.00 morts i més d’11 milions de desplaçats (en un país que abans de la guerra tenia uns 22 milions d’habitants).

El conflicte sirià s’ha convertit en un conflicte que altres països han utilitzat per raons geoestratègiques i és on ha germinat la llavor d’Estat Islàmic. Turquia, per exemple, en un primer moment es va mostrar de forma vehement en contra del règim sirià i va permetre que milicians gihadistes entressin per la seva frontera cap al territori en un moment de la guerra en què els grups islamistes havien pres una bona part del territori. Els grups de rebels anaven perdent ascendència davant de grups com Estat Islàmic i filials d’Al-Qaida que tenien millor armament i més bons sous. Aquest transvasament de combatents va afeblir els grups rebels, majoritàriament integrats per sirians. I és que a Síria també hi van arribar milers de milicians seduïts pel discurs gihadista. A la retina queden les imatges de destrucció de la ciutat de Palmira. L’Iran, la Xina (d’una manera més tímida) i les milícies libaneses de Hezbollah des del primer minut van donar suport al règim d’Al-assad.

L’entrada de Rússia el setembre del 2015 va suposar l’inici de la fi de la guerra. El poder de Moscou, fidel aliat de Damasc des de l’època de la Unió Soviètica, va servir a l’exèrcit del dictador Al-Assad per recuperar territori en un moment clau en què les seves forces (després de més de quatre anys de guerra) ja estaven molt debilitades. Ara, els combats continuen en zones on encara hi ha grups islamistes (sobretot a la província d’Idlib) i a la zona del Kurdistan sirià, on Turquia va començar fa uns mesos una operació per guanyar territori als kurds i desfer l’autonomia que havien guanyat durant l’època del conflicte.

Síria, com la resta de països àrabs, enceta una nova dècada marcada per la incertesa. El conflicte es va esllanguint i ara serà l’hora de començar a reconstruir un país totalment devastat per la guerra i que els refugiats puguin recuperar casa seva. En l’imaginari d’una generació quedarà la imatge d’una revolta que va convertir el país en cendres.