El rei dels tsars

Contra tot pronòstic, Vladímir Putin es va convertir en president rus el 1999. Eren èpoques convulses per a l’antiga Unió Soviètica. Amb un dirigent, Borís Ieltsin, que arribava al final del seu mandat tentinejant i amb una crisi econòmica que havia provocat que molts russos perdessin els seus estalvis de la nit al dia. Ieltsin fins i tot va demanar perdó per no haver pogut assolir el que, va dir, “semblava tan fàcil”: “Aconseguir el somni de passar d’un totalitarisme gris a un futur lluminós, ric i civilitzat. Us demano perdó, la meva gent, des del fons del meu cor, per haver estat incapaç de complir els vostres somnis. Em reemplaçarà una nova generació de líders que farà més coses i les farà millor.”

En aquell moment, Putin va aconseguir fer-se un lloc per ostentar el poder. I no l’ha deixat en els darrers vint anys. De fet, podrà allargar el seu mandat fins al 2036. A la pràctica, Putin es podrà quedar al poder durant dos mandats (aquest i dos més), que el podrien portar a superar Ióssif Stalin, que s’hi va perpetuar durant pràcticament tres dècades, o fins i tot podria aconseguir guanyar Caterina la Gran, que va regnar durant trenta-quatre anys. Més lluny li quedarà Pere el Gran, que en va governar quaranta-tres. La jugada que li permet allargar el seu mandat ha suposat que es comenci a comparar Putin amb els tsars. Una comparació que el mandatari rebutja de manera frontal.

A principis de juliol, Putin va poder allargar el seu mandat fins al 2036. Amb un canvi constitucional, el líder ha aconseguit que no es limitin els mandats, que fins ara podien ser dos. De fet, Vladímir Putin ja va driblar aquest punt de la Constitució l’any 2008. El tàndem amb Dmitri Medvédev li va permetre continuar manant a l’ombra, en aquest cas com a primer ministre. Al cap de quatre anys es van invertir els papers de l’auca.

Un dels retrats que coincideix a l’hora d’explicar el perfil del líder rus és que és un home extremadament intel·ligent. Així ho assegura Roy Medvédev en el llibre La Rusia postsoviética. Putin, exagent del KGB, va actuar a Alemanya entre el 1984 i el 1990, fet que fa que domini l’alemany amb fluïdesa. La seva elecció per substituir Ieltsin també es va basar en la fidelitat que va demostrar als seus caps fins llavors. Quan va tornar de la República Democràtica Alemanya (RDA) es va convertir en la mà dreta del llavors alcalde de Moscou, Antoni Sobtxak, que més tard va ser detingut per corrupció. Putin va començar la seva carrera política com un autèntic desconegut, però en dues dècades ha gaudit d’èpoques de molta popularitat.

I com ha aconseguit aquests nivells de popularitat? Vladímir Putin va néixer a l’actual Sant Petersburg el 1952. Fill d’una família humil, va viure en un apartament petit amb els seus pares fins que va tenir 25 anys. Ha competit amb tres presidents dels Estats Units i s’assegura que va influir d’alguna manera perquè en les darreres eleccions nord-americanes guanyés Donald Trump, que no ha amagat mai la seva admiració pel seu homòleg rus. La imatge que projecta Putin als mitjans de comunicació és la d’home indestructible. Passejant amb el tors nu dalt d’un cavall, jugant a hoquei sobre gel, caçant balenes o practicant judo, Putin ha aconseguit que la seva força i lideratge vagin més enllà dels despatxos. Si completa el seu actual mandat, que acabaria el 2024, haurà viscut al Kremlin prop de 10.000 dies.

L’ensorrament de la Unió Soviètica va suposar una caiguda de l’economia russa. Aquella potència que lluitava per aconseguir l’hegemonia mundial es va anar desballestant sense aturador durant els durs anys noranta. L’arribada de Putin al poder va coincidir amb una recuperació econòmica. Després d’anys enfonsats, l’economia tornava a rodar. Per coincidència o no, el nom del mandatari ha anat lligat als mots recuperació econòmica. I també a la lluita per recuperar l’orgull nacional. La segona guerra txetxena n’és un dels exemples. Putin era primer ministre quan Rússia va començar la guerra a causa de la invasió txetxena del Daguestan. Començava un episodi cruent que va suposar la pràctica destrucció de la seva capital, Grozni, durant el setge d’hivern que es va allargar des de finals del 1999 fins al febrer del 2000. Els conflictes amb Txetxènia van suposar la mort de més de 50.000 civils, tot i que no hi ha dades oficials. Les baixes de l’exèrcit rus es comptabilitzen amb més de 5.000.