NETANYAHU I EL DIA DE LA MARMOTA

El Dia de la Mar­mota és una tra­dició dels Estats Units per pro­nos­ti­car la fi de l’hivern segons el com­por­ta­ment d’aquest mamífer quan acaba la hiber­nació, entorn del 2 de febrer. La tra­dició es fa famosa el 1993 arran de la pel·lícula de Harold Ramis Ground­hog Day (Atra­pat en el temps), en què el pro­ta­go­nista es veu con­dem­nat a una mena de pre­sent con­tinu en què cada dia es troba repe­tint el dia ante­rior com si es tractés d’un bucle que no pot tren­car. Com la sem­pi­terna presència de Ben­ja­min Neta­nyahu com a pri­mer minis­tre isra­elià.

El sis­tema elec­to­ral isra­elià fa difícil obte­nir majo­ries de govern esta­bles. El Par­la­ment isra­elià (Kenésset) consta de 120 mem­bres esco­llits cada qua­tre anys per sufragi uni­ver­sal a través d’un sis­tema de repre­sen­tació pro­por­ci­o­nal en llis­tes tan­ca­des de dis­tricte elec­to­ral únic. L’elecció és pro­por­ci­o­nal i el topall mínim per obte­nir repre­sen­tació era de l’1% fins al 1992, de l’1,5% fins al 2004 i del 2% i el 3,5% a par­tir de lla­vors. El resul­tat són uns nivells de frag­men­tació que difi­cul­ten la for­mació de govern. Però Neta­nyahu ha acon­se­guit fer majo­ries per no dei­xar el poder des que el novem­bre del 2015 el fis­cal gene­ral d’Israel el va impu­tar per sub­orn, frau i abús de poder.

Neta­nyahu gua­nya per pri­mera vegada les elec­ci­ons com a can­di­dat del Likud el juny del 1996, però perd tres anys més tard con­tra el labo­rista Ehud Barak. És minis­tre d’Afers Exte­ri­ors (2002-2003) i de Finan­ces (2003-2005) amb Ariel Sha­ron i es con­ver­teix en el líder del Likud quan aquest crea Kadima. El 2009 el Likud (27 escons) queda dar­rere de Kadima (28), però Tzipi Livni no acon­se­gueix for­mar una majo­ria, cosa que sí que fa Neta­nyahu pac­tant amb Yis­rael Bei­tenu (“Israel és la nos­tra llar”, 15), el par­tit ultra­dretà d’Avig­dor Lie­ber­man; el Par­tit Labo­rista (13), i el par­tit religiós orto­dox Xas (11). Si res­tava alguna espe­rança de repren­dre el procés de pau, aquesta es va esvair total­ment amb la for­mació del nou govern esco­rat cap a la dreta amb Lie­ber­man com a minis­tre d’Afers Exte­ri­ors. En els anys següents, mal­grat les pres­si­ons de l’admi­nis­tració de Barack Obama en con­tra de nous assen­ta­ments i a favor de la cre­ació d’un Estat palestí amb les fron­te­res del 1967, Neta­nyahu auto­ritza nous assen­ta­ments a Cis­jordània i ope­ra­ci­ons de càstig con­tra Gaza (febrer del 2011, novem­bre del 2012, agost del 2014), on el 30 de març del 2018 i en diven­dres suc­ces­sius se cele­bra la Gran Marxa del Retorn (GMR) o Dia de la Terra Pales­tina exi­gint la fi del blo­queig a la franja i el dret de retorn dels refu­gi­ats. El setem­bre del 2016, acon­se­gueix reno­var l’acord d’ajuda mili­tar dels Estats Units per 10 anys a raó de 3.800 mili­ons de dòlars anu­als (fins lla­vors eren 3.100 i el seu ori­gen es troba en els Acords de Camp David del 1978, que van sege­llar la pau entre Egipte i Israel). Des del 2009, Neta­nyahu ha con­cor­re­gut a sis elec­ci­ons més, sovint avançades. El gener del 2013, la coa­lició Likud-Yis­rael Bei­tenu obté 31 escons i forma govern amb Yesh Atid (19), el par­tit laic cen­trista del peri­o­dista Yair Lapid; els labo­ris­tes (15); el par­tit religiós Llar Jueva (12), i el nou par­tit de Tzipi Livni (6). El març del 2015, nou govern del Likud (30 escons) amb dife­rents par­tits inclo­sos reli­gi­o­sos. L’abril del 2019, es dis­sol la Kenésset davant la impos­si­bi­li­tat de for­mar una majo­ria de govern. El setem­bre del 2020, tot i les expec­ta­ti­ves dipo­si­ta­des en la coa­lició Blau i Blanc de Binyamín Benny Gantz, un cen­trista libe­ral excap de l’estat major de l’exèrcit, tam­poc hi ha majo­ria de govern. Final­ment, en les elec­ci­ons del març del 2020, Gantz trenca la pro­mesa elec­to­ral de no pac­tar amb Neta­nyahu i el Likud (36 escons) i la coa­lició Blau i Blanc (33) acor­den for­mar un govern amb Neta­nyahu de pri­mer minis­tre els pri­mers 18 mesos i amb Gantz el següent any i mig. Però no poden apro­var el pres­su­post i es con­vo­quen noves elec­ci­ons. Els resul­tats del 23 de març abo­quen de nou al blo­queig. De poc li ha ser­vit a Neta­nyahu fer la cam­pa­nya de vacu­nació con­tra la covid-19 més efi­ci­ent del món (60,4% de població vacu­nada el 29 de març, però no els pales­tins de Cis­jordània i Gaza), i l’aliança amb Donald Trump que reco­neix la sobi­ra­nia isra­e­li­ana sobre els Alts del Golan i els assen­ta­ments de Cis­jordània, tras­llada l’ambai­xada de Tel-Aviv a Jeru­sa­lem i faci­lita l’esta­bli­ment de rela­ci­ons diplomàtiques amb els Emi­rats Àrabs, Bah­rain i el Mar­roc, ja que el Likud (30 escons) i els seus socis de govern con­ser­va­dors i ultra­or­to­do­xos sumen 59 escons, a dos de la majo­ria necessària per for­mar govern. El bloc opo­si­tor, en què des­taca el Yesh Atid de Lapid (17 escons), en suma 61, però és un con­junt massa hete­ro­geni, ja que inclou des de les esquer­res fins als libe­rals, els par­tits àrabs i Yis­rael Bei­tenu. Una aliança impos­si­ble entre for­ces que només tenen en comú el rebuig al fet que Neta­nyahu segueixi com a pri­mer minis­tre. Aquest, de moment, ja ha elu­dit de nou l’acció de la justícia, perquè s’ha ajor­nat el judici per cor­rupció ini­ciat el 8 de febrer. Tot apunta a noves elec­ci­ons a la tar­dor.

La resistència de Neta­nyahu a dei­xar el poder, la ràpida obso­lescència dels par­tits polítics i el blo­queig de la Kenésset són el reflex d’una soci­e­tat que, segons Shlomo Ben-Ami, amb l’ocu­pació de Gaza i Cis­jordània el 1967 perd les referències iden­titàries dels sabra (els pri­mers colons i els jueus nas­cuts a Pales­tina abans del 1948). Des de lla­vors, ha esde­vin­gut una soci­e­tat pro­gres­si­va­ment mili­ta­rit­zada en què el fona­men­ta­lisme religiós i el radi­ca­lisme dels habi­tants de les colònies de Cis­jordània con­ju­mi­nats amb noves immi­gra­ci­ons de pro­cedències molt diver­ses han donat pas a una soci­e­tat cada cop més desi­gual, inso­lidària i amb una pro­funda crisi d’iden­ti­tat que, en els dar­rers anys, no troba ja cohesió ni tan sols en el con­flicte que l’enfronta amb els pales­tins.