El bombardeig del terror

El 26 d’abril del 1937 era dilluns, dia de mercat, i la gent dels pobles del voltant i, àdhuc de Bilbao, sotmès a un ferri bloqueig naval per les forces faccioses, havia acudit a Gernika a comprar uns queviures cada cop més escassos. La ciutat tenia 5.630 habitants en començar la Guerra Civil, però l’arribada de refugiats i expulsats de les zones ocupades pels rebels –les autoritats militars franquistes expulsaven les persones que tenien familiars a Biscaia per penalitzar els ja minvats recursos del govern d’Euskadi– havien incrementat notablement el nombre de residents, de tal manera que aquell dilluns de mercat hom estima que cap a les quatre de la tarda hi podia haver al voltant d’unes deu o dotze mil persones a la vila.

A les 16.20 h, un primer avió Heinkel llançava una sèrie de sis bombes al centre de la ciutat i metrallava els vianants. Tres minuts després, un segon avió repetia l’operació. Havia començat el que es coneix com a bombardeig de terror, que té com a finalitat no tant objectius militars (fàbriques d’armament, carreteres, nusos ferroviaris, ponts...), sinó terroritzar la població i fer arribar una sensació d’impotència i de derrota als combatents del front, que no poden garantir la seguretat de les ciutats i dels pobles de la rereguarda. Era una nova tècnica de guerra que Hermann Göring, cap de la força aèria alemanya, volia experimentar amb la Legió Còndor, que donava suport a Franco i estava comandada pel coronel Wolfram von Richthofen i el general Hugo Sperrle. També l’Aviazione Legionaria italiana tenia interès a preparar-se en noves tècniques de combat, com ja havien fet a la capital i a la costa catalana des d’uns mesos abans, de cara a la nova guerra europea que ja s’albirava a l’horitzó. La guerra d’Espanya s’havia internacionalitzat, i els règims feixistes d’Alemanya i Itàlia donaven suport en armes i soldats a l’exèrcit franquista.

I així, tal com explica en un llibre imprescindible el professor de la Universitat de Nevada Xabier Irujo, durant tres hores i mitja, una seixantena d’avions, sobretot de la Legió Còndor, van llançar sobre el centre de la ciutat –una ciutat oberta, que no disposava de refugis antiaeris, ni de tropes, ni de cobertura d’una aviació republicana inexistent– més de 40 tones d’explosius. Ho van fer en cinc fases successives de bombardeig –bombes pesants de 250 quilos combinades amb bombes explosives més lleugeres i un 14% de bombes incendiàries– i metrallament que van convertir el centre de la ciutat en una gran bola de foc. Van resultar destruïts completament un 85% dels edificis, sense tocar els possibles objectius militars, com el pont d’Enterria, el sector industrial i les fàbriques d’armes, i van provocar centenars de víctimes.

Com va escriure Günter Grass, Gernika té, doncs, el trist privilegi de ser el preludi d’una nova era de bombardejos de terror (Rotterdam, Coventry, Hamburg, Dresden...) que va culminar amb el llançament de la bomba atòmica l’agost del 1945. L’ordre de bombardejar Gernika amb un total menyspreu per la població civil la va donar directament Franco, responsable màxim de la massacre. Tanmateix, el cervell de l’operació de terror va ser Von Richthofen, que més tard va repetir l’experiència a les ciutats poloneses de Frampol i Varsòvia. En els judicis de Nuremberg (1945-46), el fiscal nord-americà Telford Taylor va acusar Sperrle (Von Richthofen havia mort el 1945) de crims de guerra i contra la humanitat per fets com els de Gernika. La brutalitat va ser de tal magnitud que Franco va acusar els republicans de la destrucció de la vila, i Gonzalo Queipo de Llano, en una de les seves al·locucions a Ràdio Sevilla, la va atribuir directament als miners dinamiters asturians.

Seixanta anys després, el president Roman Herzog va assumir la responsabilitat de la Legió Còndor (un any després ho va fer el Parlament alemany) i, en nom d’Alemanya, va demanar perdó. En canvi, la monarquia espanyola –per la gràcia de Franco– no ha fet mai cap gest semblant, i els hereus del franquisme, tampoc. Al contrari, la negació del bombardeig i l’atribució de la destrucció de la ciutat a un incendi provocat pels republicans encara és defensada avui pels pseudohistoriadors revisionistes.

Va ser la primera gran fake new del franquisme, ordenada pel dictador el 27 d’abril del 1937 davant la condemna internacional del bombardeig. Després de l’ocupació (el 29 d’abril), es va tancar la ciutat i es va procedir a esborrar-ne sistemàticament les proves i la sola menció del bombardeig va ser motiu d’empresonament durant dècades. Afortunadament, resten els testimonis que va recollir la premsa del moment, les mencions acusatòries a Nuremberg i l’extraordinari quadre de Pablo Picasso, Guernica. Es va exposar per primera vegada el 12 de juliol del 1937, al pavelló del govern de la República Espanyola en l’Exposició Internacional de París, per denunciar la participació alemanya i italiana en la Guerra Civil al costat de Franco, perquè, com va dir el genial pintor: “La pintura no està feta per decorar apartaments. És un instrument de guerra”.