“Els Estats Units han tornat”, amb aquesta frase Joe Biden va saludar els socis europeus en la Conferència de Seguretat celebrada de manera virtual el 19 de febrer a Munic. Va expressar així, en la primera gran cimera internacional en què participava com a nou president dels Estats Units, la seva voluntat de posar fi al gir aïllacionista que havia estat el mandat de Donald Trump i la seva intenció de retornar a la cooperació amb Europa, tal com havia promès feia dos anys en el mateix fòrum quan va intervenir convidat com a exvicepresident quan a l’American first de Trump va contraposar el seu “els Estats Units tornaran”. Europa i els Estats Units comparteixen, va afirmar Biden, uns mateixos valors democràtics i, per tant, reptes i amenaces similars, entre els quals va destacar la greu escalada autoritària de Rússia i la Xina. Va reafirmar també el seu compromís amb l’OTAN, sovint menystinguda per Trump. En resum, tota una declaració d’intencions que molts van interpretar com un retorn a la “normalitat” en les relacions entre els Estats Units i els seus socis europeus abans del parèntesi de Trump. Tanmateix, seria ingenu pensar que el passat pot retornar i que quatre anys han passat en va.

A pesar del retorn amb força de l’aliança transatlàntica, és innegable que l’eix comercial i productiu del món s’ha traslladat definitivament de l’Atlàntic al Pacífic. I a més, sens dubte, el món ha canviat molt arran de la brutal crisi sistèmica del 2008-14, de la crisi mediambiental i, naturalment, de la pandèmia de la covid-19. I els quatre anys de Trump no han ajudat gens a ressituar-se en el nou escenari als Estats Units. Per contextualitzar-ho, el PIB dels Estats Units és el segon més gran del món en paritat de poder adquisitiu. El primer és el de la Xina, i l’Índia ocupa el tercer lloc, després venen el Japó, Alemanya, Rússia, Indonèsia, el Regne Unit, França i el Brasil. La Xina ha esdevingut el primer exportador mundial, seguida dels Estats Units, Alemanya, el Japó, França, el Regne Unit, els Països Baixos, Itàlia, Corea del Sud i Singapur.

En el cas de la Xina, Biden ha mostrat la seva preocupació no només per la fuga de producció fabril i la competència comercial deslleial com ja havia fet Trump, sinó que ha criticat també la deriva autoritària del règim de Xi Jinping, la creixent conculcació dels drets humans –sobretot en el cas de la minoria uigur a la regió de Xinjiang–, la repressió a Hong Kong –on Pequín no respecta l’acord de transferència del 1997 que preveia mantenir durant cinc dècades el sistema econòmic i polític heretat de l’època colonial britànica– i una política creixentment agressiva contra Taiwan i en defensa del que la Xina considera els seus interessos en el mar de la Xina Meridional, que entren en col·lisió amb els d’altres països de la regió i dels mateixos Estats Units.

Per fer front al repte que suposa el creixent paper econòmic, polític i militar de la Xina, Biden no ha dubtat a apostar per un retorn explícit al multilateralisme per mitjà dels seus aliats del G7, i amb l’exclusió de la Rússia de Vladímir Putin, considerada un factor d’inestabilitat. Així, en la recent cimera d’aquest organisme a Cornualla (Regne Unit), els Estats Units, el Canadà, el Regne Unit, Alemanya, França, Itàlia, el Japó i la UE han decidit impulsar la lluita contra la pandèmia de la covid-19 donant mil milions de dosis de vacunes a països amb pocs recursos econòmics l’any que ve (quantitat clarament insuficient per a les necessitats de continents com ara l’africà i per garantir la immunitat de ramat a escala mundial), establint un sistema d’alerta global per preveure futures pandèmies i detectar noves variants i mutacions del virus. També han aprovat mesures per reactivar l’economia mundial, entre les quals destaquen l’establiment d’un impost global mínim sobre societats del 15%, per finançar infraestructures en països d’ingressos mitjans i baixos per contrarestar els efectes polítics del projecte xinès One Belt, One Road, al mateix temps que denunciaven la conculcació dels drets humans pel règim de Pequín i les polítiques desestabilitzadores de Moscou, especialment l’ús maliciós de la xarxa i de la pirateria informàtica per interferir en els processos polítics d’altres països. Però, sens dubte, les mesures més innovadores i allunyades de les polítiques de Trump són les que han aprovat per combatre l’escalfament global i per vetar projectes basats en l’ús del carbó.

En suma, les cimeres de l’OTAN (Brussel·les) i del G7 d’aquest mes de juny han estat la carta de presentació del nou multilateralisme del president Biden, que no per això ha deixat de recordar als socis europeus que la seva aportació econòmica a l’OTAN caldrà ajustar-la al potencial econòmic de cada membre. També és possible que la guerra comercial que s’albira en un futur pròxim –alimentada per les pràctiques comercials xineses i per les discrepàncies sobre l’aplicació del Brexit a la frontera nord-irlandesa– no permeti ni revertir tots els aranzels imposats per Trump ni dur a la pràctica totalment les disposicions adoptades pels membres del G7, que, probablement, tenen més discrepàncies de les que aparenten en públic, sobretot amb Boris Johnson, que, fins i tot, ha aconseguit que el popular i carismàtic expresident i speaker del Parlament britànic abandoni els tories per passar-se als laboristes.