“El pla de Cameron era que el no guanyés de molt”

No. Aquest és l’argu­ment a què s’agafa l’inde­pen­den­tisme escocès per eli­mi­nar l’altre argu­ment, el que diu que només es vota­ria una vegada per gene­ració. El con­tra­ar­gu­ment del Par­tit Naci­o­nal Escocès és que les cir­cumstàncies han can­viat perquè els esco­ce­sos han votat a favor de man­te­nir-se a la Unió Euro­pea i no només no ha pas­sat això, sinó que els angle­sos van votar el con­trari dels esco­ce­sos. A més, el govern britànic ha nego­ciat sense tenir en compte el govern d’Escòcia ni el de les altres auto­no­mies britàniques. L’altre argu­ment és que l’SNP ha reforçat el vot i asse­gu­ren que aquesta és la volun­tat majo­ritària dels esco­ce­sos. Pen­sen que s’ha de con­ti­nuar pro­vant. Ara pro­po­sen direc­ta­ment una pre­gunta de sí o no, però a la seva època Alex Sal­mond va pro­po­sar una pre­gunta més ambi­gua i abans havia pro­po­sat fins i tot fer un referèndum amb tres o qua­tre opci­ons: fer una inde­pendència on es man­te­nia la monar­quia o també es man­te­nia la moneda. Pot­ser hi va haver la sen­sació que no s’aca­bava d’enten­dre què volia Escòcia: volia la inde­pendència però man­te­nint el vin­cle amb el Regne Unit? El vin­cle social, la unió històrica que havien tin­gut? Pot­ser hi va haver la sen­sació que el referèndum de Came­ron va ser tot o res. En canvi, Boris John­son diu que això ja va que­dar solu­ci­o­nat, perquè els esco­ce­sos van votar que no, que era el pla de David Came­ron. El que passa és que Came­ron volia que el no guanyés de molt i va gua­nyar amb un 50% i escaig, i no amb un 70%. Tam­poc va que­dar clar que aquesta fos l’opció majo­ritària.

No ho crec. Hi ha un cor­rent de l’inde­pen­den­tisme escocès que insis­teix en això, però el Par­tit Con­ser­va­dor ja ha dit que si no és un referèndum que compta amb la lega­li­tat, el boi­co­te­ja­ran. Per a ells, no val la idea d’aquí, de Cata­lu­nya, on va sor­tir un 90% a favor de la inde­pendència, però no va anar a votar ni la mei­tat de l’elec­to­rat.

Hi ha tres qüesti­ons que són clau, que es ges­ten en els anys vui­tanta, es con­so­li­den en els noranta i que a par­tir del 2000 per­me­ten a l’SNP arri­bar al poder. La pri­mera és que tot i que el par­tit es va fun­dar en els anys trenta, tenia una ide­o­lo­gia molt inde­fi­nida des del punt de vista d’esquerra o dreta. És un par­tit que ha tin­gut una mena de balança entre els pro­homs que el van fun­dar, els sec­tors més joves... A par­tir dels anys vui­tanta, el sec­tor més jove va fer molta pressió perquè la for­mació se centrés en la qüestió social i es definís com un par­tit de cen­tre­es­querra i soci­al­demòcrata. Quan es va fer el referèndum d’entrada a la Comu­ni­tat Econòmica Euro­pea (CEE), el Par­tit Naci­o­nal Escocès, va fer cam­pa­nya en con­tra. Poste­ri­or­ment, aquest mateix grup de mili­tants van empènyer cap a una posició radi­cal­ment contrària, perquè van veure que la CEE els podia bene­fi­ciar econòmica­ment, per exem­ple amb els acords de pesca, i política­ment els interes­sava acce­dir-hi sense haver de pas­sar per Lon­dres. Hi va haver una evo­lució inversa: el Par­tit Naci­o­nal Escocès va pro­po­sar ser molt més euro­pe­ista, i Angla­terra va evo­lu­ci­o­nar cap a una mena d’anti­eu­ro­pe­isme, sobre­tot els sec­tors més con­ser­va­dors. Els sec­tors més durs de l’SNP eren molt inde­pen­den­tis­tes i no volien ni sen­tir par­lar d’auto­no­mia, i aquest pot­ser és un dels ele­ments més impor­tants, la feina que van fer un seguit de líders, entre els quals hi ha l’actual pri­mera minis­tra, que sobre­tot durant els anys noranta van anar fent can­viar l’opinió dels mili­tants del par­tit en favor d’adop­tar una estratègia més mode­rada, un naci­o­na­lisme cen­trat en les pre­ferències dels esco­ce­sos. I aquesta idea, que una part del par­tit rebut­java perquè no volien que Escòcia tingués auto­no­mia sinó la inde­pendència, va aca­bar ente­nent que l’auto­no­mia i el govern podien ser un tram­polí cap a la inde­pendència.

El labo­risme era hegemònic a Escòcia i, de fet, plan­te­java l’auto­no­mia esco­cesa com una mena de reforç del movi­ment, que és com ho ente­nia Tony Blair. Ell mateix ho va anar des­cafeïnant i es va con­ver­tint en una mena de libe­ra­lisme de la ter­cera via. El labo­risme es va anar cavant la seva tomba, i l’SNP li va cla­var l’esto­cada. En el moment en què el labo­risme s’enfonsa i el par­tit con­ser­va­dor no pro­posa cap alter­na­tiva –perquè mai havia estat gaire popu­lar, sobre­tot després de Mar­ga­ret Thatc­her–, l’SNP s’acaba impo­sant.

És un sis­tema polític i jurídic molt dife­rent de l’espa­nyol. Escòcia sí que for­mal­ment té una auto­no­mia sem­blant a la de Cata­lu­nya, però també és cert que la con­gruència de les lleis esco­ce­ses amb les lleis britàniques és més laxa. A Escòcia no passa gai­rebé mai que una llei es declari anti­cons­ti­tu­ci­o­nal per part del Tri­bu­nal Suprem Britànic. La matrícula uni­ver­sitària és gratuïta, hi ha polítiques d’habi­tatge social, també d’accés a la sani­tat o impos­tos més bai­xos per a la gent amb menys recur­sos. Tenen un estat del benes­tar ins­pi­rat en els països nòrdics, dins un esquema molt britànic, que és més libe­ral, però sí que fan polítiques dife­rents a les d’Angla­terra. Ho hem vist amb la vacu­nació, s’ha fet un esforç perquè ningú quedés enrere, quan la posició de John­son era més aviat la contrària. L’SNP plan­teja la inde­pendència com un pro­jecte polític d’Escòcia, de polítiques públi­ques, i no tant d’iden­ti­tat, que no és com­pa­ti­ble amb el pro­jecte dels angle­sos.