Depèn del que entenguem per Estat d’Irlanda. Si entenem que un domini de la Commonwealth britànica, una part de l’imperi britànic és independent, és la celebració de la independència irlandesa. Quan finalitza la Primera Guerra Mundial, els irlandesos, que just abans de començar la guerra ja tenien una tensió per la home rule (l’autonomia), reivindiquen aquesta autonomia d’Irlanda. Hi ha una guerra per la independència entre Irlanda i l’Imperi Britànic, entre l’exèrcit imperial i l’IRA, que el que fa és fer una guerra de guerrilles, perquè els ha quedat molt clar, després dels fets de Dublín del 1916, que no poden guanyar de cap manera una guerra convencional, i aquesta guerra de guerrilles al camp i terrorista a les ciutats resulta molt costosa per a l’Imperi Britànic, de manera que finalment proposen a l’IRA que accepti la divisió de l’illa, és a dir, que les zones poblades majoritàriament per qui originàriament havien estat colons d’Escòcia i britànics de religió protestant es mantingui vinculada al Regne Unit, que és la zona de l’Ulster, i que la resta es transformi en un domini com Austràlia, Nova Zelanda o el Canadà, que eren els principals territoris vinculats al Regne Unit –i que en alguns casos encara hi continuen vinculats–. Aquesta proposta, però, no va ser ben vista per part dels nacionalistes irlandesos i va començar una guerra civil entre els independentistes irlandesos.

Hi ha una guerra civil entre els independentistes favorables a l’acord amb l’imperi i els que hi estan en contra. Hi ha una part que no està d’acord amb el que ha pactat un sector majoritari del nacionalisme catòlic irlandès.

Es podrien presentar com a antagònics, però probablement no ho eren. Són les dues figures de la independència irlandesa. Michael Collins és el creador de l’IRA i, per tant, porta a terme la lluita que acabarà amb la independència d’Irlanda. De Valera és el gran estadista nacionalista que portarà a la independència total d’Irlanda, que deixarà de dir-se Irlanda per passar a ser la República d’Irlanda, tot i que serà un procés molt traumàtic que costarà la vida a Michael Collins. No el mata un soldat de l’exèrcit britànic, que podria haver estat molt probable, sinó que l’acaba matant un nacionalista irlandès. El cas de Collins és un exemple de realpolitik, perquè va passar de ser l’enemic terrorista número u de l’imperi britànic –encapçalava l’IRA– a ser –a través d’aquest acord que portarà la transformació d’Irlanda o la major part de l’illa en un domini de l’Imperi Britànic– general de la Commonwealth.

D’això, se’n diu política. Quan els nacionalistes més radicals (no dic que Collins no ho fos) s’exclamaven perquè havia acceptat aquell acord, Collins els recordava que la major part dels seus amics eren morts. Sempre dic que a les guerres no hi ha ni bons ni dolents: hi ha dolents i pitjors. Els bons són tots morts. A les guerres no hi ha res de bo, i Collins el que volia és que la guerra s’acabés. De vegades diuen que un mal acord és millor que un no acord. A més, Collins no va aconseguir un mal acord, perquè va aconseguir la independència formal de l’illa, tot i que sí que és veritat que la cap d’estat continuava sent la reina del Regne Unit. El 2021, la cap d’estat del Canadà, d’Austràlia o de Nova Zelanda és la reina britànica, i aquests països són absolutament independents. Alguns són el grup d’estats més rics del món i pel fet que el Canadà sigui formalment una monarquia i la seva cap d’estat sigui la reina de la corona britànica no es pot negar que és un estat independent. El que passa que per a un nacionalista encara més radical haver de renunciar a una part del territori d’Irlanda i mantenir una certa vinculació amb l’imperi britànic podia ser vist com una traïció, i per això es van acabar matant entre ells. Amb la paradoxa que l’IRA, que sí que ja era l’Exèrcit Republicà Irlandès, va acabar guanyant la guerra, però en un atemptat Collins va ser assassinat per un nacionalista irlandès i, posteriorment, De Valera va guanyar les eleccions democràticament (ell va sobreviure) i va liderar el procés que va portar a la sortida d’Irlanda de la Commonwealth i que la va transformar en la República d’Eire. També De Valera va sobreviure als fets de Dublín.

El nacionalisme radical irlandès, en plena Primera Guerra Mundial, va iniciar una insurrecció vinculada amb l’imperi germànic, que volia aprofitar per desestabilitzar un dels seus principals enemics. Van proclamar la independència, formalment com si fos un exèrcit, i van acabar detenint tots els que comandaven aquest suposat exèrcit. Els van fer un judici de guerra i els van afusellar a tots menys a Eamon de Valera. Per què no van afusellar De Valera? Perquè era ciutadà nord-americà. Havia nascut a Nova York, de pare porto-riqueny i mare irlandesa. En plena guerra mundial, afusellar un ciutadà nord-americà –quan els EUA encara no havien entrat en guerra– no hauria estat gaire favorable per als interessos britànics, i per aquest motiu no van afusellar De Valera, que en aquells moments ja era un dirigent del nacionalisme irlandès i que considerava Collins un traïdor.

Quan pensem en el Bloody Sunday pensem en el del 1972, però el primer va ser el 1920. L’IRA feia una guerra de guerrilles al camp i accions terroristes a les ciutats. Sobretot mataven funcionaris i policies. Hi havia una policia irlandesa formada per irlandesos de religió protestant, i els mataven en atemptats terroristes. En aquestes circumstàncies, es va organitzar un grup antiterrorista que actuava de la mateixa manera amb els nacionalistes irlandesos. Després d’un atemptat, l’exèrcit britànic va entrar en un estadi on s’estava disputant un partit de futbol gaèlic entre dos equips catòlics i van començar a disparar indiscriminadament els espectadors. Hi va haver catorze morts i entre seixanta i vuitanta ferits. Això va passar durant la guerra de la independència (1919-1921). Davant de la situació en què es trobava l’Imperi Britànic, el govern –que en aquells moments era dels liberals i on hi havia Winston Churchill– va decidir que havien d’arribar a un acord. Des de la seva perspectiva, també era millor un mal acord que mantenir una guerra que els estava costant molts diners i que no els permetia recuperar-se de la duríssima Primera Guerra Mundial. Hi ha una anècdota sobre la firma d’aquest acord: Michael Collins va arribar tard, i el negociador britànic li va etzibar que com podia ser que en un dia tan important arribés tard. Collins li va replicar que els irlandesos feia segles que esperaven que els britànics signessin el que aquell dia havien de signar. Per als nacionalistes irlandesos, els britànics feia molt més temps que arribaven tard a aquella reunió.

S’estabilitza la situació, i quan arriba la Segona Guerra Mundial, Irlanda es manté en una posició neutral. La violència tornarà quan els catòlics de l’Ulster vulguin la reunificació i tornin a lluitar contra les tropes de l’Imperi Britànic o contra la policia, que torna a estar formada per irlandesos protestants. I els irlandesos protestants creen l’equivalent de l’IRA (grups paramilitars lleialistes) que també faran accions terroristes contra els irlandesos catòlics.

En ple segle XX, hi ha un període en què precisament hi va haver processos de descolonització que van ser violents. Un dels exemples és la independència d’Algèria de França, que es va produir de manera extremadament violenta. Alguns grups, que acostumaven a ser d’extrema esquerra, pensaven que l’única manera d’aconseguir els seus objectius era a través de la violència, que en aquell moment ells presentaven com a revolucionària. En aquest sentit, van sorgir grups com ETA, per parlar d’una organització semblant al nou IRA. I de grups que pensessin que l’Europa Occidental havia de canviar els seus sistemes polítics, n’hi va haver molts: el FRAP, el GRAPO. A França es va crear un grup d’extrema dreta; a Itàlia, les Brigade Rosse; a l’Alemanya Occidental, la Weider Menhof. Els irlandesos no van ser una excepció.

D’escenes violentes quan els orangistes (protestants) surten al carrera fer les seves desfilades, n’hi ha hagut sempre, perquè van a provocar els catòlics. A l’Ulster, tot i que legalment no hi hagi un apartheid, hi és. Els catòlics no viuen barrejats amb els protestants i els protestants no viuen barrejats amb els catòlics.

És una possibilitat. Els irlandesos catòlics mai han renunciat a la unificació de l’illa, al que van renunciar és a la violència. Si hi ha una reunificació de l’illa, no serà de manera violenta, d’això n’estic convençut. També estic bastant convençut que si l’IRA va acabar la lluita armada i va fer cas del seu braç polític, el Sinn Féin, és perquè es van adonar que amb la violència no anaven enlloc. L’objectiu dels catòlics, i em sembla que és públic i notori, és que quan siguin majoria a l’Ulster hi hagi un referèndum d’unificació i el guanyin.

Demogràficament, els catòlics, que són més pobres que els protestants, tenen molts més fills. I sembla que pot haver-hi un dia en què els irlandesos catòlics a l’Ulster siguin més que els protestants, i si aconsegueixen que hi hagi un referèndum a l’illa és possible que Irlanda es reunifiqui pacíficament. Impossible, no ho és.