Cuba i el fracàs de la revolució

Cuba forma part de la història de Cata­lu­nya –espe­ci­al­ment del seu lito­ral– i de l’ima­gi­nari col·lec­tiu, que con­serva una imatge ide­a­lit­zada de l’illa tenyida d’una dosi d’exo­tisme, com es recull en les lle­tres de mol­tes hava­ne­res. La història real, però, està lluny d’aquesta imatge idíl·lica i romàntica i, com totes les històries colo­ni­als, conté epi­so­dis d’una bru­ta­li­tat des­car­nada en el tràfic d’esclaus, en la vida als inge­nis i en l’actu­ació de l’exèrcit espa­nyol en la guerra de la inde­pendència cubana. Al mateix temps, l’illa va ser font d’acu­mu­lació de riquesa per a deter­mi­nats navi­li­ers i sec­tors de la bur­ge­sia cata­lana, ja fos a través del negoci del tràfic de per­so­nes, de l’explo­tació d’inge­nis o de l’abas­ti­ment de mate­rial per a les tro­pes des­ti­na­des a la colònia.

Com a la resta de colònies de l’Amèrica espa­nyola de prin­ci­pis del segle XIX, la guerra de la inde­pendència cubana (1895-1898) la van impul­sar sec­tors de la mino­ria cri­o­lla de l’illa (José Martí, l’heroi de la inde­pendència, era fill de pare valencià i mare canària) i va con­cloure amb la inter­venció dels Estats Units i la der­rota d’Espa­nya. En les sis dècades següents, l’illa va pas­sar de ser colònia espa­nyola a ser el pati d’esbarjo del poderós veí del con­ti­nent, fins que la guerra freda va pro­pi­ciar la revo­lució lide­rada pels ger­mans Cas­tro, i Cuba va pas­sar lla­vors a ser un peó de la Unió Soviètica situat a menys de dos-cents quilòmetres de les cos­tes de Flo­rida. La revo­lució va supo­sar ini­ci­al­ment una millora evi­dent del nivell de vida de la població amb menys recur­sos del país i el desen­vo­lu­pa­ment d’un sis­tema sani­tari i edu­ca­tiu que es va expor­tar amb èxit a altres països de l’Amèrica Lla­tina. Tan­ma­teix, va com­por­tar, també, una exces­siva dependència de l’URSS, sobre­tot pel que fa a l’abas­ti­ment de petroli i d’arma­ment, a canvi de con­ver­tir-se en la força de xoc de Mos­cou en alguns con­flic­tes de la guerra freda, sobre­tot a l’Àfrica. Com era d’espe­rar, l’ensul­si­ada del comu­nisme a l’URSS va reper­cu­tir nega­ti­va­ment en l’eco­no­mia de l’illa i, a diferència del que va suc­ceir en molts països de l’Europa de l’Est –on les elits de l’apa­rell comu­nista van pro­ce­dir a un ràpid reci­clatge per tal de sobre­viure política­ment– o amb el Par­tit Comu­nista Xinès –els diri­gents del qual han com­bi­nat el desen­vo­lu­pa­ment capi­ta­lista i les grans for­tu­nes amb un ferri con­trol polític del par­tit únic– l’appa­ratc­hik del règim cubà ha estat incapaç de reci­clar-se o de desen­vo­lu­par for­mes d’orga­nit­zació de la pro­ducció més efi­ca­ces. Tam­poc la des­a­pa­rició de Fidel Cas­tro (novem­bre del 2016) va supo­sar cap canvi sig­ni­fi­ca­tiu en el règim de l’Havana. És cert que l’embar­ga­ment dels Estats Units no ha aju­dat a pro­pi­ciar aquesta evo­lució i, encara menys la pre­sidència de Donald Trump o l’actual apa­tia de Joe Biden després de la política con­ci­li­a­dora de Barack Obama, però no és menys cert que el con­ti­nu­isme i la falta de visió de futur de Raúl Cas­tro i actu­al­ment de Miguel Díaz-Canel han con­tribuït a empit­jo­rar la situ­ació econòmica, i l’escas­se­tat de pro­duc­tes bàsics causa estralls entre la població. Igual que va suc­ceir en el segle XIX, quan el 1862 el sit­getà Facund Bacardi va fun­dar l’empresa del mateix nom a San­ti­ago de Cuba, de nou les inver­si­ons cata­la­nes, mallor­qui­nes –Melià, Ibe­ros­tar– i espa­nyo­les hi són pre­sents, sobre­tot en el sec­tor turístic. Això no obs­tant, l’apa­rença de l’illa s’assem­bla cada vegada més a una imatge atu­rada en el temps, i avui ja ni tan sols queda el con­sol de gau­dir d’una edu­cació i una sani­tat que són l’enveja dels veïns i que exporta mes­tres i sani­ta­ris a altres països amb menys recur­sos. Com afirma la his­to­ri­a­dora cubana Alina Bárbara López Hernández, mai des de 1959, Cuba havia cone­gut un moment pit­jor que l’actual. Hi con­flu­ei­xen una crisi econòmica estruc­tu­ral i una gran part de la població crei­xent­ment mobi­lit­zada en demanda de can­vis econòmics i soci­als per fer front a l’incre­ment de la pobresa, la desi­gual­tat i la pola­rit­zació social. Unes deman­des que el règim de par­tit únic i de soci­a­lisme burocràtic és incapaç d’afron­tar amb altres mesu­res que no siguin la repressió (com va suc­ceir amb l’esclat social del juliol pas­sat), la presó, els judi­cis sumaríssims, les ame­na­ces i les calúmnies als intel·lec­tu­als crítics i als diri­gents sig­ni­fi­cats de l’opo­sició, a qui s’acusa sovint d’estar al ser­vei de la CIA i de l’impe­ri­a­lisme nord-ame­ricà. Actu­al­ment, el 80% de la població té menys de 60 anys i, per tant, no va viure ni té cap record de la revo­lució del 1959, de manera que cada vegada és més immune al dis­curs buit d’uns diri­gents que viuen aïllats en un somni revo­lu­ci­o­nari que fa temps que va dei­xar d’exis­tir. Uns diri­gents que, a més, no tenen, ni de lluny, el carisma de Fidel Cas­tro, de manera que els mobi­lit­zats del juliol pas­sat es van per­me­tre subs­ti­tuir el Pàtria soci­a­lisme o mort! Ven­ce­rem! de Fidel per un espe­rançador Pàtria i vida con­tra la repressió i el fla­gell de la covid-19 en un país sense recur­sos i gai­rebé aïllat de la resta del món.