Tensió inesperada

Són les pro­tes­tes més impor­tants a Cuba de les dar­re­res dècades. La sor­tida als car­rers de milers de per­so­nes a tota l’illa revela el des­con­ten­ta­ment social en una illa poc ave­sada a les mani­fes­ta­ci­ons en con­tra del govern. La dar­rera data del 1994 i va reu­nir pocs cen­te­nars de per­so­nes al pas­seig marítim de l’Havana. El 2021, però, l’esce­nari és dife­rent. Què ha pro­vo­cat aques­tes ten­si­ons?

Les pro­tes­tes es van ini­ciar a San Anto­nio de los Baños, una ciu­tat situ­ada a 26 quilòmetres de la capi­tal, i ràpida­ment es van anar este­nent per tot el ter­ri­tori gràcies a les xar­xes soci­als. Amb els lemes “A baix la dic­ta­dura” i “Pàtria i vida”, els mani­fes­tants no feien sinó mos­trar el seu des­con­ten­ta­ment per la situ­ació tan crítica que viu el país.

Cuba és, ara per ara, un dels països més cas­ti­gats pel coro­na­vi­rus a l’Amèrica Lla­tina. Si bé a l’inici de la pandèmia es va eri­gir com un dels països que tenia el virus més con­tro­lat, els dar­rers mesos la situ­ació ha anat empit­jo­rant. Els hos­pi­tals estan col·lap­sats i a molts hi fal­ten medi­ci­nes, segons denun­cien els mani­fes­tants. Aquest fet ha pro­vo­cat que molts ciu­ta­dans no puguin acce­dir a una atenció mèdica ade­quada, fet que ha encès els ànims de la població. L’altra pota de les pro­tes­tes és la deli­cada situ­ació econòmica. Amb una eco­no­mia que depèn gai­rebé total­ment del turisme, l’illa està sent molt cas­ti­gada. Hi ha una crei­xent inflació, hi fal­ten men­jar i pro­duc­tes bàsics i també hi ha talls de llum. La res­posta del govern cubà, capi­ta­ne­jat per Miguel Díaz-Canel, no s’ha fet espe­rar. Ell mateix va cri­dar els seus par­ti­da­ris, que va qua­li­fi­car de “revo­lu­ci­o­na­ris”, a sor­tir al car­rer per atu­rar aques­tes pro­tes­tes. Men­tres­tant, la poli­cia actu­ava amb duresa en con­tra dels mani­fes­tants. Les dar­re­res infor­ma­ci­ons afir­men que hi ha cen­te­nars de detin­guts i que la repressió és molt dura en con­tra dels mani­fes­tants.

L’orga­nit­zació Amnis­tia Inter­na­ci­o­nal ha infor­mat que es manté una forta presència mili­tar als car­rers i que la pro­tes­tes han estat repri­mi­des per la poli­cia, amb infor­mes de ferits, ame­na­ces i deten­ci­ons arbitràries. També es va infor­mar de la mort d’un home de 36 anys, dimarts pas­sat, en els trans­curs d’una mani­fes­tació.

El dis­curs de Díaz-Canel en con­tra dels mani­fes­tants apunta al vell ene­mic de sem­pre: els Estats Units. De fet, s’acusa Was­hing­ton de ser el dar­rere dels fets que sac­se­gen aquests dies l’illa. El pre­si­dent nord-ame­ricà, Joe Biden, ha donat suport als mani­fes­tants i des de Miami –gran feu de l’exili cubà i majo­ritària­ment en con­tra dels governs cubans– les mos­tres de suport a les pro­tes­tes no paren d’arri­bar, com des de dife­rents punts del pla­neta, com ara Mèxic i l’Estat espa­nyol. L’admi­nis­tració lide­rada per Donald Trump va tren­car la línia més laxa ini­ci­ada per l’expre­si­dent demòcrata Barack Obama i va endu­rir encara més el blo­queig econòmic, comer­cial i finan­cer con­tra Cuba. Ara, el govern de Joe Biden (que va ser vice­pre­si­dent a l’època Obama) no sem­bla que esti­gui interes­sat a variar el camí del seu ante­ces­sor repu­blicà. L’actual exe­cu­tiu nord-ame­ricà va demos­trar, fa tot just tres set­ma­nes, que no tenia espe­cial interès a revo­car la política de Trump, quan va votar en con­tra de la reso­lució anual de l’ONU que con­demna l’embar­ga­ment nord-ame­ricà. Amés, Biden va asse­gu­rar que Cuba “és un estat fallit” i que des del seu exe­cu­tiu s’estu­dia com aju­dar el país. Els Estats Units podrien enviar vacu­nes a l’illa en els pro­pers dies.

La bata­lla entre els par­ti­da­ris de la dic­ta­dura i els con­tra­ris, molts d’ells a l’exili, és molt dura. D’una banda hi ha els qui defen­sen la Revo­lució Cubana, aque­lla que va començar a les mun­ta­nyes de l’illa a prin­ci­pis el 1959 i que té com a ico­nes Ernesto Che Gue­vara i Fidel Cas­tro. Aquells joves llui­ta­ven con­tra les desi­gual­tats soci­als que impe­ra­ven a l’illa. Són els nostàlgics d’uns temps en què Cuba, ali­ada amb la Unió Soviètica, es va con­ver­tir en una autèntica pedra a la sabata per al gran gegant nord-ame­ricà. Aques­tes pro­tes­tes es pro­du­ei­xen en ple segle XXI, quan per a molts joves de l’illa aques­tes figu­res que­den ja molt llu­nya­nes i quan el suport econòmic que ofe­ria la Unió Soviètica fa anys que ja no arriba. Amb la reti­rada política de Raúl Cas­tro s’aca­bava una era que Díaz-Canel intenta con­ti­nuar sense gaire èxit. D’altra banda, hi ha la pressió que arriba des de l’exili i que veu en aques­tes pro­tes­tes una manera d’aca­bar amb un règim que fa més de cin­quanta anys que ostenta el poder. Com el 2016 amb la mort de Fidel Cas­tro, l’exili cubà ha sor­tit al car­rer per demos­trar als seus com­pa­tri­o­tes que “no estan sols”. De moment, les con­ne­xi­ons a inter­net han estat inter­rom­pu­des en molts punts del país per evi­tar la pro­pa­gació de les pro­tes­tes. L’horitzó es dibuixa incert.

El govern cubà ha tan­cat files però en els dar­rers dies ha fet certa autocrítica i per­met l’entrada d’ali­ments i medi­ca­ments davant les pro­tes­tes d’una població cas­ti­gada per la pobresa des de fa dècades.

ADELA GENÍS

age­nis@​lrp.​cat