Reflexions a propòsit de la pandèmia

La pandèmia de la covid-19 és la cul­mi­nació de dues pri­me­res dècades del segle XXI en què les cri­sis glo­bals s’enca­de­nen. D’una banda, la crisi sistèmica del 2008-2014, que posa sobre la taula l’esgo­ta­ment del sis­tema de Bret­ton Woods i la ine­xistència d’un d’alter­na­tiu. D’una altra, apro­xi­mació a un punt de no retorn en l’escal­fa­ment glo­bal cau­sat per l’emissió de gasos amb efecte d’hiver­na­cle que amenaça de fer invi­a­ble la vida a la Terra si no s’adop­ten imme­di­a­ta­ment mesu­res de des­car­bo­nit­zació tal com aler­tava la XXI Con­ferència sobre Canvi Climàtic (París, 2015). Final­ment i, con­seqüència d’un sis­tema pro­duc­tiu no sos­te­ni­ble i del canvi climàtic, alte­ra­ci­ons en els eco­sis­te­mes que des­pla­cen del seu medi natu­ral espècies que són reser­vo­ris de patògens. Quan es desor­ga­nit­zen els eco­sis­te­mes, s’alli­be­ren els virus dels seus hos­tes natu­rals i lla­vors els patògens neces­si­ten un nou amfi­trió. Sovint ho són els humans. És el que s’ano­mena trans­ferència zoonòtica, i és l’ori­gen d’epidèmies recents: Zika, Ebola, SARS, MERS. I també de la covid-19, una pandèmia vati­ci­nada per l’Orga­nit­zació Mun­dial de la Salut (OMS) el 2018.

La pandèmia ha posat de mani­fest la fra­gi­li­tat d’un sis­tema mun­dial capaç de sucum­bir a l’apa­rició d’una nova malal­tia per a la qual no es té ni un trac­ta­ment mèdic eficaç, ni una vacuna capaç d’immu­nit­zar con­tra el virus. L’emergència sanitària només es podia com­ba­tre ini­ci­al­ment amb mesu­res pro­filàcti­ques (ren­tat de mans, ús de mas­ca­reta, distància inter­per­so­nal, res­tricció de la mobi­li­tat, tests, aïlla­ment dels con­ta­gi­ats, ras­tre­jos...) i va desem­bo­car en una crisi econòmica de tal mag­ni­tud que posa damunt la taula la tràgica dis­jun­tiva de pre­ser­var la salut o l’eco­no­mia. Així, segons l’OCDE (desem­bre de 2020), l’any pas­sat el PIB mun­dial va caure un 4,2% i pro­nos­tica un crei­xe­ment simi­lar per al 2021 i del 3,7% per al 2022. A la zona euro, la cai­guda supera el 7,5% i la recu­pe­ració el 2021 (3,6%) i el 2022 (3,3%) no arriba a igua­lar el nivell previ a la pandèmia.

La pandèmia també posa al des­co­bert la per­sistència d’un euro­cen­trisme latent a la UE i als EUA. En els dos casos, es va pecar de supèrbia cre­ient que això només podia pas­sar a la Xina –o a l’Àsia–, però no a Occi­dent, amb un millor sis­tema sani­tari. Després, davant els estralls del coro­na­vi­rus a la UE i als EUA, es va con­si­de­rar la pandèmia com un feno­men de cigne negre. Una inter­pre­tació que denota les deficiències del rao­na­ment occi­den­tal, perquè no fal­ta­ven les advertències sobre la pos­si­bi­li­tat d’una pandèmia cau­sada per l’alte­ració d’eco­sis­te­mes fruit de l’acti­vi­tat humana i d’una glo­ba­lit­zació des­a­fo­rada.

Tan­ma­teix, la crisi també ha donat acti­tuds que con­vi­den a l’opti­misme. Per pri­mera vegada, la indústria far­macèutica i la inves­ti­gació mèdica, els fons públics i pri­vats, s’han coor­di­nat, han com­par­tit infor­mació i han tre­ba­llat con­jun­ta­ment per obte­nir en un curt espai de temps diver­ses vacu­nes con­tra el virus. Ara cal que arri­bin a tot­hom, perquè en un món glo­bal, inter­de­pen­dent i inter­con­nec­tat, les ame­na­ces són glo­bals i el que està en joc és la super­vivència de l’espècie.

El 21 de juliol del 2020, els governs de la UE van acor­dar un pla de recu­pe­ració (Next Gene­ra­tion EU) que, jun­ta­ment amb el pres­su­post plu­ri­a­nual (2021-2027), suposa un total de 1,8 bili­ons d’euros per com­ba­tre els efec­tes de la crisi i superar-la sobre les bases d’una Europa moderna i més sos­te­ni­ble. L’acord és un tri­omf de la volun­tat de seguir junts i d’apro­fun­dir en la cohesió i la soli­da­ri­tat intra­co­mu­nitària. Tot un èxit en el camí de for­jar més Europa en con­tra de les polítiques euro­escèpti­ques i aïlla­ci­o­nis­tes d’algu­nes democràcies il·libe­rals. Al mateix temps, la UE s’ha mos­trat efi­ci­ent a l’hora de mobi­lit­zar recur­sos públics per a l’obtenció de les vacu­nes, però està mos­trant una falta d’eficàcia alar­mant en el procés de vacu­nació: en data del 8 de març, el pri­mer país de la UE en per­cen­tatge de població vacu­nada, Malta, apa­rei­xia en el setzè lloc mun­dial, amb el 14,38%. El seguien Hon­gria, en el 21è lloc (10,16%); Dina­marca, en el 23è (9,11%), i Àustria, en el 25è (8,92%); en canvi, el Regne Unit, donant la raó als par­ti­da­ris del Bre­xit, apa­rei­xia en el 5è lloc (32,72%). I també molt al davant dels països euro­peus figu­ra­ven la Unió d’Emi­rats Àrabs (63,43%), Israel (57,31%), Xile (21,19%), Bah­rain (18,13%), els Estats Units (17,79%)...

La pandèmia ha introduït també can­vis des­ti­nats a con­so­li­dar-se: aug­ment de les transac­ci­ons electròniques en detri­ment de la cir­cu­lació de bit­llets i mone­des; incre­ment de la robo­tit­zació, de la feina telemàtica, del repar­ti­ment i el tre­ball a domi­cili, de la tele­me­di­cina, de l’edu­cació, de les reu­ni­ons i de les ven­des en línia –amb un crei­xe­ment expo­nen­cial dels GAFAM (Goo­gle, Apple, Face­book, Ama­zon i Micro­soft); dis­mi­nució dels des­plaçaments labo­rals i des­a­pa­rició / con­cen­tració de peti­tes i mit­ja­nes empre­ses; una més gran sen­si­bi­lit­zació ecològica i medi­am­bi­en­tal; ampli­ació de la noció de sub­mi­nis­tra­ments estratègics en l’àmbit de la salut i de la inves­ti­gació biomèdica. I, si no es posa remei, un fort incre­ment con­jun­tu­ral de l’atur i de la pre­ca­rit­zació labo­ral (sobre­tot feme­nina), de les desi­gual­tats soci­als a l’inte­rior dels països i a escala mun­dial (més per­so­nes per sota del llin­dar de la pobresa), reducció tem­po­ral de la mobi­li­tat glo­bal i tan­ca­ment de fron­te­res. Una nova fase de con­cen­tració de capi­tal.

Final­ment, la pandèmia evi­den­cia que fàcil que és decre­tar un con­fi­na­ment glo­bal que supera amb escreix la ficció de George Orwell 1984. També fa res­sor­gir acti­tuds mili­ta­ris­tes i de recen­tra­lit­zació. Les mesu­res per moni­to­rit­zar la població per tal de fre­nar l’expansió del coro­na­vi­rus han revis­cut el fals debat entre lli­ber­tats i segu­re­tat i la temp­tació de caure en pul­si­ons tota­litàries com denun­cien Yuval Noah Harari i Naomi Klein. L’escrip­tora que­be­quesa albira un futur de “dis­to­pia d’alta tec­no­lo­gia” que, en nom de la segu­re­tat, res­trin­geix els con­tac­tes, fins i tot als gim­na­sos i a les pre­sons i pro­mou l’escola i l’assistència sanitària vir­tu­als. Veu­rem si som capaços d’evi­tar-ho millo­rant la gover­nança glo­bal i des­car­bo­nit­zant l’eco­no­mia per no pro­vo­car noves alte­ra­ci­ons d’eco­sis­te­mes que donin lloc a altres trans­mis­si­ons zoonòtiques que deri­vin en noves pandèmies.