Són les protestes més importants a Cuba de les darreres dècades. La sortida als carrers de milers de persones a tota l’illa revela el descontentament social en una illa poc avesada a les manifestacions en contra del govern. La darrera data del 1994 i va reunir pocs centenars de persones al passeig marítim de l’Havana. El 2021, però, l’escenari és diferent. Què ha provocat aquestes tensions?

Les protestes es van iniciar a San Antonio de los Baños, una ciutat situada a 26 quilòmetres de la capital, i ràpidament es van anar estenent per tot el territori gràcies a les xarxes socials. Amb els lemes “A baix la dictadura” i “Pàtria i vida”, els manifestants no feien sinó mostrar el seu descontentament per la situació tan crítica que viu el país.

Cuba és, ara per ara, un dels països més castigats pel coronavirus a l’Amèrica Llatina. Si bé a l’inici de la pandèmia es va erigir com un dels països que tenia el virus més controlat, els darrers mesos la situació ha anat empitjorant. Els hospitals estan col·lapsats i a molts hi falten medicines, segons denuncien els manifestants. Aquest fet ha provocat que molts ciutadans no puguin accedir a una atenció mèdica adequada, fet que ha encès els ànims de la població. L’altra pota de les protestes és la delicada situació econòmica. Amb una economia que depèn gairebé totalment del turisme, l’illa està sent molt castigada. Hi ha una creixent inflació, hi falten menjar i productes bàsics i també hi ha talls de llum. La resposta del govern cubà, capitanejat per Miguel Díaz-Canel, no s’ha fet esperar. Ell mateix va cridar els seus partidaris, que va qualificar de “revolucionaris”, a sortir al carrer per aturar aquestes protestes. Mentrestant, la policia actuava amb duresa en contra dels manifestants. Les darreres informacions afirmen que hi ha centenars de detinguts i que la repressió és molt dura en contra dels manifestants.

L’organització Amnistia Internacional ha informat que es manté una forta presència militar als carrers i que la protestes han estat reprimides per la policia, amb informes de ferits, amenaces i detencions arbitràries. També es va informar de la mort d’un home de 36 anys, dimarts passat, en els transcurs d’una manifestació.

El discurs de Díaz-Canel en contra dels manifestants apunta al vell enemic de sempre: els Estats Units. De fet, s’acusa Washington de ser el darrere dels fets que sacsegen aquests dies l’illa. El president nord-americà, Joe Biden, ha donat suport als manifestants i des de Miami –gran feu de l’exili cubà i majoritàriament en contra dels governs cubans– les mostres de suport a les protestes no paren d’arribar, com des de diferents punts del planeta, com ara Mèxic i l’Estat espanyol. L’administració liderada per Donald Trump va trencar la línia més laxa iniciada per l’expresident demòcrata Barack Obama i va endurir encara més el bloqueig econòmic, comercial i financer contra Cuba. Ara, el govern de Joe Biden (que va ser vicepresident a l’època Obama) no sembla que estigui interessat a variar el camí del seu antecessor republicà. L’actual executiu nord-americà va demostrar, fa tot just tres setmanes, que no tenia especial interès a revocar la política de Trump, quan va votar en contra de la resolució anual de l’ONU que condemna l’embargament nord-americà. Amés, Biden va assegurar que Cuba “és un estat fallit” i que des del seu executiu s’estudia com ajudar el país. Els Estats Units podrien enviar vacunes a l’illa en els propers dies.

La batalla entre els partidaris de la dictadura i els contraris, molts d’ells a l’exili, és molt dura. D’una banda hi ha els qui defensen la Revolució Cubana, aquella que va començar a les muntanyes de l’illa a principis el 1959 i que té com a icones Ernesto Che Guevara i Fidel Castro. Aquells joves lluitaven contra les desigualtats socials que imperaven a l’illa. Són els nostàlgics d’uns temps en què Cuba, aliada amb la Unió Soviètica, es va convertir en una autèntica pedra a la sabata per al gran gegant nord-americà. Aquestes protestes es produeixen en ple segle XXI, quan per a molts joves de l’illa aquestes figures queden ja molt llunyanes i quan el suport econòmic que oferia la Unió Soviètica fa anys que ja no arriba. Amb la retirada política de Raúl Castro s’acabava una era que Díaz-Canel intenta continuar sense gaire èxit. D’altra banda, hi ha la pressió que arriba des de l’exili i que veu en aquestes protestes una manera d’acabar amb un règim que fa més de cinquanta anys que ostenta el poder. Com el 2016 amb la mort de Fidel Castro, l’exili cubà ha sortit al carrer per demostrar als seus compatriotes que “no estan sols”. De moment, les connexions a internet han estat interrompudes en molts punts del país per evitar la propagació de les protestes. L’horitzó es dibuixa incert.

El govern cubà ha tancat files però en els darrers dies ha fet certa autocrítica i permet l’entrada d’aliments i medicaments davant les protestes d’una població castigada per la pobresa des de fa dècades.

ADELA GENÍS

agenis@lrp.cat