Internacional

Cent anys de llibertat

Irlanda compleix cent anys de la seva independència. El 1921 se signava el Tractat angloirlandès que posava fi a la guerra i que donava a l’illa l’estatus d’Estat Lliure Irlandès. Aquell mateix any, es feia la partició, i Irlanda del Nord passava a pertànyer al Regne Unit

REALITAT
El Brexit ha provocat un augment important de la demanda de passaports irlandesos per part de ciutadans que viuen a l’Ulster
DIÀSPORA
Als Estats Units, hi viuen 36 milions de persones d’ascendència irlandesa
GAÈLIC
Actualment, unes 90.000 persones parlen de manera habitual la llengua pròpia del país

El 6 de desem­bre del 1921, se sig­nava el Trac­tat Angloir­landès, un docu­ment amb què es posava fi a la guerra que enfron­tava el Regne Unit i Irlanda i donava a l’illa l’esta­tus d’Estat Lliure Irlandès. Era un acord que tan­cava un con­flicte que feia anys que estava enquis­tat i que supo­sava un gran cost econòmic per a les arques britàniques. Aca­bada la Pri­mera Guerra Mun­dial, Lon­dres neces­si­tava refer-se d’un con­flicte que havia cas­ti­gat dura­ment la població civil i que havia cau­sat nom­bro­ses bai­xes al front. Tenir oberta una guerra amb Irlanda era cada vegada més injus­ti­fi­ca­ble. La sepa­ració efec­tiva es va fer just un any després, el 1922. Encara que no serà fins el 1937 que arribi la inde­pendència total del domini britànic però això ja forma part d’un altre capítol de la història.

L’any 1921 va ser l’any en què es van posar les bases dels futurs esce­na­ris polítics d’Irlanda, perquè també es va acor­dar la par­tició de l’illa, és a dir, que sis dels mou com­tats de l’Uls­ter (Irlanda del Nord) con­ti­nu­a­rien for­mant part del Regne Unit. Una decisió que un segle després encara con­ti­nua pro­vo­cant una violència latent a la zona i que va tenir el seu màxim apo­geu amb el renai­xe­ment de l’IRA (Exèrcit Repu­blicà Irlandès) i amb l’inici dels cone­guts com the trou­bles. Durant trenta anys (1968-1998), la violència i el ter­ro­risme van ser com­panys de vida de la població de l’Uls­ter. Es cal­cula que durant aquest període hi va haver més de 3.000 morts en un ter­ri­tori on viuen 1,8 mili­ons de per­so­nes (2020). L’Acord de Diven­dres Sant –sig­nats el 1998 i amb la inter­venció de l’ales­ho­res pre­si­dent dels Estats Units, Bill Clin­ton– van supo­sar la fi del con­flicte, tot i que alguns grups van con­ti­nuar amb les seves acci­ons, tot i que de manera mino­ritària. Cent anys després d’acon­se­guir sepa­rar-se del Regne Unit, Irlanda encara el futur amb la idea de la reu­ni­fi­cació de l’illa a l’horitzó. De fet, és una de les armes que ara mateix es lliura en la bata­lla política. El Bre­xit, que ha supo­sat que la part nord de l’illa hagi hagut de mar­xar de la Unió Euro­pea, ha tor­nat a ten­sar una situ­ació que fa cent anys que està enquis­tada.

reu­ni­fi­cació?

Tot indica que aquest serà el gran tema polític en els pro­pers anys. La líder del Sinn Féin, Mary Lou McDo­nald, fa mesos que pre­para el ter­reny. És la líder de l’opo­sició, perquè els altres dos par­tits majo­ri­ta­ris, el Fianna Fáil i el Fine Gael (tots dos d’un per­fil més con­ser­va­dor) van fer una coa­lició amb els Verds (Green Party) que els ha por­tat el govern.

Era la pri­mera vegada que el Sinn Féin gua­nyava les elec­ci­ons a Irlanda i ara es per­fila com una de les for­ma­ci­ons amb més pro­jecció: té set dipu­tats a West­mins­ter (en repre­sen­tació d’Irlanda del Nord) que no ocu­paen el seu escó.

En el dar­rer congrés del par­tit, el Sinn Féin albira que la reu­ni­fi­cació de l’illa es podria pro­duir d’aquí a uns deu anys. Pro­po­sen que els nord-irlan­de­sos tin­guin la doble naci­o­na­li­tat i dos pas­sa­ports. Aquesta pos­si­bi­li­tat està pre­vista en els acords de pau sig­nats. Es dona la cir­cumstància que en els dar­rers mesos s’ha regis­trat un aug­ment de la demanda de pas­sa­ports irlan­de­sos a causa del Bre­xit. En el referèndum del 2016, el 56% dels nord-irlan­de­sos van votar a favor de que­dar-se a la Unió Euro­pea. De fet, els par­tits uni­o­nis­tes (pro­britànics) que van fer cam­pa­nya a favor del Bre­xit han anat per­dent suports en les dar­re­res elec­ci­ons. La líder del Sinn Féin no vol dei­xar esca­par tan­tes casu­a­li­tats. Si el 1921 va ser un any clau per a Irlanda, el 2021 no es queda enrere. És l’any en què ha entrat en vigor la sor­tida de part de ter­ri­tori irlandès de la Unió Euro­pea i en què la gestió de la pandèmia s’està fent encara més evi­dent. Ate­ses les deci­si­ons erràtiques que va pren­dre el govern britànic de Boris John­son, McDo­nald cla­mava perquè l’illa pogués gau­dir d’un únic sis­tema sani­tari.

La idea de fixar la data del referèndum de reu­ni­fi­cació d’aquí a una dècada no és en va. Durant molts anys, els uni­o­nis­tes d’Irlanda del Nord (gene­ral­ment pro­tes­tants, pro­britànics i monàrquics) han estat majo­ria davant dels proir­lan­de­sos (gene­ral­ment catòlics i repu­bli­cans), però sem­bla que la demo­gra­fia esta­ria jugant la seva par­ti­cu­lar par­tida i cap­gi­rant aquesta situ­ació, segons indi­cava el diari The Eco­no­mist. Una situ­ació que podria ser pos­si­ble. A més, un dels punts de l’Acord de Diven­dres Sant expli­cita que el govern britànic hau­ria de per­me­tre un referèndum si en algun moment hi ha un clam popu­lar per dur-lo a terme.

el tigre celta

Durant segles, Irlanda va ser un país pobre. La Gran Fam (o la “fam de la patata”) va pro­vo­car la mort de més d’1 milió de per­so­nes entre el 1845 i el 1851 i va obli­gar molts irlan­de­sos a emi­grar, la majo­ria cap als Estats Units. Aquest movi­ment migra­tori és un dels més impor­tants que mai ha regis­trat Europa. Es cal­cula que entre el 1845 i el 1900, 3 mili­ons d’irlan­de­sos van arri­bar als Estats Units. La fam que patia el seu país i que feia que moris­sin els seus infants, també va ser un motiu d’unió dels irlan­de­sos con­tra la Gran Bre­ta­nya, perquè en aquell moment les ter­res per­ta­nyien a aristòcra­tes britànics, i els irlan­de­sos eren els page­sos que les cul­ti­va­ven. Les pata­tes van patir una plaga que va dei­xar els irlan­de­sos sense el seu ali­ment bàsic men­tre que les grans exten­si­ons es con­re­a­ven de blat, que era expor­tat a Angla­terra.

Actu­al­ment es cal­cula que hi ha uns 36 mili­ons de nord-ame­ri­cans que són des­cen­dents d’irlan­de­sos. Sense anar més lluny, l’actual pre­si­dent dels Estats Units, Joe Biden va decla­rar que ell és irlandès. Fins a vuit pre­si­dents nord-ame­ri­cans tenen ascendència irlan­desa, com John Fitz­ge­rald Ken­nedy i Ric­hard Nixon, entre d’altres. La costa est dels Estats Units és on hi ha la màxima con­cen­tració de la diàspora irlan­desa, i ciu­tats com Bos­ton, Nova York i Filadèlfia tenen un mar­cat accent irlandès. Els des­cen­dents d’irlan­de­sos són part impor­tant dels depar­ta­ments poli­ci­als d’aques­tes ciu­tats. Pre­ci­sa­ment, aquesta con­nexió irlan­desa de molts nord-ame­ri­cans és una de les claus que expli­ca­ria la millora de l’eco­no­mia que va expe­ri­men­tar el país durant la pri­mera dècada del segle XXI. De pas­sar de ser un país emi­nent­ment agrícola –i encara amb molt poques infra­es­truc­tu­res que con­nec­tin parts de l’illa–, Irlanda va pas­sar a ser un hub tec­nològic amb capi­tal a Dublín. L’any 2015 la revista For­bes asse­gu­rava que Irlanda era un dels millors llocs del món a l’hora de fer nego­cis. Una de les raons que expli­quen aquest salt a l’eco­no­mia digi­tal seria la baixa fis­ca­li­tat, que fun­ci­o­nava com un pol d’atracció per a grans empre­ses mul­ti­na­ci­o­nals com ara Goo­gle, Apple, Ebay, Linke­din i altres gegants empre­sa­ri­als. Fa només unes set­ma­nes, però, el govern irlandès pre­nia una de les deci­si­ons més impor­tants dels últims temps i que podria posar fi al model uti­lit­zat fins ara: apu­jar l’impost de soci­e­tats al 15% (fins ara era del 12,5%), el que es podria tra­duir en la pèrdua de 2.000 mili­ons d’euros en ingres­sos fis­cals en els pro­pers anys. La pre­o­cu­pació és evi­dent en dife­rents ales del govern, però Irlanda s’ha hagut de doble­gar a una de les deman­des del G-20. Altres veus més opti­mis­tes con­si­de­ren que les empre­ses (majo­ritària­ment nord-ame­ri­ca­nes) que s’han esta­blert al país no només ho han fet pels suco­sos bene­fi­cis fis­cals, sinó perquè han vist en l’illa diver­sos avan­tat­ges, com podrien ser la llen­gua i els llaços cul­tu­rals que unei­xen els dos països.

el futur de la llen­gua

Qui s’ima­gina poder sobre­viure al cos­tat de la llen­gua més inter­na­ci­o­na­lit­zada del món, l’idi­oma que acos­tu­men a fer ser­vir mili­ons de per­so­nes cada dia per comu­ni­car-se en qual­se­vol punt del pla­neta?

El gaèlic és la llen­gua ori­ginària d’Irlanda i fins a finals del segle XIX era la llen­gua que par­lava el 90% de la població. Per què el gaèlic va patir aquest retrocés? Per què no s’ha pogut recu­pe­rar tot i tenir un estat al dar­rere des de fa cent anys? La Gran Fam va pro­vo­car que mili­ons de per­so­nes hagues­sin d’emi­grar cap a ter­res llu­nya­nes, la majo­ria de parla anglesa. Els Estats Units, el Canadà, Austràlia i Nova Zelanda eren els des­tins dels vai­xells que sal­pa­ven dels ports irlan­de­sos, així que mol­tes famílies van començar a enco­rat­jar els seus fills a par­lar en anglès si volien tenir més opor­tu­ni­tats després de sor­tir de l’illa. I així el gaèlic va anar caient en desús –s’asso­ci­ava a les clas­ses més des­a­fa­vo­ri­des davant de l’anglès, que era la llen­gua dels nego­cis, fins que va arri­bar la inde­pendència– i es va voler recu­pe­rar la llen­gua, però tot es va com­pli­car a l’hora de tro­bar per­so­nal qua­li­fi­cat que pogués ense­nyar gaèlic.

Actu­al­ment, hi ha unes 90.000 per­so­nes que afir­men que par­len en gaèlic de manera habi­tual, sobre­tot a les zones més rurals. Irlanda fa un segle que va acon­se­guir la lli­ber­tat, però encara té impor­tants rep­tes per asso­lir: serà pos­si­ble una reu­ni­fi­cació de l’illa? Quin és el futur d’una eco­no­mia supe­di­tada a les grans mul­ti­na­ci­o­nals? I el futur de la seva llen­gua? S’acon­se­guirà sal­var?

L’acord de divendres sant

El llavors president dels EUA, Bill Clinton, dona la mà al líder del Sinn Féin, Gerry Adams, a Irlanda del Nord, durant la signatura dels acords que van suposar la fi de la violència a l’Ulster.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor