Calma tensa

El líder del Front Polisario, Brahim Ghali, és el protagonista i el desencadenant d’aquesta nova crisi. Ghali era hospitalitzat a Logronyo el 22 d’abril passat. La seva salut estava molt debilitada a causa del coronavirus. Es dona la circumstància que Ghali va haver d’entrar a l’Estat amb una identitat falsa, ja que la justícia espanyola l’acusa de violacions contra els drets humans. Ghali és president de l’autoproclamada República Àrab Saharaui Democràtica (RASD), que s’enfronta a Rabat per demanar la independència del Sàhara. Al novembre, es van desencadenar les hostilitats entre aquests dos rivals. La seva pugna, que està pendent de resoldre’s, danya de manera clara les relacions amb Madrid. Ghali ja va ser traslladat a Algèria.

Un dels punts àlgids d’aquesta nova crisi es va produir el 17 de maig passat. Milers de persones –se n’han arribat a quantificar 8.000– van travessar la frontera en una onada humana sense precedents a la ciutat autònoma de Ceuta. La majoria eren homes joves, però també es van comptabilitzar fins a més de 1.000 menors que intentaven travessar la frontera. Melilla i Ceuta són l’únic punt d’entrada terrestre a la Unió Europea des del continent africà, fet que provoca que aquestes dues ciutats autònomes espanyoles siguin un objectiu primordial per a milers de persones, moltes d’elles obligades a fugir del seu país a causa de l’extrema pobresa o de la violència, i que volen entrar a Europa a través del Marroc. Aquesta xifra ingent que en només dos dies es considera que ha estat provocada, segons l’opinió de molts analistes, per la relaxació en el control de fronteres.

Rabat sap que aquesta és una de les cartes que té a la mà que més preocupa Madrid i, sobretot, la Unió Europea. Els fluxos migratoris van variant segons les circumstàncies de cada moment. Per exemple, entre el 2014 i el 2015, la via turca era la més utilitzada pels migrants per arribar a les costes europees. Des de diferents enclavaments turcs s’agafava una barcassa per poder arribar a alguna illa grega i trepitjar sòl europeu. També hi havia la possibilitat de continuar caminant i fer la ruta dels Balcans. Davant de l’allau i la crisi de refugiats –que va coincidir en el temps amb l’auge de violència a la guerra de Síria– i que va tenir el seu moment àlgid l’estiu del 2015, Europa va decidir posar fil a l’agulla per aturar l’onada de refugiats que era vista amb preocupació des de diferents punts d’Europa. Un acord milionari amb la Turquia de Recep Tayyip Erdogan, va aconseguir frenar aquest flux. Tot i això, el mandatari turc és conscient que té la paella pel mànec i una situació similar, per no dir gairebé calcada, és la que està jugant el Marroc. A més, les bones temperatures de l’estiu fan que sigui el moment en què més persones intenten emprendre el viatge. Madrid no descarta que en els propers mesos es puguin repetir els episodis que es van viure a maig. Entre aquest paral·lelisme també hi ha la donació de 30 milions d’euros del govern espanyol a la policia marroquina que s’emmarca en les funcions per “contribuir a finançar un millor desplegament de les forces de seguretat en la lluita contra la immigració il·legal” tal com reconeixia el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska. L’agost del 2019, l’executiu de Pedro Sánchez ja va concedir un ajut de cooperació policial internacional al Marroc per import de 32.369.000 euros per contribuir a la lluita contra la immigració irregular, el tràfic d’immigrants i el tràfic d’éssers humans.

En els darrers anys, el Marroc ha anat teixint una sèrie d’aliances internacionals que ara li permeten jugar aquest pols amb l’Estat espanyol. Així, el regne alauita rebia el suport de l’expresident dels Estats Units Donald Trump en una de les últimes piulades que va publicar com a mandatari nord-americà. “Una altra fita històrica. Els nostres dos grans amics, Israel i el regne del Marroc, han acordat relacions diplomàtiques plenes”, deia el text. Les relacions entre els dos països venen de lluny si es té en compte que el Marroc va ser el primer país que va reconèixer, el 1777, la independència dels Estats Units. Ara aquestes relacions es troben en un molt bon moment perquè el Marroc ha anat acostant posicions amb Israel, aliat històric dels nord-americans. Rabat es va començar a distanciar dels països del món àrab en el moment en què va acceptar l’aliança amb Israel i es va alinear amb els països que van signar els Acords d’Abraham el mes de setembre passat, amb el suport de l’expresident Trump.

A la pràctica, aquesta unió va debilitar encara més els palestins en l’escena internacional, a més de fer front comú en contra de l’Iran. L’Aràbia Saudita –l’altra potència regional a la zona i que lliura una batalla per l’hegemonia– no s’hi va afegir, però el seu suport és latent. En aquests moments, el Marroc també té el suport tàcit de la França de Macron, que no es vol enemistar amb un país (a França hi ha eleccions presidencials el 2022) amb el qual molta de la població francesa té forts lligams emocionals. Alemanya és l’altra cara de la moneda. Berlín xoca amb Rabat per l’assumpte del Sàhara Occidental.

El Marroc és un dels grans compradors d’armes del món. De fet, és un des grans clients de l’Estat espanyol. Tot i això, Rabat ha començat a comprar grans quantitats d’armament als Estats Units. Es calcula que en el darrer any la inversió del Marroc en armament ha augmentat gairebé un 30%.

L’enèsima crisi entre l’Estat espanyol i el Marroc deixa un escenari incert. L’escalada de tensió de les darreres setmanes ha anat disminuint, amb els dos actors conscients que estan condemnats a entendre’s per raons, sobretot, econòmiques. Hi ha una gran quantitat d’empreses amb interessos al Marroc que han alertat el govern espanyol de les fatals conseqüències econòmiques que pot tenir l’enquistament d’un conflicte amb Rabat que ha revifat per l’hospitalització de Ghali, però que té darrere un llarg historial de disputes.