“Es respira més poder al Vaticà que a la Casa Blanca”

Sí. El Vaticà té una història mil·lenària, de més de dos mil anys, i és allà on es concentra el poder. La catòlica és l’única religió del món que té un centre de poder clar i que emana cap a 1.200 milions de persones que hi pertanyen al món. A mi m’interessa desgranar les claus del poder, perquè crec que va molt més enllà. Afecta la vida quotidiana de molta gent, però també la geopolítica internacional. I el poder del Vaticà afecta les relacions internacionals com un estat que tot i ser el més petit del món té molt ressò i influència. Per exemple, el que diu el papa influeix, i ho hem vist amb els enfrontaments que ha tingut amb Donald Trump i amb Salvini, pel mur de Mèxic i per la política de ports tancats que hi ha hagut a Itàlia. El papa Francesc s’ha erigit en un líder ètic molt més enllà de l’espiritualitat o el missatge religiós. Un líder ètic que el món no tenia, però que és també una pedra a la sabata per a aquests sectors ultraconservadors i neofeixistes que han estat a l’entorn de l’aval del Trump. Això també es tradueix amb una oposició molt forta a dins del Vaticà, que va més enllà de temes doctrinals.

És un poder molt transcendent. La idiosincràsia pròpia que té aquest poder és que és molt transversal i que agrupa gent des de l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra, gent de totes les nacionalitats i condicions socials. No només afecta una zona o una àrea determinada, sinó que va molt més enllà. La gràcia que té és que respires molt més poder que el que pots respirar al Despatx Oval de la Casa Blanca, on també he tingut el privilegi d’estar, o al Kremlin.

Sí, és clar. Hi ha les lluites que es produeixen en qualsevol institució. L’ambició de determinats personatges per pujar a l’organigrama es produeix a tot arreu. Aquí es produeix d’una manera moltes vegades violenta perquè les formes i la tradició han portat a aquesta lluita tan acarnissada. Al llarg de la història s’han produït assassinats i els complots estan a l’ordre del dia. Has de jugar i has de saber controlar quins són els lobbies de poder que es produeixen en cada àrea, cosa que és difícil, sobretot per a un periodista nou al Vaticà. Després et trobes amb gent que se’n van jugar a golf, a dinar o que participa en una festa i són molt antagònics... i et preguntes... què hi fa aquí, aquest cardenal? Les relacions estan molt barrejades. És un lloc que és com l’ONU. La gent ve dels cinc continents. Ens entenem més o menys tots en italià, perquè l’idioma oficial és el llatí i, és clar, hi ha poca gent que parli [riu]. Només algun que fa el numeret.

Un periodista ha d’anar creant una trama; jo, al llarg dels anys me n’he anat creant una de pròpia a partir de gent poderosa de dins del Vaticà, però també de gent senzilla, que té funcions de manteniment, paletes, fusters, xòfers, guàrdies suïssos i de la cúria... Aquesta gent s’aconsegueix a còpia d’acostar-t’hi, de fer-t’hi amic, de donar-los confiança. Quan es produeixen situacions com la seu vacant, quan un papa mor o quan un papa renuncia al càrrec, com en el cas de Benet XVI, allà tothom juga les seves cartes. Els periodistes som utilitzats perquè les travesses els surtin bé. Es filtren noms. Molta gent fuig dels mitjans de comunicació, però quan els interessa els utilitzen. Molts personatges que hi ha al llibre són gent anònima, no es pot saber qui són perquè quedarien molt tocats en les seves funcions.

A Itàlia, tenir situat al mig de Roma un altre estat li hi ha anat molt bé en l’aspecte econòmic, sobretot pel que fa al turisme. Al mateix temps, ha estat una rèmora per a un país que no s’ha pogut modernitzar al nivell de progrés d’altres estats d’Europa similars. La llei del divorci va arribar tardíssim a Itàlia, enmig d’una polèmica i pressions de l’Església perquè no s’aprovés. En els cas de l’avortament, encara hi ha molts supòsits que estan molt regulats, els matrimonis homosexuals fa molt poc que s’han pogut regular i encara no tenen dret d’adopció. La política italiana sempre ha anat molt vinculada al Vaticà, i no només la dreta, sinó també l’esquerra.

Sí. És un pacte secret del qual es coneix ben poca cosa. Hi ha un interès molt clar per part del papa polonès, que té una cultura anticomunista perquè ell veu la persecució de l’Església a Polònia. Coincideix en el temps amb el president Reagan als Estats Units i fan un pacte secret. Es van invertir moltíssims diners per ajudar Lech Walesa, el líder de Solidaritat. Es va propiciar la caiguda del general Jaruzelski i amb això, com un joc de cartes, van anar caient tots els altres països de l’Est fins que va arribar la caiguda del mur de Berlín i la destrucció definitiva de la Unió Soviètica.

Hi ha un abans i un després que esclati aquest cas amb el pontificat de Benet XVI. S’acaba descobrint tota aquesta trama d’intrigues i de poder moguda, com sempre passa al món, per tres factors fonamentals: el poder, els diners i el sexe. En els documents hi ha coses noves que surten a la llum com ara el prostíbul del Vaticà. Aquest silenci, aquest mur de complicitat que hi ha, aquesta omertà, fa que aquestes coses no hagin sortit a la llum. Això acaba provocant la renúncia històrica d’un papa. El dia que va passar va ser realment sorprenent.

El papa Francesc ho diu: “Només que hi hagués un sacerdot que abusés sexualment d’una criatura ja seria un problema greu.” Però és que no és un. Tampoc és majoritari, cal dir-ho ben clar, però sí que és un sector important de l’Església. Són milers de casos a tot el món. I ara s’ha destapat l’afer de les monges. El tema de la dona a l’Església, el #metoo de les monges. D’altra banda, la pederàstia és el càncer més important que té l’Església en aquest moment. Afecta la credibilitat i la imatge de la institució i el poder que emana. Hi ha hagut informes molt durs de les Nacions Unides, i el papa Francesc és el primer que posa fil a l’agulla després d’un pontificat de Joan Pau II, en què no només ho van tolerar sinó que ho van encobrir, com amb el cas Marcial Maciel, dels Legionaris de Crist. Benet XVI hi va acabar intervenint, i va expulsar com a sacerdot Maciel. Aquí es va començar a posar la tolerància zero, que és el que vol aplicar el papa Francesc.

El Vaticà seguirà la línia oficial que té qualsevol estat. Qui ha de moure les peces perquè el Vaticà i altres estats del món acabin reconeixent una futura República Catalana ha de ser Catalunya, el govern català i el poble de Catalunya fent valer aquest dret a l’autodeterminació, reconegut per les Nacions Unides. Que no s’esperi el que el Vaticà va fer amb Croàcia. En el moment en què es van començar a desmembrar les repúbliques iugoslaves, Croàcia era un bolet allà al mig, on la religió catòlica ho era tot. El Vaticà és el primer estat del món que reconeix la independència de Croàcia. Croàcia i Eslovènia reben el suport del Vaticà des del primer moment. Aquí no estem en una situació similar. Afortunadament, pel que fa a violència i conflicte armat no hi estem, i espero que no hi estiguem mai. El Vaticà, per tant, es mou dins dels paràmetres lògics en què es mou qualsevol estat. El papa coneix el tema –li han explicat bisbes catalans, el mateix Martínez Sistach, també ha tingut reunions amb Omella–, però és una personalitat amb un coneixement d’Europa més limitat. Prové de l’Argentina, una altra cultura política i social, prové del món peronista. Ell, que reivindica el poder dels pobles per dirigir el seu destí, en el tema català prefereix no entrar-hi. “No em parlis del procés, parla’m de Messi”, em va dir el papa un dia.