Tensió al pati del darrere

El mes d’agost es compliran trenta anys de l’inici de la desintegració de la Unió Soviètica. Un dels països més poderosos del món s’esllanguia en l’ocàs de la guerra freda i enmig d’un col·lapse econòmic. Aquell agost del 1991, milions de persones a tot el planeta veien com s’esfondrava el paradigma del sistema comunista. El gegant queia i desenes de repúbliques es començaven a independitzar l’una darrere l’altra. Trenta anys després, però, es demostra que l’ombra soviètica és allargada i que els conflictes que tenallen aquests països tenen a veure amb el seu passat i amb les relacions actuals amb Moscou.

Ucraïna, un país amb més de 44 milions d’habitants, amb diversos recursos energètics (té unes importants reserves de gas) està en guerra amb Rússia des de l’any 2014. El país va passar de l’Euromaidan a la guerra del Donbass en un tancar i obrir d’ulls. L’Euromaidan és el nom amb què es coneix el moviment de les protestes en contra del president prorus Víktor Ianukòvitx l’any 2012. Una part de la població obria els ulls cap a Europa, però la petjada russa a Ucraïna és latent. Les zones de Donetsk i Lugansk (el Donbass) són eminentment prorusses. De fet, es calcula que el 97% de la població fa servir l’idioma rus de manera habitual. Des de fa set anys, aquest conflicte, oblidat fins ara per la comunitat internacional, ha provocat la mort de 13.000 persones. Se suposava que l’arribada del nou president ucraïnès, Volodímir Zelenski, actor i guionista nouvingut a la política, serviria per tancar aquest episodi tan dolorós, però el nou mandatari s’ha erigit ara en estendard per recuperar la península de Crimea –un dels fets més destacats de la guerra entre Rússia i Ucraïna– i que va suposar l’annexió d’aquest territori per part de Moscou en un referèndum organitzat per les autoritats de Crimea i que no ha estat reconegut per la comunitat internacional.

En resposta a les recents amenaces i maniobres militars de Moscou, Zelenski ha incrementat els seus esforços per pressionar per ser membre de l’OTAN i ha descartat qualsevol retorn de les negociacions a Minsk, a Bielorússia. De fet, el president ucraïnès no accepta ara que les converses es desenvolupin en un territori que torna a ser de l’òrbita russa.

Des de l’estiu passat, les protestes a Bielorússia s’han anat multiplicant. Els resultats de les eleccions celebrades el 9 d’agost van revelar que el president del país, Aleksandr Lukaixenko, s’havia tornat a imposar per més dels 80% dels sufragis. El president bielorús fa vint-i-sis anys que ocupa el càrrec, des que aquesta antiga república exsoviètica es va independitzar de l’URSS. Ha estat acusat al llarg dels anys d’encapçalar un govern autocràtic, en què l’oposició ha estat reprimida, segons informes anuals d’organismes de drets humans. De fet, se’l considera l’últim dictador d’Europa.

La nit després de les eleccions, els violents enfrontaments van provocar 3.000 detencions a Minsk i en altres ciutats. La policia va disparar gasos lacrimògens, bales de goma i granades paralitzants per dispersar la multitud. Fins abans que esclatés la revolta contra Lukaixenko, les relacions entre Moscou i Minsk eren molt tenses. Putin i el seu homòleg bielorús van mantenir una reunió el febrer de l’any passat per intentar resoldre qüestions com el trànsit de gas i el preu del petroli. La brutal repressió de Lukaixenko, amb els líders opositors a la presó, l’han posat al centre de la crítiques d’occident.

La situació d’aïllament a què ha portat al seu país l’ha llançat als braços de Putin, de qui ara depèn políticament i econòmicament, i sobretot dels crèdits necessaris per intentar millorar la situació de la població i calmar així el descontentament generalitzat.

De fet, fa només uns dies, representants del dos governs es van reunir per reiniciar el projecte de creació de l’estat rus i bileorús, una mena d’aliança que a la pràctica suposaria el retorn de l’exrepública soviètica a les mans de Moscou.