Els Estats Units han tornat

“Els Estats Units han tor­nat”, amb aquesta frase Joe Biden va salu­dar els socis euro­peus en la Con­ferència de Segu­re­tat cele­brada de manera vir­tual el 19 de febrer a Munic. Va expres­sar així, en la pri­mera gran cimera inter­na­ci­o­nal en què par­ti­ci­pava com a nou pre­si­dent dels Estats Units, la seva volun­tat de posar fi al gir aïlla­ci­o­nista que havia estat el man­dat de Donald Trump i la seva intenció de retor­nar a la coo­pe­ració amb Europa, tal com havia promès feia dos anys en el mateix fòrum quan va inter­ve­nir con­vi­dat com a exvi­ce­pre­si­dent quan a l’Ame­ri­can first de Trump va con­tra­po­sar el seu “els Estats Units tor­na­ran”. Europa i els Estats Units com­par­tei­xen, va afir­mar Biden, uns matei­xos valors democràtics i, per tant, rep­tes i ame­na­ces simi­lars, entre els quals va des­ta­car la greu esca­lada auto­ritària de Rússia i la Xina. Va rea­fir­mar també el seu com­promís amb l’OTAN, sovint menys­tin­guda per Trump. En resum, tota una decla­ració d’inten­ci­ons que molts van inter­pre­tar com un retorn a la “nor­ma­li­tat” en les rela­ci­ons entre els Estats Units i els seus socis euro­peus abans del parèntesi de Trump. Tan­ma­teix, seria ingenu pen­sar que el pas­sat pot retor­nar i que qua­tre anys han pas­sat en va.

A pesar del retorn amb força de l’aliança transatlàntica, és inne­ga­ble que l’eix comer­cial i pro­duc­tiu del món s’ha tras­lla­dat defi­ni­ti­va­ment de l’Atlàntic al Pacífic. I a més, sens dubte, el món ha can­viat molt arran de la bru­tal crisi sistèmica del 2008-14, de la crisi medi­am­bi­en­tal i, natu­ral­ment, de la pandèmia de la covid-19. I els qua­tre anys de Trump no han aju­dat gens a res­si­tuar-se en el nou esce­nari als Estats Units. Per con­tex­tu­a­lit­zar-ho, el PIB dels Estats Units és el segon més gran del món en pari­tat de poder adqui­si­tiu. El pri­mer és el de la Xina, i l’Índia ocupa el ter­cer lloc, després venen el Japó, Ale­ma­nya, Rússia, Indonèsia, el Regne Unit, França i el Bra­sil. La Xina ha esde­vin­gut el pri­mer expor­ta­dor mun­dial, seguida dels Estats Units, Ale­ma­nya, el Japó, França, el Regne Unit, els Països Bai­xos, Itàlia, Corea del Sud i Sin­ga­pur.

En el cas de la Xina, Biden ha mos­trat la seva pre­o­cu­pació no només per la fuga de pro­ducció fabril i la com­petència comer­cial des­lle­ial com ja havia fet Trump, sinó que ha cri­ti­cat també la deriva auto­ritària del règim de Xi Jin­ping, la crei­xent con­cul­cació dels drets humans –sobre­tot en el cas de la mino­ria uigur a la regió de Xin­ji­ang–, la repressió a Hong Kong –on Pequín no res­pecta l’acord de trans­ferència del 1997 que pre­veia man­te­nir durant cinc dècades el sis­tema econòmic i polític here­tat de l’època colo­nial britànica– i una política crei­xent­ment agres­siva con­tra Taiwan i en defensa del que la Xina con­si­dera els seus interes­sos en el mar de la Xina Meri­di­o­nal, que entren en col·lisió amb els d’altres països de la regió i dels matei­xos Estats Units.

Per fer front al repte que suposa el crei­xent paper econòmic, polític i mili­tar de la Xina, Biden no ha dub­tat a apos­tar per un retorn explícit al mul­ti­la­te­ra­lisme per mitjà dels seus ali­ats del G7, i amb l’exclusió de la Rússia de Vladímir Putin, con­si­de­rada un fac­tor d’ines­ta­bi­li­tat. Així, en la recent cimera d’aquest orga­nisme a Cor­nu­a­lla (Regne Unit), els Estats Units, el Canadà, el Regne Unit, Ale­ma­nya, França, Itàlia, el Japó i la UE han deci­dit impul­sar la lluita con­tra la pandèmia de la covid-19 donant mil mili­ons de dosis de vacu­nes a països amb pocs recur­sos econòmics l’any que ve (quan­ti­tat clara­ment insu­fi­ci­ent per a les neces­si­tats de con­ti­nents com ara l’africà i per garan­tir la immu­ni­tat de ramat a escala mun­dial), esta­blint un sis­tema d’alerta glo­bal per pre­veure futu­res pandèmies i detec­tar noves vari­ants i muta­ci­ons del virus. També han apro­vat mesu­res per reac­ti­var l’eco­no­mia mun­dial, entre les quals des­ta­quen l’esta­bli­ment d’un impost glo­bal mínim sobre soci­e­tats del 15%, per finançar infra­es­truc­tu­res en països d’ingres­sos mit­jans i bai­xos per con­tra­res­tar els efec­tes polítics del pro­jecte xinès One Belt, One Road, al mateix temps que denun­ci­a­ven la con­cul­cació dels drets humans pel règim de Pequín i les polítiques deses­ta­bi­lit­za­do­res de Mos­cou, espe­ci­al­ment l’ús maliciós de la xarxa i de la pira­te­ria informàtica per inter­fe­rir en els pro­ces­sos polítics d’altres països. Però, sens dubte, les mesu­res més inno­va­do­res i allu­nya­des de les polítiques de Trump són les que han apro­vat per com­ba­tre l’escal­fa­ment glo­bal i per vetar pro­jec­tes basats en l’ús del carbó.

En suma, les cime­res de l’OTAN (Brus­sel·les) i del G7 d’aquest mes de juny han estat la carta de pre­sen­tació del nou mul­ti­la­te­ra­lisme del pre­si­dent Biden, que no per això ha dei­xat de recor­dar als socis euro­peus que la seva apor­tació econòmica a l’OTAN caldrà ajus­tar-la al poten­cial econòmic de cada mem­bre. També és pos­si­ble que la guerra comer­cial que s’albira en un futur pròxim –ali­men­tada per les pràcti­ques comer­ci­als xine­ses i per les dis­crepàncies sobre l’apli­cació del Bre­xit a la fron­tera nord-irlan­desa– no per­meti ni rever­tir tots els aran­zels impo­sats per Trump ni dur a la pràctica total­ment les dis­po­si­ci­ons adop­ta­des pels mem­bres del G7, que, pro­ba­ble­ment, tenen més dis­crepàncies de les que apa­ren­ten en públic, sobre­tot amb Boris John­son, que, fins i tot, ha acon­se­guit que el popu­lar i carismàtic expre­si­dent i spe­aker del Par­la­ment britànic aban­doni els tories per pas­sar-se als labo­ris­tes.