Des de fa poc més d’un any, Etiòpia viu immersa en un conflicte que ha desencadenat tota mena d’atrocitats. El país, situat en una zona estratègica del continent africà, havia aixecat grans esperances en els darrers anys pels canvis engegats, però ara es troba en una situació que ja es considera de guerra civil.

Al país, castigat durant molt de temps per una guerra interminable amb la veïna Eritrea –que es va allargar del 1998 al 2000– i amb una sequera galopant que perjudica durament la població, el conflicte actual amb la regió de Tigre no ha fet més que agreujar la situació de crisi.

A principis de novembre del 2020, ara fa tot just un any, una operació de l’exèrcit etíop intentava restablir “l’estat de dret” en aquesta regió, després que aquesta zona semiautònoma, situada al nord del país, hagués decidit tirar pel dret i celebrar eleccions al seu parlament. Els comicis, però, havien estats posposats a tot el país a causa de la pandèmia. No obstant això, el Front d’Alliberament Popular de Tigre (TPLF) –una organització política i militar d’ètnia tigrinya que havia dominat la coalició governant d’Etiòpia durant dècades fins a l’arribada el 2018 del president, Abiy Ahmed Ali– va celebrar unilateralment les seves pròpies eleccions a la regió amb el pretext que l’actual president era un líder il·legítim.

A causa d’aquesta desobediència, el govern d’Addis Abeba es va negar a reconèixer els resultats, i el Ministeri de Finances va deixar de distribuir recursos econòmics al govern de la regió de Tigre. En aquest conflicte s’entreveuen les diferents ètnies etíops i les relacions que han tingut en les darreres dècades amb el poder. Es tracta de tensions estructurals, ètniques i polítiques amagades sota la superfície i que ara no han fet més que esclatar amb tota la seva virulència.

Etiòpia està formada per deu regions i dues ciutats amb gran autonomia, una divisió geogràfica que acostuma a coincidir amb les diferents ètnies que les habiten. Ara, aquests conflictes ètnics i de caire nacionalista (com el que s’ha desencadenat a la regió de Tigre) s’han atiat: la pugna i l’equilibri entre el poder central i la perifèria són també en l’origen de la disputa.

El Front d’Alliberament Popular de Tigre (TPLF), tot i representar una minoria en el conjunt de la població del país, havia ostentat el poder fins a l’arribada d’Abiy Ahmed –que precisament va rebre el Premi Nobel de la Pau el 2019, quan feia poc més d’un any que havia arribat al poder– per haver posat fi a vint anys de guerra amb Eritrea. L’estratègia del president d’arraconar el fins aleshores partit governant ha acabat provocant un conflicte que pot suposar la desestabilització d’una zona tan sensible com la Banya d’Àfrica.

Eritrea formava part d’Etiòpia, però se’n va independitzar el 1993, després de trenta anys de lluita armada. Entre el 1998 i el 2000, els dos països van lliurar una guerra en què van morir milers de persones. Quan va arribar al poder, Abiy Ahmed es va afanyar a normalitzar les relacions amb Eritrea. El mandatari va fer albirar noves esperances que feien entreveure un canvi que podia portar el país africà cap a una estabilitat més duradora: va fer passos significatius per dur a terme reformes internes. A més de forjar una treva amb Eritrea, va promulgar una llei de seguretat, va alliberar milers de presos polítics, es va mobilitzar per obrir la indústria de les telecomunicacions i va ampliar la inversió privada. Triat com a líder reformista, va acusar funcionaris d’antics governs de corrupció i de no respectar els drets humans. A més, va expulsar polítics clau de l’FLPT del govern central. La seva aura com a líder capaç d’unir i portar Etiòpia cap a un futur més pròsper, però, s’ha deteriorat ràpidament, i el seu acord de pau amb Eritrea sembla que ha aplanat el camí perquè els dos països entrin en guerra amb el seu enemic mutu, els rebels de Tigre. El gir del president Abiy Ahmed és evident: sobre d’ell ara plana la sospita d’haver perpetrat crims de guerra i fins i tot ha estat censurat per Facebook per publicar missatges ofensius i violents contra els seus enemics. Un cas que recorda, malauradament, el de la líder de Myanmar Aung San Suu Kyi, que va rebre el Premi Nobel de la Pau per la seva lluita contra la dictadura a Myanmar, però que després, durant el seu mandat com a presidenta del país, ha estat durament criticada per la persecució a què estan sotmesos els rohingyes –una minoria musulmana en un país eminentment budista– per part de les forces de seguretat.

A Etiòpia, el resultat de totes aquestes operacions és un conflicte de grans dimensions que en les darreres setmanes ha experimentat un gir de guió que encara posa en una situació més difícil el president. Les milícies de Tigre avancen cap a la capital del país, Addis Abeba, amb l’ajut i la nova aliança amb l’ètnia oromo, de la qual forma part el president, considerat ara un “traïdor”.

Fins ara, la guerra que es lliura a Etiòpia ha estat opaca, amb escasses informacions sobre la situació que es viu al país. De fet, s’ha denunciat que durant tot aquest temps hi ha hagut una apagada informativa. Tot i això, una investigació de l’Alt Comissionat per als Drets Humans de les Nacions Unides considera que totes les parts del conflicte són responsables “en diversos graus” de “crims de guerra i contra la humanitat”. És la conclusió a què arriba l’informe presentat per l’Alta Comissionada de les Nacions Unides pels Drets Humans i expresidenta xilena, Michelle Bachelet, realitzat en col·laboració amb la Comissió Etíop de Drets Humans: “Hi ha detalls de violacions i abusos, que inclouen assassinats i execucions extrajudicials, tortures, violència sexual i basada en el gènere, violacions contra els refugiats i desplaçament forçat de civils.”L’OIM (Organització Internacional per a les Migracions) també ha denunciat que 2 milions de persones han estat desplaçades a causa del conflicte i que almenys 75.000 etíops han fugit al Sudan.