“Es respira més poder al Vaticà que a la Casa Blanca”

Sí. El Vaticà té una història mil·lenària, de més de dos mil anys, i és allà on es con­cen­tra el poder. La catòlica és l’única religió del món que té un cen­tre de poder clar i que emana cap a 1.200 mili­ons de per­so­nes que hi per­ta­nyen al món. A mi m’interessa des­gra­nar les claus del poder, perquè crec que va molt més enllà. Afecta la vida quo­ti­di­ana de molta gent, però també la geo­política inter­na­ci­o­nal. I el poder del Vaticà afecta les rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals com un estat que tot i ser el més petit del món té molt ressò i influència. Per exem­ple, el que diu el papa influ­eix, i ho hem vist amb els enfron­ta­ments que ha tin­gut amb Donald Trump i amb Sal­vini, pel mur de Mèxic i per la política de ports tan­cats que hi ha hagut a Itàlia. El papa Fran­cesc s’ha eri­git en un líder ètic molt més enllà de l’espi­ri­tu­a­li­tat o el mis­satge religiós. Un líder ètic que el món no tenia, però que és també una pedra a la sabata per a aquests sec­tors ultra­con­ser­va­dors i neo­fei­xis­tes que han estat a l’entorn de l’aval del Trump. Això també es tra­du­eix amb una opo­sició molt forta a dins del Vaticà, que va més enllà de temes doc­tri­nals.

És un poder molt trans­cen­dent. La idi­o­sincràsia pròpia que té aquest poder és que és molt trans­ver­sal i que agrupa gent des de l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra, gent de totes les naci­o­na­li­tats i con­di­ci­ons soci­als. No només afecta una zona o una àrea deter­mi­nada, sinó que va molt més enllà. La gràcia que té és que res­pi­res molt més poder que el que pots res­pi­rar al Des­patx Oval de la Casa Blanca, on també he tin­gut el pri­vi­legi d’estar, o al Krem­lin.

Sí, és clar. Hi ha les llui­tes que es pro­du­ei­xen en qual­se­vol ins­ti­tució. L’ambició de deter­mi­nats per­so­nat­ges per pujar a l’orga­ni­grama es pro­du­eix a tot arreu. Aquí es pro­du­eix d’una manera mol­tes vega­des vio­lenta perquè les for­mes i la tra­dició han por­tat a aquesta lluita tan acar­nis­sada. Al llarg de la història s’han produït assas­si­nats i els com­plots estan a l’ordre del dia. Has de jugar i has de saber con­tro­lar quins són els lob­bies de poder que es pro­du­ei­xen en cada àrea, cosa que és difícil, sobre­tot per a un peri­o­dista nou al Vaticà. Després et tro­bes amb gent que se’n van jugar a golf, a dinar o que par­ti­cipa en una festa i són molt antagònics... i et pre­gun­tes... què hi fa aquí, aquest car­de­nal? Les rela­ci­ons estan molt bar­re­ja­des. És un lloc que és com l’ONU. La gent ve dels cinc con­ti­nents. Ens ente­nem més o menys tots en italià, perquè l’idi­oma ofi­cial és el llatí i, és clar, hi ha poca gent que parli [riu]. Només algun que fa el nume­ret.

Un peri­o­dista ha d’anar cre­ant una trama; jo, al llarg dels anys me n’he anat cre­ant una de pròpia a par­tir de gent pode­rosa de dins del Vaticà, però també de gent sen­zi­lla, que té fun­ci­ons de man­te­ni­ment, pale­tes, fus­ters, xòfers, guàrdies suïssos i de la cúria... Aquesta gent s’acon­se­gueix a còpia d’acos­tar-t’hi, de fer-t’hi amic, de donar-los con­fiança. Quan es pro­du­ei­xen situ­a­ci­ons com la seu vacant, quan un papa mor o quan un papa renun­cia al càrrec, com en el cas de Benet XVI, allà tot­hom juga les seves car­tes. Els peri­o­dis­tes som uti­lit­zats perquè les tra­ves­ses els sur­tin bé. Es fil­tren noms. Molta gent fuig dels mit­jans de comu­ni­cació, però quan els interessa els uti­lit­zen. Molts per­so­nat­ges que hi ha al lli­bre són gent anònima, no es pot saber qui són perquè que­da­rien molt tocats en les seves fun­ci­ons.

A Itàlia, tenir situat al mig de Roma un altre estat li hi ha anat molt bé en l’aspecte econòmic, sobre­tot pel que fa al turisme. Al mateix temps, ha estat una rèmora per a un país que no s’ha pogut moder­nit­zar al nivell de progrés d’altres estats d’Europa simi­lars. La llei del divorci va arri­bar tardíssim a Itàlia, enmig d’una polèmica i pres­si­ons de l’Església perquè no s’aprovés. En els cas de l’avor­ta­ment, encara hi ha molts supòsits que estan molt regu­lats, els matri­mo­nis homo­se­xu­als fa molt poc que s’han pogut regu­lar i encara no tenen dret d’adopció. La política ita­li­ana sem­pre ha anat molt vin­cu­lada al Vaticà, i no només la dreta, sinó també l’esquerra.

Sí. És un pacte secret del qual es coneix ben poca cosa. Hi ha un interès molt clar per part del papa polonès, que té una cul­tura anti­co­mu­nista perquè ell veu la per­se­cució de l’Església a Polònia. Coin­ci­deix en el temps amb el pre­si­dent Rea­gan als Estats Units i fan un pacte secret. Es van inver­tir moltíssims diners per aju­dar Lech Walesa, el líder de Soli­da­ri­tat. Es va pro­pi­ciar la cai­guda del gene­ral Jaru­zelski i amb això, com un joc de car­tes, van anar caient tots els altres països de l’Est fins que va arri­bar la cai­guda del mur de Berlín i la des­trucció defi­ni­tiva de la Unió Soviètica.

Hi ha un abans i un després que esclati aquest cas amb el pon­ti­fi­cat de Benet XVI. S’acaba des­co­brint tota aquesta trama d’intri­gues i de poder moguda, com sem­pre passa al món, per tres fac­tors fona­men­tals: el poder, els diners i el sexe. En els docu­ments hi ha coses noves que sur­ten a la llum com ara el prostíbul del Vaticà. Aquest silenci, aquest mur de com­pli­ci­tat que hi ha, aquesta omertà, fa que aques­tes coses no hagin sor­tit a la llum. Això acaba pro­vo­cant la renúncia històrica d’un papa. El dia que va pas­sar va ser real­ment sor­pre­nent.

El papa Fran­cesc ho diu: “Només que hi hagués un sacer­dot que abusés sexu­al­ment d’una cri­a­tura ja seria un pro­blema greu.” Però és que no és un. Tam­poc és majo­ri­tari, cal dir-ho ben clar, però sí que és un sec­tor impor­tant de l’Església. Són milers de casos a tot el món. I ara s’ha des­ta­pat l’afer de les mon­ges. El tema de la dona a l’Església, el #metoo de les mon­ges. D’altra banda, la pederàstia és el càncer més impor­tant que té l’Església en aquest moment. Afecta la cre­di­bi­li­tat i la imatge de la ins­ti­tució i el poder que emana. Hi ha hagut infor­mes molt durs de les Naci­ons Uni­des, i el papa Fran­cesc és el pri­mer que posa fil a l’agu­lla després d’un pon­ti­fi­cat de Joan Pau II, en què no només ho van tole­rar sinó que ho van enco­brir, com amb el cas Mar­cial Maciel, dels Legi­o­na­ris de Crist. Benet XVI hi va aca­bar inter­ve­nint, i va expul­sar com a sacer­dot Maciel. Aquí es va començar a posar la tolerància zero, que és el que vol apli­car el papa Fran­cesc.

El Vaticà seguirà la línia ofi­cial que té qual­se­vol estat. Qui ha de moure les peces perquè el Vaticà i altres estats del món aca­bin reco­nei­xent una futura República Cata­lana ha de ser Cata­lu­nya, el govern català i el poble de Cata­lu­nya fent valer aquest dret a l’auto­de­ter­mi­nació, reco­ne­gut per les Naci­ons Uni­des. Que no s’esperi el que el Vaticà va fer amb Croàcia. En el moment en què es van començar a des­mem­brar les repúbli­ques iugos­la­ves, Croàcia era un bolet allà al mig, on la religió catòlica ho era tot. El Vaticà és el pri­mer estat del món que reco­neix la inde­pendència de Croàcia. Croàcia i Eslovènia reben el suport del Vaticà des del pri­mer moment. Aquí no estem en una situ­ació simi­lar. Afor­tu­na­da­ment, pel que fa a violència i con­flicte armat no hi estem, i espero que no hi esti­guem mai. El Vaticà, per tant, es mou dins dels paràmetres lògics en què es mou qual­se­vol estat. El papa coneix el tema –li han expli­cat bis­bes cata­lans, el mateix Martínez Sis­tach, també ha tin­gut reu­ni­ons amb Ome­lla–, però és una per­so­na­li­tat amb un conei­xe­ment d’Europa més limi­tat. Prové de l’Argen­tina, una altra cul­tura política i social, prové del món pero­nista. Ell, que rei­vin­dica el poder dels pobles per diri­gir el seu destí, en el tema català pre­fe­reix no entrar-hi. “No em par­lis del procés, parla’m de Messi”, em va dir el papa un dia.