EL LLEGAT DE TRUMP

Poques vega­des un pre­si­dent dels Estats Units deixa un balanç tan deso­la­dor com Donald Trump. Durant qua­tre anys, ha cla­mat con­tra un esta­blish­ment de polítics pro­fes­si­o­nals, “que només par­len i no fan res”, ha per­se­ve­rat en una invo­lució popu­lista con­tra la glo­ba­lit­zació i ha defen­sat un naci­o­na­lisme exa­cer­bat, l’aïlla­ci­o­nisme inter­na­ci­o­nal, el retorn al pro­tec­ci­o­nisme i un menys­preu per “la política”. Creu que se sent “pro­te­git per Déu” i amb un dis­curs sim­plista i gro­ller s’ha arro­gat la repre­sen­tació del poble nord-ame­ricà (blanc).

Va gua­nyar la pre­sidència amb un eslògan sim­ple però elec­to­ral­ment eficaç, que ja havia uti­lit­zat Ronald Rea­gan el 1980: Ame­rica first! o Make Ame­rica great again! La rea­li­tat, no obs­tant això, és que ha empe­ti­tit els Estats Units. Durant el seu man­dat, la Xina s’ha con­ver­tit en el seu prin­ci­pal com­pe­ti­dor comer­cial (el valor de les expor­ta­ci­ons xine­ses supera en un 60% les dels Estats Units), i avui ostenta el PIB més gran del món en pari­tat de poder adqui­si­tiu (un 30% supe­rior a l’ame­ricà). Les excen­tri­ci­tats de Trump han min­vat el soft power (‘poder tou’) dels Estats Units, és a dir, la capa­ci­tat d’influir, d’exer­cir l’hege­mo­nia i de lide­rar les rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals mit­jançant un model de vida (cul­tu­ral –en el sen­tit ampli de la paraula–, social, polític i econòmic), de rela­ci­ons soci­als i una bona gestió diplomàtica, que la resta de països admi­ren i volen imi­tar. Al con­trari, la seva pre­sidència ha aïllat els Estats Units de la resta del món: s’ha reti­rat, o amenaçat de fer-ho, d’acords sig­nats per admi­nis­tra­ci­ons ante­ri­ors: el Trac­tat de les For­ces Nucle­ars de Rang Mitjà –sig­nat amb l’URSS el 1987–, el de Coo­pe­ració Econòmica de l’Àsia-Pacífic (APEC) del 1989, l’Acord de París sobre el canvi climàtic del 2015, el pro­grama nuclear iranià del 2015 i l’acord amb Cuba sig­nat per Barack Obama. També ha anun­ciat la sor­tida d’orga­nis­mes inter­na­ci­o­nals com la Unesco i el Con­sell de Drets Humans de les Naci­ons Uni­des, ha suspès la pro­visió de fons a l’Orga­nit­zació Mun­dial de la Salut (OMS) i ha dema­nat al Congrés sor­tir-ne. Al mateix temps, ha incre­men­tat els aran­zels a les impor­ta­ci­ons xine­ses i de la Unió Euro­pea, ha endu­rit les polítiques d’immi­gració (polèmica sobre el mur amb Mèxic i la imatge d’infants sepa­rats dels seus pares que pro­voca pro­tes­tes als Estats Units i arreu del món), ha amenaçat d’expa­triar fills d’immi­grants mexi­cans nas­cuts als Estats Units però no regu­la­rit­zats (els nens invi­si­bles, que no són ni mexi­cans ni esta­tu­ni­dencs) i ha pro­hi­bit l’entrada de per­so­nes de l’Iraq, Líbia, Síria, l’Iran, Somàlia, el Sudan i el Iemen.

Trump ha estat el con­tra­punt de l’ale­nada d’espe­rança i recon­ci­li­ació (en un país tren­cat per la bretxa racial) que va ser Obama. Ha estat l’ariet de la revenja de l’Amèrica pro­funda, rural i indus­trial tra­di­ci­o­nal, col­pe­jada i empo­brida per la crisi del 2008 (i de l’auto­moció des dels anys setanta), con­tra els grans nuclis urbans demòcra­tes de les cos­tes est i oest del país i l’esta­blish­ment de Was­hing­ton. És l’Amèrica que sent amenaçada la supre­ma­cia blanca pel mode­rat pro­gres­sisme del pri­mer pre­si­dent afro­a­me­ricà. Dar­rere de Trump hi ha els hereus del Tea Party, el nati­visme blanc, els ori­gi­na­lis­tes –que cre­uen en la inter­pre­tació lite­ral de la Cons­ti­tució–, les elits econòmiques i els líders i mili­tants del Par­tit Repu­blicà. Dar­rere el Make Ame­rica great again! s’amaga la pro­mesa de recu­pe­rar les essències i la gran­desa per­duda dels blancs esta­tu­ni­dencs.

Trump ha per­dut les elec­ci­ons con­tra Trump, perquè a Joe Biden també l’han votat tots els que no volen un segon man­dat de Donald Trump, que es con­ti­nua negant a reconèixer la der­rota, insis­teix en el frau elec­to­ral i en una rocam­bo­lesca teo­ria de la cons­pi­ració, men­tre els seus holi­gans s’enfron­ten vio­len­ta­ment amb els mani­fes­tants del Black lives mat­ter! Aquest obsés del Twit­ter i de les fake news està fent tot el pos­si­ble per difi­cul­tar la pre­sidència de Biden i man­te­nir el país divi­dit. En política exte­rior deixa terra cre­mada amb la Xina, la Unió Euro­pea, l’Iran, Rússia i sobre­tot a l’Ori­ent Mitjà, després d’haver reco­ne­gut la sobi­ra­nia isra­e­li­ana sobre els Alts del Golan, i Jeru­sa­lem com a capi­tal d’Israel –hi va tras­lla­dar l’ambai­xada–, i d’haver anun­ci­ant un “acord del segle” que trenca la pro­posta dels dos estats. Els últims movi­ments han estat nefas­tos per als pales­tins i per als saha­ra­uis: ha pro­pi­ciat que Bah­rain, els Emi­rats Àrabs i el Mar­roc esta­blei­xin rela­ci­ons diplomàtiques amb Israel i ha reco­ne­gut la sobi­ra­nia mar­roquí sobre el Sàhara Occi­den­tal. El balanç entre el 2016 i el 2020 és dece­be­dor.

Avui el món està en lluita con­tra una recessió econòmica, que recorda la gran depressió dels anys trenta, pro­vo­cada per una pandèmia que Trump menysté, que té com a rere­fons el canvi climàtic, que el pre­si­dent nega. La his­to­ri­a­dora cana­denca Mar­ga­ret Mac­MI­llan creu que la situ­ació s’assem­bla peri­llo­sa­ment a la del pri­mer terç del segle XX, però, lamen­ta­ble­ment, Donald Trump no s’assem­bla gens a Frank­lin D. Roo­se­velt. El país està par­tit, s’han incre­men­tat les desi­gual­tats, la pre­ca­ri­e­tat labo­ral i la pobresa; els dèficits sani­ta­ris i edu­ca­tius són escan­da­lo­sos, i Trump ha con­ver­tit l’apa­rell judi­cial i el Tri­bu­nal Suprem en un búnquer con­ser­va­dor, un mur de con­tenció a l’empo­de­ra­ment polític de les mino­ries. La rup­tura amb l’ortodòxia repu­bli­cana és tan evi­dent que Tho­mas Wright ha escrit que “per a un nom­bre sig­ni­fi­ca­tiu de l’esta­bli­ment de la política exte­rior del Par­tit Repu­blicà Rea­gan-Bush, Trump repre­senta l’amenaça interna més gran per a la república des de la guerra civil i un perill pro­fund per als interes­sos nord-ame­ri­cans en l’àmbit inter­na­ci­o­nal”. En defi­ni­tiva, Donald Trump ha per­dut, però el trum­pisme no des­a­pa­reix i amenaça de tor­nar a escena d’aquí a qua­tre anys.