“El pla de Cameron era que el no guanyés de molt”

No. Aquest és l’argument a què s’agafa l’independentisme escocès per eliminar l’altre argument, el que diu que només es votaria una vegada per generació. El contraargument del Partit Nacional Escocès és que les circumstàncies han canviat perquè els escocesos han votat a favor de mantenir-se a la Unió Europea i no només no ha passat això, sinó que els anglesos van votar el contrari dels escocesos. A més, el govern britànic ha negociat sense tenir en compte el govern d’Escòcia ni el de les altres autonomies britàniques. L’altre argument és que l’SNP ha reforçat el vot i asseguren que aquesta és la voluntat majoritària dels escocesos. Pensen que s’ha de continuar provant. Ara proposen directament una pregunta de sí o no, però a la seva època Alex Salmond va proposar una pregunta més ambigua i abans havia proposat fins i tot fer un referèndum amb tres o quatre opcions: fer una independència on es mantenia la monarquia o també es mantenia la moneda. Potser hi va haver la sensació que no s’acabava d’entendre què volia Escòcia: volia la independència però mantenint el vincle amb el Regne Unit? El vincle social, la unió històrica que havien tingut? Potser hi va haver la sensació que el referèndum de Cameron va ser tot o res. En canvi, Boris Johnson diu que això ja va quedar solucionat, perquè els escocesos van votar que no, que era el pla de David Cameron. El que passa és que Cameron volia que el no guanyés de molt i va guanyar amb un 50% i escaig, i no amb un 70%. Tampoc va quedar clar que aquesta fos l’opció majoritària.

No ho crec. Hi ha un corrent de l’independentisme escocès que insisteix en això, però el Partit Conservador ja ha dit que si no és un referèndum que compta amb la legalitat, el boicotejaran. Per a ells, no val la idea d’aquí, de Catalunya, on va sortir un 90% a favor de la independència, però no va anar a votar ni la meitat de l’electorat.

Hi ha tres qüestions que són clau, que es gesten en els anys vuitanta, es consoliden en els noranta i que a partir del 2000 permeten a l’SNP arribar al poder. La primera és que tot i que el partit es va fundar en els anys trenta, tenia una ideologia molt indefinida des del punt de vista d’esquerra o dreta. És un partit que ha tingut una mena de balança entre els prohoms que el van fundar, els sectors més joves... A partir dels anys vuitanta, el sector més jove va fer molta pressió perquè la formació se centrés en la qüestió social i es definís com un partit de centreesquerra i socialdemòcrata. Quan es va fer el referèndum d’entrada a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), el Partit Nacional Escocès, va fer campanya en contra. Posteriorment, aquest mateix grup de militants van empènyer cap a una posició radicalment contrària, perquè van veure que la CEE els podia beneficiar econòmicament, per exemple amb els acords de pesca, i políticament els interessava accedir-hi sense haver de passar per Londres. Hi va haver una evolució inversa: el Partit Nacional Escocès va proposar ser molt més europeista, i Anglaterra va evolucionar cap a una mena d’antieuropeisme, sobretot els sectors més conservadors. Els sectors més durs de l’SNP eren molt independentistes i no volien ni sentir parlar d’autonomia, i aquest potser és un dels elements més importants, la feina que van fer un seguit de líders, entre els quals hi ha l’actual primera ministra, que sobretot durant els anys noranta van anar fent canviar l’opinió dels militants del partit en favor d’adoptar una estratègia més moderada, un nacionalisme centrat en les preferències dels escocesos. I aquesta idea, que una part del partit rebutjava perquè no volien que Escòcia tingués autonomia sinó la independència, va acabar entenent que l’autonomia i el govern podien ser un trampolí cap a la independència.

El laborisme era hegemònic a Escòcia i, de fet, plantejava l’autonomia escocesa com una mena de reforç del moviment, que és com ho entenia Tony Blair. Ell mateix ho va anar descafeïnant i es va convertint en una mena de liberalisme de la tercera via. El laborisme es va anar cavant la seva tomba, i l’SNP li va clavar l’estocada. En el moment en què el laborisme s’enfonsa i el partit conservador no proposa cap alternativa –perquè mai havia estat gaire popular, sobretot després de Margaret Thatcher–, l’SNP s’acaba imposant.

És un sistema polític i jurídic molt diferent de l’espanyol. Escòcia sí que formalment té una autonomia semblant a la de Catalunya, però també és cert que la congruència de les lleis escoceses amb les lleis britàniques és més laxa. A Escòcia no passa gairebé mai que una llei es declari anticonstitucional per part del Tribunal Suprem Britànic. La matrícula universitària és gratuïta, hi ha polítiques d’habitatge social, també d’accés a la sanitat o impostos més baixos per a la gent amb menys recursos. Tenen un estat del benestar inspirat en els països nòrdics, dins un esquema molt britànic, que és més liberal, però sí que fan polítiques diferents a les d’Anglaterra. Ho hem vist amb la vacunació, s’ha fet un esforç perquè ningú quedés enrere, quan la posició de Johnson era més aviat la contrària. L’SNP planteja la independència com un projecte polític d’Escòcia, de polítiques públiques, i no tant d’identitat, que no és compatible amb el projecte dels anglesos.