Rumb a la Casa Blanca
Dimarts vinent hi ha eleccions als Estats Units. En un ambient polaritzat i marcat per la pandèmia, els nord-americans decideixen si volen quatre anys més de Trump
RESULTATS
Ohio és l’estat més decisiu: el vencedor que s’hi imposa ha guanyat les eleccions presidencials des del 1960KREMLIN
Les relacions ambigües que Trump manté amb Putin no agraden als demòcratesCORONAVIRUS
L’esclat de la pandèmia ha trastocat la campanya electoral dels dos candidats XOCS La violència policial en contra de la comunitat afroamericana ha derivat en enfrontaments aquest 2020Són unes eleccions de resultat incert i molt polaritzades. El candidat a la reelecció, Donald Trump, ha cultivat durant quatre anys aquest clima que ara és enrarit i marcat tossudament per la pandèmia. Fa tot just uns mesos Trump partia com un candidat fort i consolidat. Els demòcrates encara estaven decidint el seu candidat –Bernie Sanders era l’altra aposta amb més possibilitats però va acabar caient de la cursa per a les files demòcrates– mentre el magnat ja havia engegat la cursa per ocupar la Casa Blanca un segon mandat.
L’explosió de la pandèmia, però, ha trastocat la campanya electoral. El virus s’ha erigit en principal protagonista. Primerament, perquè Trump va decidir des del primer moment culpar la Xina de l’expansió de la covid-19, fet que encara ha afegit més tensions en la guerra comercial que tenen els dos països. El segon pas de Trump ha estat el negacionisme. El president es presenta a la majoria d’actes sense mascareta i rarament respecta les distàncies de seguretat. De fet, en els darrers mítings es podia veure com donava la mà i s’abraçava a molts dels seus seguidors, mentre que, als mítings de Biden, la majoria d’assistents hi anaven amb mascareta i respectant les distàncies de seguretat.
La “sorpresa d’octubre” –que és com molts analistes solen anomenar un fet inesperat que es produeix poques setmanes abans de l’elecció del president i en plena campanya electoral– va ser que el mateix Trump es contagiés del virus, que aquest s’escampés per la Casa Blanca i que afectés la mateixa família de Trump. Tot i això, i fins i tot des de l’hospital, el candidat ha continuat minimitzant les afectacions de la covid-19 tot i els milers de morts –més de 225.000 i 8,6 milions de persones contagiades a l’hora de tancar aquesta edició– que ha provocat als Estats Units
Si una fita havia aconseguit Trump durant els darrers quatre anys és que l’economia nord-americana es recuperés i que els nivells d’atur baixessin dades que ara s’han trastocat a causa de la pandèmia. De fet, les dades apuntaven que la desocupació era d’un 4%. Tot i això, també es fa incidència en el fet que en el darrer mandat de Barack Obama la xifra de l’atur ja era del 4,6% i s’havia aconseguit baixar del 10%, que ja es considera una xifra molt alta als Estats Units.
Les enquestes li van en contra però no es pot dubtar del seguiment que té Trump, i comptant que el 2016 ja va aconseguir rebentar tots els pronòstics que donaven Hillary Clinton com a guanyadora. Des del 1933, només tres presidents han estat derrotats en les eleccions nacionals: Gerald Ford el 1976, Jimmy Carter el 1980 i George W. Bush el 1992.
De fet, Clinton es va imposar per nombre de vots però el sistema electoral dels Estats Units –cada estat contribueix amb un nombre diferent de delegats– va acabar donant la victòria a Trump.
la data
Les eleccions se celebraran el 3 de novembre. Als Estats Units, els comicis són en dia laborable i no és un de qualsevol: es tracta del primer dimarts després del primer dilluns del mes de novembre. La tria d’aquesta data és perquè se situa entre quan s’acaba la collita i l’arribada del fred hivernal, que suposava l’impediment que moltes persones poguessin exercir el seu dret a vot. És una norma que es va aprovar el 1845 i que en els darrers anys ha rebut les crítiques d’aquells que opinen que les eleccions s’haurien de celebrar en un dia festiu perquè el màxim d’electors poguessin exercir el seu dret a vot.
sistema electoral
L’elecció del president als Estats Units és indirecta. Quan un ciutadà nord-americà vota pel seu candidat, realment està votant un grup de compromissaris (també anomenats electors, que conformen el col·legi electoral), i després aquests trien el president.
El repartiment del total de 538 compromissaris de país és proporcional a la població de cada estat. La particularitat és que, en la gran majoria (excepte en els casos de Nebraska i Maine), el candidat que aconsegueix la majoria de vots es queda amb tots els compromissaris assignats a aquest estat. I és aquí, en aquells estats anomenats swing states, on es juga la partida. Hi ha estats que des de fa dècades no han canviat mai de color. És el cas de Utah, que des del 1964 es decanta pel candidat republicà. En canvi, Vermont acostuma a fer-ho pel representant demòcrata.
Ohio és l’estat més conegut i decisiu per antonomàsia: el vencedor que s’hi imposa ha guanyat les eleccions presidencials des del 1960. Però l’atenció se centra també en els swing states (estats frontissa) o els battleground states (en disputa), aquells on republicans i demòcrates tenen un suport similar i que definiran el resultat de les eleccions. Florida, Wisconsin, Michigan, Carolina del Nord, Iowa, Texas i Arizona són alguns de la desena d’estats en joc.
També Pennsilvània, que és l’estat natal de Joe Biden i que el 2016 va apostar per Donald Trump. El polític veterà, que seria el president de més edat que entra a la Casa Blanca, lidera els pronòstics. Amb un discurs sense estridències i amb una companya de viatge que és Kamala Harris –exfiscal general de Califòrnia, senadora i d’ascendència índia (pare jamaicà i mare índia)–, ha aconseguit aglutinar el vot femení més progressista i transversal.
El company de ticket de Donald Trump és Mike Pence. Va néixer el 1959 i ha estat el vicepresident durant aquests últims quatre anys. Exgovernador de l’estat d’Indiana, ha actuat moltes vegades com a “president a l’ombra”, participant activament en diversos assumptes de govern i viatjant molt pel país. De família catòlica, posteriorment es va fer evangelista, comunitat en la qual té una forta tirada.
En els dos debats en què se l’ha pogut veure, Biden s’ha comportat com allò que és: un polític professional que fa gairebé quaranta anys que es presenta per ser president dels Estats Units. El perfil de Biden pot fer guanyar més vots que no pas la proposta de Hillary Clinton, que havia creat cert rebuig fins i tot entre les files demòcrates. Biden assumeix a la perfecció el manual del bon demòcrata. Per exemple, a l’hora d’establir nous ponts de diàleg en les relacions internacionals.
acció exterior
Un dels lemes que més va fer servir Trump durant la passada campanya electoral va ser America first. En aquest eslògan, s’hi poden encabir molts conceptes però una de les accions més immediates era replegar les tropes nord-americanes que estaven complint missions internacionals a l’Afganistan o a Síria. Trump assegura que els Estats Units “no han de ser la policia del món” i està en contra de la despesa ingent que suposa tenir desplegats milers de soldats arreu del món. L’anunci de la retirada de part del contingent a Síria va provocar una agra polèmica perquè s’abandonava els kurds –que havien lluitat cos a cos contra Estat Islàmic– davant del potent exèrcit turc en un acord tàcit amb els seus homòlegs, Recep Tayyip Erdogan i Vladímir Putin. Precisament, les relacions amb Rússia són una de les principals polèmiques que encara s’arrosseguen des de la campanya del 2016. Trump ha mostrat des de sempre certa admiració pel mandatari rus. També es va comprovar que el Kremlin havia fet campanya a favor de Trump en les passades eleccions. Aquesta relació amb Moscou no agrada als demòcrates i a bona part de nord-americans que encara relacionen Rússia amb l’enemic de la guerra freda. “Putin no és, com planteja Trump, un soci estratègic, sinó que és un rival estratègic”, assegura Biden.
En aquests quatre anys Trump ha pres decisions polèmiques que han demostrat ser autèntics terratrèmols, com per exemple l’anunci del trasllat de l’ambaixada nord-americana a Jerusalem a finals del 2017 i que va suposar un seguit de protestes violentes al món àrab que van acabar amb centenars de morts. Una altra de les decisions polèmiques va ser l’abandonament del pacte nuclear amb l’Iran que l’expresident Barack Obama havia assolit i l’assassinat del general iranià Qassem Soleimani a principis del 2020, que era tota una declaració d’intencions de la política exterior de Trump davant el règim de Teheran. El patrocini dels Estats Units dels recents Acords d’Abraham –que a la pràctica significa l’aliança de països àrabs amb Israel– és una de les accions exteriors més destacades del mandat de Trump.
black lives matter
Els quatre anys del president Trump han estat marcats per una gran polarització. En un món digital, les anomenades notícies falses s’han erigit en única font d’informació per a molts nord-americans. Els mitjans de comunicació també han contribuït a aquest enrariment del clima, que ha portat a enfrontaments. Els més recents han estat els incidents amb la comunitat afroamericana que s’han produït aquest 2020 arran de la mort d’un home de 46 anys, George Floyd, a mans de la policia. “I can’t breathe” (no puc respirar), les darreres paraules que pronunciava Floyd mentre un policia l’agredia, es va convertir en el lema i en el crit de protesta d’un nou moviment als Estats Units contra la violència policial. Precisament, quan falta poc menys d’una setmana per a les eleccions, una altra agressió de la policia en contra d’un ciutadà afroamericà, aquesta vegada a Filadèlfia, ha tornat a encendre els ànims. S’afegeix als noms de Jakob Blake, Daniel Prude i Breonna Taylor.
Molts seguidors de Trump i supremacistes blancs han sortit al carrer per exhibir la seva força. Després de dies d’aldarulls i de declaracions desafortunades del president, en el darrer debat televisat Trump va arribar a assegurar que era un dels presidents que més havia fet per la comunitat negra. Tan sols dos mesos abans havia renunciat a condemnar la violència comesa pels supremacistes.
immigraciÓ
En l’anterior campanya electoral, Donald Trump va fer un discurs antiimmigració, prometent la construcció d’un mur amb la frontera amb Mèxic, una barrera que es construeix amb penes i treballs però que continua el seu curs. Les imatges de nens engabiats i separats dels seus pares van causar un gran impacte fins que una jutgessa va sentenciar que el procés no era legal.
UN ‘OUTSIDER’ AMB GANES DE REPETIR
El president dels Estats Units i candidat a la reelecció, Donald Trump, lluita per continuar a la Casa Blanca. El seu estil directe i rude l’ha fet molt popular entre els seus seguidors però també ha fet créixer el seu nombre de detractors. Sense pèls a la llengua, com ho demostra a les xarxes socials, sobretot a Twitter, Trump es considera a si mateix un exemple de l’antipolític. Representa l’ideari més escorat cap a la dreta del partit republicà.
BIDEN, L’ETERN CANDIDAT
Joe Biden és el que s’anomena un veterà de la política. Senador per Delaware durant tres dècades, Joe Biden va ser el vicepresident de Barack Obama. En els darrers compassos de la campanya electoral, s’ha mostrat com un home segur i amb ferms valors demòcrates. Es va imposar en les primàries als altres candidats amb un discurs molt dur contra Trump tot i haver iniciat la cursa en les primàries amb cert desavantatge respecte a Bernie Sanders. Biden assegura que vol lluitar contra la desigualtat i ha presentat un pla contra la pobresa.
