10 anys de guerra
La revolució siriana contra el règim dels Al-Assad, que va desencadenar una guerra global, compleix una dècada. El resultat és desolador: un país devastat i milions de persones que han hagut d’abandonar casa seva
-
10 anys de guerra. -
El president sirià Bashar Al-Assad amb les tropes el 2019. A l costat una imatge d’Alep captada el 2016 HOSAM KATAN / EFE. -
10 anys deguerra. -
A l’esquerra, un nen davant d’una pintada a Qamishli, a la zona kurda. A dalt, una jove arriba a la costa de l’illa grega de Lesbos, el setembre del 2015 MURTAJA LATEEF / ORESTES PANAGIOTOU.
PARTICIPACIÓ
El paper de Rússia, que dona suport al règim d’Al-Assad, és clau en el desenllaç del conflicteESCENARI
L’auge d’Estat Islàmic va suposar que Occident comencés a mirar amb preocupació el què estava passant al Pròxim OrientLes pintades d’uns adolescents en unes parets de la ciutat siriana de Daraa, a prop de la frontera amb Jordània, són una de les espurnes que va encendre la revolució siriana. Els nois van plasmar a la seva manera els càntics que feia dies que sentien als carrers. El crit contra un règim instaurat durant els anys setanta del segle passat i que té la família Al-Assad com a gran aglutinadora de poder. Les tortures que van patir a la presó no van fer cap altra cosa que indignar més una població cansada d’un govern dictatorial. El 15 de març del 2011 és la data en què es fixa l’inici de la revolució, que al principi seguia les passes de les protestes en països com Tunísia, Egipte i Líbia. Des de ciutats com Hama o Homs –que l’any 1982 ja havien protagonitzat protestes contra el règim i que havien patit una greu repressió que va causar milers de morts– es començava a organitzar el que es va anomenar els “divendres de la ira”. El descontentament social era la suma de diferents factors: el cansament contra l’omnipresent partit Baas (del clan dels Al-Assad), una greu crisi econòmica provocada per una sequera que va fer que moltes persones del món rural haguessin d’emigrar cap als suburbis de les grans ciutats (on les feines ja eren escasses) i un dels mals endèmics dels països àrabs, un atur juvenil que en aquells moments ja superava el 30%.
La violència emprada per l’exèrcit de Bashar Al-Assad contra les revoltes –el 23 de març, per exemple, l’actuació de les forces de seguretat contra una manifestació va acabar amb 100 morts– va provocar el creixement de grups armats que al cap de pocs mesos va desembocar en una guerra civil que va tenir en l’Exèrcit Lliure de Síria el principal exponent. El que havia començat com una guerra entre partidaris i opositors al règim de seguida es va convertir en un conflicte que va despertar l’interès de les potències regionals.
Conflicte global
La guerra siriana ha estat un conflicte enverinat des de l’inici i amb múltiples actors. La veïna Turquia i el seu primer ministre, Recep Tayyip Erdogan, van veure en la possible caiguda d’Al-Assad la manera de convertir el país veí en una mena de satèl·lit turc. Així, durant els primers compassos de la guerra, la frontera turca es va convertir en un pas perquè milers de combatents que arribaven des de diferents punts del planeta entressin a Síria. Erdogan, però, va cometre alguns errors de càlcul. Primerament, el potencial de l’exèrcit sirià. Fidel aliat de Rússia, el país àrab disposava a l’inici del conflicte d’un dels arsenals més importants d’armes del món, que no va dubtar a fer servir, també, en contra de la població civil. Turquia ha anat serpentejant en les seves decisions fins a acabar pràcticament pactant amb el règim sirià i amb Rússia la situació dels kurds sirians, una de les principals preocupacions d’Erdogan. Àvid per dominar una de les zones on els kurds gairebé havien aconseguit una autonomia –durant l’inici del conflicte aquesta zona del nord-est del país va quedar fora de l’epicentre dels combats–, Turquia entrava en territori sirià el 2016 per tallar de soca-rel la creació d’un bastió kurd a tocar de la seva frontera. Al darrere també s’hi amaguen interessos econòmics: a més de controlar el pas del petroli, el Kurdistan és un territori agrícola molt ric i s’hi produeix, per exemple, un oli de gran qualitat. Precisament, una de les operacions militars turca portava el nom de “Branca d’Olivera”.
L’AMBICIÓ RUSSA
També és clau el paper de Rússia, i l’evolució que ha tingut el conflicte no s’entén sense la participació de Moscou. Interessada a mantenir les bases al Mediterrani i amb la intenció de continuar engrandint la seva influència geopolítica, el president rus, Vladimir Putin, ha dirigit el conflicte des de la seva entrada en escena el 2015. La seva intervenció va suposar servir en safata la victòria a Al-Assad que començava a flaquejar després de cinc anys de dura batalla. Amb l’exhibició i ús del potent armament rus, el règim sirià va començar a guanyar terreny i a hores d’ara es dona per fet que ha guanyat la guerra. Quan es fa balanç d’aquesta dècada de guerra, s’interpreta que Rússia ha estat el principal guanyador. Ha aconseguit contractes milionaris per a la reconstrucció del país, ha reafirmat la seva presència a les bases del Mediterrani i s’ha erigit com un actor imprescindible en un conflicte amb múltiples arestes.
En l’inici de la guerra, la pugna entres dues potències regionals com l’Iran i l’Aràbia Saudita va ser evident. De fet, Teheran ha estat una peça clau per entendre els aliats que ha tingut Al-Assad. Els iranians han participat en la guerra amb armament, amb cossos d’elit com les brigades Quds, que han lliurat batalles clau. Tenir el suport de l’Iran també ha suposat per al règim sirià tenir a favor les milícies de Hezbollah del veí Líban. Per la seva banda, i sobretot en els primers temps del conflicte, l’Aràbia Saudita també va agafar un protagonisme important: finançava els grups opositors de tendència salafista, és a dir, els que li eren més afins ideològicament. A mesura que la guerra avançava, la proliferació de grups creixia de manera exponencial. De fet, es calcula que hi havia centenars de faccions armades. Per la seva banda, Israel va començar a bombardejar objectius a l’interior de Síria suposadament vinculats a l’Iran o a Hezbollah, encara que no va reconèixer oficialment aquestes operacions fins al 2017.
Des de l’inici de la guerra, Occident es va mirar amb estupor i incredulitat les imatges que arribaven des de Síria. Una guerra sense filtres, amb imatges doloroses, com l’atac químic amb gas sarín que va suposar la mort de 1.300 persones en una sola nit, entre ells molts nens, a Guta, un barri de Damasc aleshores controlat pels rebels. Després de la protesta internacional, Al-Assad va accedir a destruir el seu arsenal químic. Tot i això, aquest tipus d’armament es va continuar utilitzant: el 2017, les Nacions Unides van determinar que les forces governamentals havien utilitzat armes químiques en almenys tres ocasions entre el 2014 i el 2015, i Estat Islàmic, almenys una vegada.
El poder d’estat islàmic
Un altre de les aparicions que va acabar de distorsionar el conflicte va ser l’eclosió d’Estat Islàmic. Aquest grup terrorista va anar guanyant terreny fins a dominar bona part de l’est de Síria i la zona oest de l’Iraq. Amb un gran potencial a les xarxes socials, la formació islamista es presentava com una versió millorada de la seva predecessora, Al-Qaida, que llavors ja s’havia convertit en Al-Nusra. Milers de combatents arribaven des de diferents punts del planeta atrets per un discurs radical. Mentrestant, el món vivia amb terror els atemptats que es perpetraven en nom seu en qualsevol punt del planeta. Ciutats com Barcelona, Brussel·les, París i Londres eren víctimes d’atemptats brutals. La violència, malauradament, també continuava a Bagdad, Damasc i Kabul.
L’auge d’Estat Islàmic va suposar que Occident comencés a mirar amb preocupació el que estava passant al Pròxim Orient. Una operació conjunta, liderada pels Estats Units, tenia com a objectiu posar fi al domini de la formació islamista i recuperar ciutats important com la siriana Raqqa i la iraniana Mossul, que feia anys que estaven sota el jou d’Estat Islàmic i que s’havien convertit en les seves capitals. En aquest temps, els dirigents del grup havien implantat fins i tot una moneda i es regien per la xaria, una versió molt restringida de la llei islàmica que va suposar que molts habitants visquessin sota un règim de terror. La matança que van perpetrar faccions d’Estat Islàmic contra els yazidites –una minoria religiosa que viu a l’Iraq i a la qual els seguidors d’Estat Islàmic consideren heretges– l’agost del 2014 és només una de les atrocitats comeses durant aquests anys. Es calcula que van matar milers d’homes i que moltes dones van ser segrestades per després vendre-les com a esclaves. Dues d’aquestes noies van guanyar anys després el Premi Nobel de la Pau en fer pública la situació. La primavera del 2016, gràcies a el suport rus, l’exèrcit sirià va recuperar de mans dels gihadistes l’emblemàtica Palmira, ciutat Patrimoni de la Humanitat, algunes de les joies arqueològiques de la qual havien estat destruïdes. La ciutat va haver de tornar a ser reconquerida un any més tard.
Drama humanitari
Les xifres de la guerra de Síria fan feredat. Durant aquesta dècada, el país ha quedat totalment devastat. Des de l’inici de la guerra el 2011 i fins al desembre del 2020, calcula que hi van morir 387.118 persones, segons dades de l’Observatori Sirià per als Drets Humans, un grup de monitorització amb seu al Regne Unit i amb una xarxa de fonts sobre el terreny. D’aquestes 387.118, 116.911 eren civils.
El nombre de víctimes no té en compte 205.300 persones que figuren com a desaparegudes i que presumiblement estan mortes, inclosos 88.000 civils que es creu que van morir per tortura en presons administrades pel govern, segons l’Observatori.
Més de la meitat dels 22 milions d’habitants que tenia Síria abans de la guerra va haver de fugir. Segons càlculs d’Acnur, l’agència de l’ONU per als refugiats, 6,7 milions són desplaçats interns i 5,6 milions de sirians estan registrats com a refugiats a l’estranger. Països veïns com el Líban, Jordània i Turquia, que alberguen el 93% dels refugiats, enfronten un dels èxodes més grans de la història recent. Un milió de nens sirians han nascut a l’exili.
El gran èxode de sirians es va produir, sobretot, l’estiu del 2015. Estat Islàmic encara no estava aniquilat i els combats empenyien la població civil a fugir com podia. La pressió sobre Turquia es va desbordar el setembre del 2015, i una onada de refugiats sirians, però també d’altres països (com ara l’Afganistan i l’Iraq) es va obrir pas cap al centre i el nord d’Europa. Més de 2 milions de persones van emprendre un camí a peu de Grècia cap a Alemanya, la major crisi migratòria que ha colpejat el Vell Continent des de la segona Guerra Mundial.
Guerra i pandèmia
Quan es compleix una dècada de conflicte, els combats i bombardejos continuen. Síria, com la majoria de conflictes internacionals, ha passat a un segon pla amb la crisi sanitària mundial causada pel coronavirus, que ha deixat al país més de 15.000 contagiats i més d’un miler de morts. Molts dels civils que han fugit de les seves cases ara s’han d’enfrontar al virus, i per si fos poc, les pluges del mes de gener passat van inundar els camps de refugiats d’Idlib. El govern ha recuperat el control de les ciutats més grans de Síria, tot i que diverses zones del país estan en mans de rebels, gihadistes i de les tropes liderades pels kurds.
En els propers mesos hi ha previstes eleccions presidencials. Deu anys després de l’inici de la guerra, Al-Assad es presenta com a triomfador i com el reconstructor d’un país en ruïnes. L’any passat, el mandatari va complir vint anys al capdavant del govern, la meitat enmig d’un conflicte que ha suposat la destrucció i el trencament d’un país que encara no ha posat punt i final a la guerra.
ADELA GENÍS
agenis@lrp.cat